Qui ens llogarà un pis?


QUI ENS LLOGARÀ UN PIS?

Vàrem anar a veure el pis, feia fred al carrer, era tard ja, entràrem dins de l'edifici, certament inhòspit, brut, veiérem les parets altes com un mai més, en el pis no hi havia res, glaç pur, 470 euros! Et queia l'ànima als peus! 470 euros per allò? Què ens passa? Aquesta societat pot aturar el que està passant? O no ho vol? Ella treballa i guanya 400 euros, l'home no té feina, els nens estudien, potser el germà pugui aportar alguna cosa... Demanem rebaixa del preu per les condicions del pis, i ens contesten de forma tallant.

Ella ha fet mil trucades, i mil anades i vingudes a pisos, algunes, amb nosaltres, quan saben que és per a immigrants, diuen que no. No té la pell fosca, la té clara, ve del fred, i de la guerra, però la gent no els vol. Es tanquen les portes de les immobiliàries, es tanquen les portes dels propietaris particulars, tot un món ens gira l'esquena quan saben que són immigrants... Amb tristesa afrontes la nova negativa que ha arribat. Qui llogarà a la fi? Qui?

És inevitable la pregunta: qui començarà a donar un cop de mà a aquesta situació que es repeteix en cents d'immigrants? Qui començarà a obrir camins perquè puguin accedir a l'habitatge? Quines mesures polítiques s'hauran de prendre? Quan ho faran? Com ho faran? Però també: què farà canviar els ulls de la societat? Què es necessita per tocar el cor de la gent i per posar més elements a l'hora de valorar les situacions que pateixen els pobres? Qui treballarà tenaçment aquests aspectes que emboiren amb força el rostre de la nostra societat?

 

Girona, 1 de febrer


ENCARA NO HEM TROBAT PIS

Avui hi hem anat amb esperança, estàvem convençuts que, aquest cop sí, ens en sortiríem i que el pis seria nostre. Ella no ha vingut, s'ha quedat esperant-nos. M'imagino els nervis que ha passat, com se li ha fet eterna l'estona! Hem sortit amb el cor encongit, el paper groc on hi havia apuntades les condicions de lloguer, totes les despeses que calia fer, em cremava a les mans! Hem fet càlculs, entre les entrades, les altes de llum, gas i aigua que calia fer, la comunitat de veïns..., el pis se n'anava a.... No crèiem que ho pogués pagar. Hem anat fins on ens esperava, i li hem explicat, de seguida ha vist que era impossible. Ha entrat el seu marit, la cara sense comprendre per què els passava el que els estava passant. Se n'ha anat desfet, desencaixat. Ella ha seguit allà, afrontant la situació: seguiria buscant! No pot agafar més feines perquè ha de buscar pis, i, mentre, els diners que només guanya ella són molt pocs per arribar a sostenir tota la família. Li hem dit que l'ajudaríem econòmicament i ha esclatat en plors. Acompanyant-la al treball recordava la situació dura del seu país, la guerra, la mare que té por pel fill petit, de 22 anys, que ja és aquí, el germà que necessita treballar i ha tingut una embòlia, una neboda que està esperant l'ajuda d'ACNUR per sortir del país, el perill de les vides joves del seu país. L'hem vista córrer carrer del Carme enllà, cap a la feina, tot el coratge del món corria amb ella. Mare coratge! Quina gran dona! Déu meu, quan trobarem pis?

 

Girona, 3 de febrer

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web