Pàsqua 2005 de l'Associació Àkan


Havia imaginat en la meva ment moltes vegades aquest moment, preveia que arribaria algun dia. Un paradís ple de llum, dolç i fort quan l'abastes amb la mà: la llibertat d'un pres... Era gris el matí, grisa la presó, llarga l'espera...,  un innocent esperava la llibertat condicional i érem allà fent companyia. Parlàvem d'això i d'allò, converses sobre el món àrab, la religió, els costums, preníem cafè de màquina..., la presó semblava ignorar-nos, arribava una noia africana per veure el seu company, és el primer cop que hi va, per al vis a vis li fan deixar tot, li expliquen els minuts que tindrà, i l'opció a una altra visita aquella setmana..., jo fullejo Riba: Era tan trist l'amor a l'ombrosa vora enllacada dels records adormits, tan solitari en la nit dels rossinyols... Qui haurà llegit Riba en aquella presó?  Portem ja molta espera i demano si ens queda encara gaire més de temps... De sobte el vénen a buscar, una hora i quart de retard sobre l'hora prevista... Lliura les cartilles dels permisos, signa... Jo penso en la mare, en la seva mare que ignora lluny aquest moment..., penso en ella i em sento ella just en aquest moment... Sortim tots quatre de la presó, caminem a pas lleuger, fort..., l'aire ens omple els pulmons, divendres sant... Sentim un calfred només de pensar en Jesús..., ens creuem amb un altre pres, el dia que  vàrem anar a buscar el nostre amic a Quatre Camins, ell també va ser traslladat a Girona, i avui també obté la llibertat condicional... La presó de Quatre Camins, la imatge dels presos que sortien aquell 13 d'agost ve encara a la ment, les bosses d'escombraria a la mà per tot equipatge, el trasllat en el nostre cotxe fins a la secció oberta d'una presó més petita, més propera... Avui, divendres sant. Una hora pura. Pugem al cotxe i fugim del malson..., de sobte davant nostre, com un senyal resplendent, més fresc que l'aire a ple pulmó que va i ve per dins, la visió d'un ametller al costat de la via del tren..., desapareix la grisor, l'esperança fosca, fins  a tres ametllers ens acompanyen, com el presagi d'una Pasqua que esclatava en ple Divendres Sant.

La llum impregna el vent del matí quan arribem al monestir que ens acull, al camp, en plena naturalesa... Hi som molts, gairebé tots  i uns quants amics que s'hi han sumat. Som una família, un petit grup de vides ben anònimes que per a tots nosaltres ha esdevingut terra sagrada, la terra sagrada de Déu... Estimem aquesta terra sagrada i lluitem per ella, la mires i hi llueixen homes i dones, ciutats, països, cultures, continents, religions diferents... Som això: una barreja infinita, un reduït mosaic de criatures de Déu, que passen com ocells, potser perdudes...

Aquest divendres i dissabte sants, junts, hem fet memòria. Amb ulls quiets i cor plorós hem resseguit novament els camins de la guerra, de la pobresa..., hem acollit les paraules per refer la dignitat de les persones, i hem pregat. El divendres vespre vàrem fer  memòria de la Passió, hi érem els que hi érem: evangèlics, catòlics i musulmans, i vàrem recordar a l'entorn d'una creu de llum  tots els sofriments del món allà presents... Ressonava encara el coratge de fons de la Tamara, bella i forta, quan ens explicava, emocionada,  que havia passat tres anys i mig vivint en unes tendes amb altres dones i fills, a l'hivern la fred era imbatible, a l'estiu, la calor, algun dia els russos venien i es volien endur els fills, i les dones lluitaven, tenaces, valentes, fidels,  com les dones que foren presents al peu de la creu.

L'endemà caminàrem aspirant natura i a la tarda compartírem Déu... És sòlida la vivència de Déu dels nostres immigrants, no és una experiència superficial a la seva vida, és una experiència que els vertebra i els aguanta en la dissort,  i que obre molts interrogants en l'autosuficient cor occidental... Alguns d'ells, en Francis i en Salomó s'exclamaven a en Santi: per què es creu tan poc en Déu aquí? Una punyent pregunta al llindar de la Pasqua...

I arribà la nit, mentre el grup sopava, preparàrem l'altar, el Crist de Javier, bell, somrient. A una banda, la fotografia d'una nena bengalí, pobra, i  famèlica, d'uns ulls que traspuen tota la innocència del món, a l'altre costat, una dona porta  un fill al davant i un altre al  darrera, la imatge justa del que nosaltres creiem que és la vida: carregar les penes i beneir les alegries dels altres, fer camins junts, donar-nos la mà, i ser agosarats i valents, i sobretot portar la tendresa de Déu i del seu missatge. Hi havia flors al nostre altar senzill i un reguitzell  d'espelmes... Abans de començar la Vetlla, els tambors ja ressonaven, i també les guitarres, el petit de la família a qui havíem acompanyat just en aquest monestir i que ens havia fet viure Nadal abans d'hora, ara s'havia convertit en el guitarrista protagonista, amb els seus dos anys i mig, assegut sobre una banqueta a la mida, agafava amb força i ritme la guitarra que el sobrepassava tres vegades i la polsava ...  Tabites, Isaacs,  Brandons, Jordis,  Guillems i alguns de nosaltres cantàvem fort la Pasqua que ja arribava...

I començàrem. La senzillesa era allà present, no teníem res sumptuós, molts dels nostres només tenen 40 euros a la setmana. A molts dels nostres els familiars els viuen les situacions més inquietants i més tristes..., ronda la mort i la pobresa, la fam, però... no apareix el desesper, lluitem amb totes les energies per barrar-li el  pas... Quiet triomf de Déu. La nit s'il.luminava amb els cants vigorosos, la meravella ... Carícia de la vida per un moment. Parèntesi de futur. Pregàrem en diverses llengües com sempre, i com sempre fou una pregària lliurada, confiada, amb una certesa absoluta: Déu em sosté, quan passo fam, em dóna menjar, quan tinc set, em porta aigua... Jesús ja ressuscitava... Els camins, fortuïtament, seguint el pla de Déu, exacte, fidel, ens havien ajuntat, fa un any amb molts encara no ens coneixíem, fa un any encara estaven en mans de la pobresa d'absoluta incertesa, o de les màfies, o de la violència..., i avui érem allà com el més bell present que la vida ens pot fer, quan ens ha tallat, esculpit, com aquell que esculpeix un diamant, amb duresa i amb exactitud, amb esberlament però aconseguint sempre bellesa... El Crist de Javier somreia, no deixava de somriure en l'esclat d'aquella nit de llum... En Samuel, amb la seva guitarra, persistia acompanyant les pregàries i els cants, i, de tant en tant, fixava la seva vista en el Crist, i Crist feia via en el seu cor, petit... Hi havia una joia pura, amb ales de plenitud, la Llum ens besava, fèiem memòria del seu record, i juràvem fidelitat eterna: no oblidaré que vares donar la vida, no oblidaré el que vares ser, no oblidaré que vivint donaves vida, que tornaves la dignitat a la persona, no oblidaré que Déu et fou pare..., no oblidaré...  I ho dèiem amb diferents llengües i amb diferents cors: catalans, ghanesos, congolesos, senagalesos, beninesos, camerunesos... i ho proclamava el petó confiat de la pau amb els germans marroquins i txetxens, musulmans, Jesús és així, si dónes la mà, ressuscita, i acompanya pels camins d'Emaús en què nosaltres també, immigrants en terres espirituals, hem caminat tristos, potser sols... , però sempre en la seva presència. Aquesta nit també hi éreu molts més, tots aquells que ens heu anat ajudant al llarg del temps, de moltes maneres diferents, també vàrem pregar per vosaltres i us hem tingut aquí ..., del país que construïm vosaltres en sou tan constructors com els que hi som presents, sense vosaltres gairebé res no seria possible.

Bellesa de Jesús, meravella absoluta, vent del mar per aquest viatge del món, alè d'aire, el teu Calvari ardent senyala el nostre camí, torre d'esperança, i la mà sempre estesa a l'home, a la dona, de no importa quin país, quina cultura, quina religió, la mà per acaronar i fer néixer l'amor..., la terra sobre la que Crist va ressuscitar.

Aquest és també el somni d'Àkan. En Samuel, petit músic, la Tabita, jove i gran ja, l'Isaac, noble, tocant els tambors marroquins, els plàcids ulls  d'en Suleyman aguantant el ciri, el símbol de la llum, anunciaven aquesta terra de Jesús. A les 11 de la nit abandonàvem la que havia estat la nostra casa per dos dies..., continuava la vida..., a molts llocs la Pasqua encara havia de començar..., pel camí un silenci ple i unes ganes de seguir estimant, sense límits...  

Sí, Jesús tenia raó! i els nostres immigrants ho veien així també:  Déu em sosté, quan passo fam, em dóna menjar, quan tinc set, em porta aigua... Hi ha un Calvari, és cert, però és penyora de Pasqua!

Que tingueu una bona Pasqua! Una abraçada de l'Associació Àkan

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web