Històries de final d'any


No importa de quin país africà... Ens van impactar els seus ulls  i els seus cabells plens de rastes... Un dels primers dies  ens va dir que havia passat tres anys sense poder-se rentar pràcticament i els cabells se li havien convertit en rastes... Avui les paraules se li estalonaven, deia que volia oblidar, però anava ple de la seva història... "Durant tres anys no he estat una persona, he estat un animal" Li he contestat que expliqués el que volgués..., m'ha replicat que la seva història era llarga.

Començà una nit, amb l'aparició d'uns homes armats amb matxets, mataren, buscaven el germà gran, va poder fugir, encara  no sap si és viu o  és mort... Un altre cop, arran de nit, tornaren i amenaçaren amb agafar-lo a ell. Llavors fou ell que fugí... No digué res a la família i va començar a caminar, tenia una mica de diners, guanyats en una fusteria, i va poder passar la frontera. Al país veí se li acabaren els diners i hagué de sobreviure...

Caminava  sempre en grup, de vegades va veure la mort molt a prop... S'apagava... i no hi havia ningú que el pogués ajudar... Res no li podia facilitar el camí, no tenia diners per pagar traficants... Sobrevisqué tres anys, marxà per Algèria i pel Marroc, com que no tenia res no podia comprar menjar, passà molts de mesos buscant entre les escombraries dels pobles, dels ports, menjant carn podrida, peix consumit, vivia als boscos, bevia aigua, sovint putrefacta, menjava animals crus, excrements, bevia orins... Un infern...

Jo l'escoltava i no em semblava ser a classe, veia els seus ulls incisius, hi llegia el patiment, el desvari, la seva boca deia que volia oblidar, però una vegada i una altra em mirava i em deia amb els ulls plens de llàgrimes: "jo era un animal, no era una persona, no volia menjar el que menjava, t'ho asseguro, però no tenia res més, havia de sobreviure... No vull pensar, no vull recordar, no vull res..."

"Em vaig apropar a Melilla per passar, era aquest estiu..., ja saps, el setembre, vaig veure com morien companys als filats, la policia disparava. Vaig agafar molta por i vaig decidir provar sort per una altra banda".

Aquella nit a la patera que els duia a Espanya van morir més de 20 persones...

"He vist tanta mort en el camí... Els primers dies de ser aquí, a Girona, creia que em tornaria boig, em posava a dormir i el cap se m'estavellava, només veia imatges del que havia patit, i sentia a la boca el gust repugnant de tot el que havia menjat... Vaig arribar a pensar que tant que havia resistit i ara em tornaria boig..."

El dia de Nadal va trucar a la seva família... Era la primera vegada des de feia tres anys... El creien mort també... Va trobar-hi les germanes, no els pares, va demanar si els homes dolents havien tornat, i no van saber què contestar-li...  Ara viu acollit en un pis del barri vell gironí, de vegades diu que sent les campanes, de la catedral, en nit d'insomni, sense poder oblidar el passat. Jo el miro, amb el cor revoltat, encès, el miro i em cremen unes paraules de Primo Levi a Si això és un home, explicant Auschwitz, que em sé quasi de memòria: Els qui viviu segurs a les vostres cases escalfades, els que trobeu en tornar al vespre el sopar calent i cares amigues: considereu si això és un home, qui treballa en el fang, qui no coneix la pau, qui lluita per un tros de pa, qui mor per un sí o per un no. Considereu si això és una dona, sense cabells i sense nom, sense forces per recordar, els ulls buits i el ventre fred, com una granota a l'hivern. Penseu que això ha passat: us confio aquestes paraules, graveu-les en el vostre cor, quan sigueu a casa o aneu pel carrer, quan us fiqueu al llit o us lleveu, repetiu-les als vostres infants o...

Intento fer-li companyia amb unes paraules, me'l miro, i penso que tan sols per a ell té sentit haver creat Àkan, tot l'esforç, el patiment, la incertesa, la por... Em pregunto per què em sacseja tant la seva història, i no ho sé, m'indigna fins a l'última partícula de la meva pell... Sortiria i convocaria tots els mitjans de comunicació i denunciaria l'escàndol..., cridaria ben fort que vivim un temps en què els homes devoren altres homes per seguir vivint! Sé que la gent ho sap, però necessito repetir-ho. No perdono el que han hagut de viure, ell i tants, em subleva amb una força inaturable, em dóna rabiosa energia, no em fa dubtar, m'impulsa... No pot ser, no pot ser! Ho retrec a tothom... M'ho retrec.

Em miro el mapa del món, penjat a la classe, ressegueixo amb el dit el seu itinerari, i després els ulls se me'n van..., món occidental, Europa, Estats Units..., sento un pessic viu a l'estómac... Saludo A. distretament... Després em sap greu d'haver-lo saludat distretament... Tenien una plantació de cacau... També els homes arribaren un capvespre, i degollaren el pare, després sabien que anirien a la casa i degollarien la família... Ell era amb el pare i fugí, amb tota la rapidesa que fou capaç... Sortí del país ràpidament, en creuà un altre, i un altre, passaren tres anys... Tenia 17 anys llavors, ara en té 20... Parla de com es mata per 10 euros, i parla amb una vehemència oratòria sorprenent de Drets Humans, d'Àfrica... El dia que ens explicà la seva vida, dinàvem, i tot s'aturà, no foren minuts, passaren quarts, sentint el seu horrorós relat, ningú no movia els coberts... Ens explicà que era analfabet, que parlava francès, però que no el podia llegir, que l'altre dia un amic seu en el mòbil li va escriure un missatge en francès i ell li digué: "escriu-me'l en català, és l'única llengua que sé llegir i escriure..."

 No té cap mitjà per posar-se en contacte amb la seva família, ni adreces, ni telèfons, van fugir també, no sap on són..., si són vius. Un dia no pogué resistir més la solitud, s'adreçà a una persona d'Àkan i li digué: "no tinc ningú a Europa, possiblement no tingui ningú al món,  et dono tota la meva vida, perquè en facis el que vulguis (!), ets la meva mare..." El dia de Nadal jugava apassionadament als dards amb uns professors universitaris, un pres, una noia, una nena, una àvia.... Havent dinat cadascú agafà un instrument: un marroquí tocava el jembe, una congolesa, els teclats, un català, el cajón, un altre català, la guitarra, i ell improvisava un rap sobre els drets de la humanitat i les dures situacions que l'ésser humà vivia al món... Mentre, un noi, just arribat de Bangla Desh,  s'adormia al sofà tranquil.lament, amb la seguretat d'estar a casa  en tornar del petit infern de fam, de misèria, de mort, del seu país, que ningú no recorda...  

A punt de tancar els llums de la Casa de Cultura, Ab. em diu: "vindràs demà al pis?" Li dic que sí, és el nostre pis d'acollida i ens hi fem tan presents com podem per acompanyar l'experiència... "Saps?, (acabem de presentar un recurs contra la denegació de permís ), és la meva última oportunitat a la vida. Si em donen els papers, podré tornar a ser una persona normal, no m'importa el diner. M'importa refer la meva vida, anar fins al Marroc, abraçar la mare i tornar. La meva vida vull que sigui sempre més aquí, amb vosaltres..."

Sé de les giragonses que la seva vida ha fet els últims anys..., sé que es va perdre, i ara té a les mans la possibilitat de tornar a començar... De nit, diu que es desperta, observa arraulit en la fosca, toca la paret i li sembla impossible, un somni... Com pot canviar la vida tan sobtadament em pregunta. Jo li contesto que la vida és així: gira i no saps en quina direcció anirà, de vegades et salva, de vegades et perd... Fa només quinze dies, dormia a la serena, prop de la muralla... No m'estranya que a les nits es desperti i es pregunti si està somiant... A mi de vegades també em passa: serà un somni tot el que estem vivint?

Al carrer, el fred d'avui és vivíssim, no el sento, encara em dura la indignació, no em pregunto el per què, em dic senzillament: no ho vull, no ho vull! Ajudin, sisplau, no veuen el que està passant? Tinc la sensació d'estar al costat d'un accidentat i de demanar auxili... No em vinguin amb paraules, no em vinguin amb objeccions, no em vinguin amb teories, sisplau, un cop de mà, ràpid! Qui escolta? Per què tants callen? Per què tantes persones a qui ens hem adreçat, explicat, no diuen res? Sí, ja sé que molts han contestat, però d'altres, ni una paraula, gent que podia respondre, gent que podia dir alguna cosa. Escoltin, es necessita ajuda, sisplau, es deixin d'històries, es deixin de si som negres, blancs, o blaus, sisplau, de si som d'aquest tarannà o d'aquest altre, poden donar una mica, mica d'ajuda?  Per favor!

Arribo a casa, sona el telèfon, és del CETI de Melilla, una dona diu: "què he fet de la meva vida?, si la meva mare em veiés..., tinc 35 anys, quin futur?, quin passat deixo enrere? S'ha destrossat la meva vida!" Quan el telèfon s'apaga, sento la veu de la seva filla,  llegeix apassionada Harry Potter estirada al meu llit, em mira suplicant: "tu creus que deixaran passar la meva mare?".  

Penseu que això ha passat: us confio aquestes paraules. Graveu-les al vostre cor quan sigueu a casa o aneu pel carrer, quan us fiqueu al llit o us lleveu: repetiu-les als vostres infants...

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web