Estimada Elisenda


Estimada Elisenda, així començava la notícia que avui et comentaré:

Quasi 500 milions de persones podrien sortir de la pobresa, més de 400 milions deixarien de passar gana i milers de nens se salvarien de la mort si els països rics dediquessin el 0,5% del PIB al desenvolupament del Tercer Món. Aquest percentatge representaria doblar l'ajuda actual, un objectiu "assequible" per a les economies dels països industrialitzats, segons un informe de l'ONU presentat ahir.

Ja pots imaginar que m'han vingut imatges al cap, que la teva joventut entendrà ràpidament. Saps, Elisenda, he pensat en les persones que vàrem veure morir a Dhaka aquest setembre, he pensat en els nens i les nenes que vaig veure sols fent la dura experiència de viure sense la família, escorcollant entre les escombraries per si hi havia alguna cosa per menjar, he recordat de nou la mirada desesperada del que té gana des de fa dies... M'han vingut moltes imatges al cap, que no he pogut contenir, també he pensat que moltes de les persones que vaig veure ja han mort... , per a ells, aquests diners  arribaran tard ...

L' altra imatge que m'ha suggerit la notícia me la porten realitats més properes, tot el que anem vivint des de fa un temps amb la immigració. Potser aquesta ajuda faci que aquest drama s'aturi. Em vénen a la ment les imatges  que ens han explicat dels camins per l'Àfrica, venint cap a Europa. L'altre dia a casa, dinant, X explicava els morts que havia trobat al desert d'Algèria, 400 persones mortes, en camions, sepultats per la sorra...., també penso en les màfies que venen visats i com, en esclavatges moderns, molta gent ha de treballar  per tornar els diners, sense pràcticament possibilitat d'enviar res a la família...

Però també m'assalten la ment, Elisenda, imatges d'aquí mateix, les vegades que els immigrants han buscat pis i ningú no els hi ha volgut llogar, les vegades que nosaltres  hem anat a una immobiliària i, en dir que era per a immigrants, han barrat les portes, les vegades que he vist, caminant pels carrers, com es projectava sobre ells  la mirada de menyspreu, les vegades que he constatat la misèria dels sous que cobren en feines que els exploten tant com poden, les vegades que he sentit l'insult, les vegades que han estat ultratjats escampant, per exemple, escombraries davant la seva porta... Sí, Elisenda, el nostre món rep d'una manera sovint, massa sovint, molt injusta a persones que vénen d'un llarg sofriment. No sé on té el cor el nostre món, m'ho pregunto, no sé quins són els seus valors, aquells que fonamenten la vida col.lectiva i la individual, no sé com la societat sent que rep la immigració, si s'atura a pensar-hi massa, no sé com només poden parlar dels immigrants com a força de treball i ignorar la història humana que hi ha darrere seu. Tantes coses que he vist darrerament  m'han deixat en una forta perplexitat. M'horroritza de vegades aquest món, la duresa, la insensibilitat que té.

És cert que molta gent ajuda, Elisenda, ben cert. Hi ha gent d'un cor tan gran, d'uns valors sòlids, honestos, generosos, però jo esperava que l'ajuda al pobre, concretada en aquest immigrant que tenim a prop, fos més clara, més decidida, molts reculen amb por davant la implicació, molts dels que esperava un cop de mà s'ho miren de lluny, molts segueixen indiferents el seu camí, com si hi hagués un ordre natural que a nosaltres ens fes viure i a ells morir. He vist tanta gent a qui havia sentit dir nobles paraules sense ni un mil.límetre d'implicació que em desperta grans interrogants, com podem seguir parlant de valors quan un és tan indiferent, tan egoista...

No vull encomanar-te tristesa, ni dubtes. Saps, Elisenda, diumenge a la nit vaig veure una nena, amb una història dura rere seu, riure amb veritable goig, els seus ulls negres relluïen sobre el fons blanc i l'entorn de  pell fosca. Aprenia a tocar guitarra. El seu riure era la pau. La pau d'un món en què crec. La pau dels qui donen la mà, dels qui no reculen davant  del compromís, dels qui són coherents, dels qui no abandonen un ésser humà, dels qui saben ser amics dels seus amics, dels qui saben cuidar, estimar, mimar, si cal..., tornar la dignitat en una paraula.  

Vull creure, ho necessito,  que aquesta petició de l'ONU encendrà d'esperança el cor i el futur de milions de persones al món. 500 milions de persones sortirien de la pobresa, 400 deixarien de passar gana i milers de nens deixarien de morir..., t'ho imagines? T'imagines el que això representa per a una vida, per a una família, per a una mare? Si has pogut, per un moment , compartir l'horror, no et calen grans discursos... A la vida, Elisenda, tot es concreta d'una forma molt senzilla: del teu temps, què en fas? i dels altres, què en fas?, i dels qui pateixen per qualsevol dels dolors del nostre món?  Potser si penséssim bé la resposta, aquestes milions de persones que moren cada any, d'indignitat, de pobresa, de malaltia, no ho farien... No t'he dit, Elisenda, com de vegades em fa mal avançar pels carrers amb aparadors lluents que ens distreuen del camí? Tant de bo, Elisenda, tu i els de la teva generació, aprengueu a caminar, a mirar, amb comprensió, amb estimació... Molts de milions de persones us esperen, us esperem.

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web