El llibreter de Kabul


El llibreter de Kabul
Asne Seierstad
Eds. 62, 2003


El novembre de 2001, la periodista Asne Seierstad entrava a Kabul amb l'Aliança del Nord. "Vaig passar a Kabul la primavera immediatament següent a la fuga dels talibans. En aquella estació regnava un clima de feble esperança. La gent estava contenta que els talibans haguessin marxat..." En arribar troba el llibreter afganès, Sultan Khan, propietari d'una de les llibreries més importants de Kabul. "Per al Sultan els llibres eren tota la vida. Les lectures i les històries l'havien absorbit completament des del moment que va rebre el seu primer llibre a l'escola. Va créixer en una família pobra... Ni la mare ni el pare sabien llegir, però havien recollit diners perquè anés a l'escola. Com a fill gran i mascle, era en ell que s'invertien els diners... La germana, nascuda poc abans que ell, mai no ha posat els peus en una escola, mai no ha après a llegir o a escriure. Avui, amb prou feines llegeix les hores. Total, només s'havia de casar."

Un dia, el llibreter la convida a sopar a casa seva, Asne Seierstad observa el diferent comportament dels homes i de les dones de la casa, al cap de poc comença una convivència amb ells que la posarà en contacte directe amb la seva manera de viure. "Tots el membres de la família Khan estaven d'acord en el fet que visqués amb ells per poder escriure el meu llibre."

I allà, de mica en mica, va descobrint la realitat quotidiana de les dones: "El desig d'amor per una dona és tabú a l'Afganistan . Està prohibit tant pel rígid concepte de l'amor dels clans com pels mul·làs. Els joves no tenen dret a trobar-se, estimar-se, triar-se. L'amor té ben poc de romàntic, al contrari, es pot considerar un greu error que s'ha de castigar amb la mort. Es mata els indisciplinats a sang freda. Si un dels dos s'ha de castigar amb la mort sens dubte és la dona."

I també la realitat dels homes: "L'endemà està de mal humor i seu darrere el taulell planyent-se. La cambra és a les fosques, no hi ha corrent elèctric. Entren alguns raigs de sol i la pols suspesa en l'aire fa semblar aquell lloc encara més desolat. Quan entren clients i li demanen algun llibre, el Mansur contesta que no el té, encara que el llibre que li demanin estigui al prestatge de davant seu. Maleeix el fet d'estar encadenat allí, a la llibreria del pare, que no li dóna ni el divendres de festa, que li impedeix continuar els estudis, no li deixa comprar-se una bicicleta, no li deixa veure els amics. Per ser sincer, odia els llibres, sempre els ha odiat, i no n'ha llegit mai cap sencer des que va haver de deixar l'escola."

La mirada d'Asme Seierstad és una mirada incisiva, sensible, entra dintre la realitat i la viu, i sap transmetre-la amb molta força:

"Podia evitar respectar els rígids cànons del vestir de les dones afganeses i m'havien permès anar allà on volgués. Tot i així, sovint em vaig posar el burca, més que res perquè em deixessin en pau: una dona occidental pels carrers de Kabul atrau l'atenció d'una manera realment indesitjada. Des de darrere del burca, a més a més, podia mirar sense que em miressin... L'anonimat va esdevenir la meva salvació, el meu únic refugi, perquè a Kabul són ben pocs els llocs en els quals es pot estar sola."

"També em vaig posar el burca per entendre millor què vol dir ser una dona afganesa. Què vol dir haver-se d'apilar a les tres últimes files atapeïdes reservades a les dones quan l'autobús va mig buit. Què vol dir haver-se de cargolar al portaequipatge d'un taxi perquè hi ha un home al seient del darrere."

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web