El cultiu de l'espiritualitat


Tenia 30 anys, era un artesà de Galilea, un home sensible al dolor que patien les majories empobrides per les conseqüències de l'opressió econòmica de l'imperi i dels seus col.laboradors, sota els quals vivien. Va acabar mort en una creu... Els seus van sentir un dia que era viu... 2000 anys després jo, i molts d'altres, vivim d'aquesta experiència. La història concreta de Jesús de Natzaret em remet a la fe en un Déu més enllà de tot, però ja viu dins nostre. Cada vida que es viu a l'ombra de Déu és una santificació de la petita història concreta. Jesús va acceptar la responsabilitat enfront de la història i proposà un camí d'amor que transformaria les consciències. La vida interior de cada persona s'escolpeix lentament, pas a pas, requereix molt de temps per anar-se elaborant. Totes les religions i conviccions han d'anar realitzant un camí continu de conversió . Aquesta conversió es produeix gràcies a les vivències però també gràcies a les paraules. El lloc de trobada de la paraula i la vida és el silenci... Si escoltem el silenci, veurem com el misteri pren forma dins nostre, apareix. La set profunda de l'ésser humà es troba amb la brasa ardent del misteri. Com Moisès, podem dir-nos que ens atansarem a veure el foc que consumeix la bardissa, però aquest foc no es pot posseir, ens posseeix, una realitat santa mai no es pot posseir. Cal treure's les sandàlies i començar-hi a caminar. En temps bíblics, quan algú comprava un camp, el primer que feia era donar-hi una volta a peu expressant la nova possessió. La possessió era més forta si es feia amb calçat. Per això, el Misteri ens diu: "Treu-te les sandàlies que el lloc que trepitges és sagrat" Descalços, indefensos, sorpresos... el Misteri continua parlant: "He vist l'opressió del meu poble..." El lloc que trepitges és sagrat, he vist el sofriment del meu poble... Les paraules ressonen llargament, a poc a poc es va bastint dins nostre l'espiritualitat de l'encontre i de la misericòrdia. Acceptem també la responsabilitat enfront de la història. Déu comparteix amb l'home el dolor i la mort, a la vegada que la responsabilitat. Com deia Lévinas, l'altre no és un principi moral, és un rostre i Déu s'ha implicat amb el rostre concret. Quan el Misteri irromp a la vida de les persones, també s'hi fa present el desconcert. Algun dia sentirem que Jesús ens diu: "què busqueu?" I nosaltres contestarem amb una pregunta: "on t'estàs?" ignorant que comencem a agafar amb les mans la brasa ardent. "Veniu i ho veureu" El sentit que Jesús ens ofereix passa per la relació: "Veniu beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne, ..., perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm" Moisès va ser cridat pel seu nom i ell va respondre:" Sóc aquí". Tan simple, tan net. En el moment en què Moisès afirmà la seva presència activa i Déu li manifestà el dolor que sentia pel dolor que veia, Moisès començà a descobrir qui era, la seva veritable identitat.

Segurament, els anys en què les meves orelles, en el silenci, van escoltar en els monestirs de benedictins i benedictines de Montserrat, i de Sant Daniel, a Girona: "Perquè ens estima, ens visitarà un Sol que ve del cel, per il.luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau." ; les vegades que els meus dies s'han clos amb: "Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions..."; segurament el silenci de les Vespres, Completes, Matines i Laudes que he compartit van preparar dins meu, com un camp es prepara per a la pluja, el temps de donar menjar, vestir, beure, acollir, anar a les presons... Les paraules construeixen l'existència, l'interior de la persona construeix els actes que es fan a l'exterior. Mentre el meu cor i la meva ment s'impregnaven de les paraules que transmetien la vivència:

Com la cérvola es deleix
per l'aigua viva,
també em deleixo jo
per vós, Déu meu

El Senyor m'il.lumina i em salva,
¿qui em pot fer por?

Beneïu el Senyor, pluges i rosades,
beneïu-lo tots els vents.
beneïu el Senyor, foc i calor,
beneïu-lo freds i gelades

El Senyor és just i benigne,
el nostre Déu sap compadir

Aixeca de la pols el desvalgut,
treu el pobre de la cendra

Jo dic: "Senyor, ningú com vós no em fa feliç"

¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre,
ja no ens serà propici mai més?

Déu meu, escolteu el meu clam,
ateneu la meva súplica;
us invoco lluny del país,
amb el cor desolat


Tot allò que les paraules deien s'anava transformant en concreció de vida per a mi. En el silenci obscur de molts matins a Montserrat, en la calidesa de l'església de Sant Benet, en la sobrietat de la creu grega de Sant Daniel, l'altre es va anar convertint per a mi en un rostre concret. Les pregàries, els cants no m'aïllaven, no em transportaven a una atmosfera d'oblit i de benestar, anaven configurant lentament, com aquell que pasta el pa, les paraules de Déu a Moisès:"He vist l'opressió del meu poble..."

Mentrestant, impassiblement, la realitat anava seguint el seu curs... Aquells amb qui ara intento fer concreta l'opció pel Déu de Jesús de Natzaret vivien les seves vides: vivien en terres llunyanes la misèria i la solitud de ser un nen del carrer des dels 6 anys, en una ciutat on hi viuen i hi moren mils de persones en els carrers, vivien la pobresa com una amenaça forta per la supervivència i decidien posar-se en marxa per salvar les pròpies vides i les de les seves famílies, i creuaven Àfrica, a peu, sense diners, treballant aquí i allà, per poder arribar fins a la porta d'Europa, fins a la patera, o la tanca, que els obriria al futur, vivien les seves discapacitats físiques en terres de Tercer món, on la discapacitat encara és més dura, més punyent, encara t'inhabilita més per la vida, vivien la seva condemna a mort, per les seves idees, o per l'atzar que havia fet estar en el lloc inoportú en un moment que tot ho canvia de la pròpia vida, vivien en les presons d'on no se'n surt amb vida si no és amb una forta quantitat de diners..., vivien la seva infantesa ignorant que els esperava el llarg camí de l'exili, fugint de la por de ser descobertes i represaliades, ignorant que els esperaven els camins del desert on la mort es fa present cada deu passes, morts que els seus mai no sabran si encara són vius i han oblidat o ja no existeixen...

Ells caminaven pel seu dolor, com una brasa ardent, i jo caminava buscant el sentit a la vida. El Misteri que sempre, com diu una meva amiga ermitana, està buscant qui l'escoltarà per atendre els pobres, anava caient com una gota tossuda que acaba formant una estalactita. La melodia dolça dels salms es repetia cada dia als meus monestirs amb una cadència impertorbable:


Els dies, l'un a l'altre,
es revelen el missatge,
l'una a l'altra se'l revelen les nits

Les paraules es barrejaven amb la meva quotidianitat, tots som un entramat d'història i mite. La set profunda demanava poder donar forma a allò que sentia, que havien tirat dins meu, potser sense sospitar-ho mai, les veus amb qui havia pregat tants de dies de la meva vida. I, de sobte, no sense dolor, la vida dibuixà un angle de 90 graus, i arribaren els Mohameds, les Soads, els Milles, els Moussa, els Isaacs, els Bavons, les Tabites, els Ladjels, els Brandons, els Alfes del dolor que Déu havia vist, els pobres de la història, els ferits..., no tenien res, res de res, nosaltres tampoc. ""Doneu-los menjar vosaltres mateixos" "Només tenim cinc pans i dos peixos..." Feu-los seure en grups de cinquanta" Jesús prengué, alçà els ulls al cel, els beneí... Tothom en va menjar tant com volgué. Després van recollir dotze cistells dels bocins de pa que havien sobrat" Aquesta és la història de l'Associació Àkan, i és la meva història, la història de la meva família, també la dels meus amics.

Amb les sandàlies tretes, sobre la terra sagrada de Déu que és la terra dels pobres, em dic cada nit les paraules que vaig aprendre en els monestirs:

"Que el Senyor totpoderós ens concedeixi una nit tranquil.la i una fi benaurada"

I, quan la mort arribi, en la recerca de la veritat encara o ja en els núvols de la inconsciència, per malaltia, tot es restituirà dins meu, en un equilibri absolut, com la bellesa tranquil.la dels matins en una muntanya de mida humana, després, des d'aquesta pau serena, em prepararé per servir de nou, com deia una meva amiga, immigrant andalusa, dona maltractada, morta aquest mes de setembre: quan arribi al cel li diré a Déu que no vinc de vacances, sinó que, des d'allà penso seguir treballant per vosaltres, pels vostres immigrants, vinguts sense res dels quatre cantons de la terra, alguns encara vivint al carrer, amb el cel per únic sostre.

La brasa ardent del Misteri no s'apaga mai dins nostre una vegada ha començat a cremar, no hi ha fronteres entre la vida i la mort, és una opció que transforma l'existència per sempre més... Ni la mort pot abandonar aquells qui estimes... al contrari, esdevé nexe d'unió més fort encara. L'any passat, a Bangladesh, el meu fill petit i jo, davant la mort que vèiem als carrers, els nadons de mesos, nus, sobre el fang, la bogeria dels monsons que porta la duresa de la fam, la mirada perduda de tants que potser no arribaran a demà, ens prometérem que mai més no oblidaríem, el nostre Déu és un Déu de dignitat i de misericòrdia, d'acció i d'implicació. Viu amb el clam dels qui pateixen, a nosaltres ens ha parlat a través dels pobres, però la seva veu va començar a fer-se viva en el silenci... En aquesta terra sagrada cremem el foc que va encendre dins nostre. El cremem amb dolor, és cert, però també amb esperança. La mateixa esperança que em transmetia la meva mare quan moria algun dels avis i em comunicava la mort amb aquestes paraules: l'avi ha mort, resa. En un moment m'arribava la pèrdua, i, simultàniament també, la presència d'una realitat en qui confiàvem, de qui ens refiàvem, més enllà de nosaltres mateixos, però present ja en els nostres cors, concreta ja en un veritable Regne de Déu que, Jesús tenia raó, ja és viu entre nosaltres, en aquesta terra de sofriment i d'injustícia que habitem, però també de nombrosos instants de veritable Vida que acabaran canviant la humanitat.

Garriguella, 3 de desembre de 2005 (Trobada de diàleg intereligiós i cultural)


M. Lluïsa Geronès i Estrada

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web