Carta sobre Bangladesh al diari


Aquests dies he vist com els diaris i la televisió parlaven de la pobresa. El setembre passat, jo tenia 17 anys, vàrem anar a Bangladesh per veure si trobàvem la família del meu germà, amb el desig de donar una base ferma a la seva vida, recuperant els orígens de nou. Només de sortir de l'aeroport ens vàrem trobar immersos en un mar de pobresa, que em superava, i  del qual encara,  des d' aquí a Catalunya, no he pogut tornar. Va ser un viatge d'observació i comprensió d'un país perdut, i trencat, on milions de persones anònimes caminen, ploren i moren al carrer. Jo he vist la mort al meu costat, la gent morint entre dos cistells d'una parada, els nens, de mesos, que tenen per únic bressol el fang que havien deixat els monsons que devastaren  el país l'estiu passat. Ho he vist i el món segueix igual.

Allà, el color blanc de la nostra pell, i la  vestimenta occidental de la meva mare i jo ens delataven a cada pas, no aguantàvem les constants mirades, quan saps que et miren des d'un pou de desesperació i de fam. No ens era fàcil  avançar  pels carrers de Dhaka , una de les ciutats amb més concentració de persones del món. A les voreres hi viuen famílies senceres,  grups de nens sols, homes amb la mirada desencaixada, les voreres es barrejaven amb l'asfalt per on circulaven en un embús etern rickshaws, camions, autobusos, cotxes, vianants. Travessar un carrer era una proesa. Quan arribava la nit, alguna mare posava cartrons perquè els fills poguessin dormir, hi havia petits focs encesos... No tinc suficients paraules per explicar el que vaig veure, però no oblidaré la mort injusta i la vida a la qual els condemna un sistema econòmic que es basa en el sofriment de tantes persones en el món. Quan veig les trobades dels governs,  com juguen amb conceptes que a mi em semblen sagrats, o quan veig certs programes de televisió,  penso que els convindria caminar un dia pels carrers de la misèria i gosar aguantar la mirada  de les persones que hi viuen, i aguantar també  les preguntes dels seus ulls: per què?, fins quan? A mi, aquestes preguntes em persegueixen. Són unes preguntes que repeteixen  milions de persones, dues terceres parts de la humanitat, i nosaltres, què contestem? Sé que hi ha molta gent que ajuda, però el poder econòmic, polític..., la societat en general, què fa? Posem tan sols fronteres ben altes perquè no les traspassin, perquè no ens contaminin,  o com contestem?

Guillem Feixas Geronès

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web