Carta al diari (1)


Arribo a La Sopa cap a 3/4 de 10. Hi ha algunes persones esperant a fora, uns magrebins, algun africà, unes persones que dormen i que no sabria dir la procedència, i una noia que suposo que és de l'Est, vomitant tota la seva misèria... Intento obrir algunes de les portes i totes estan tancades, ells em miren amb estranyesa i em diuen molt amablement que obren a les 10. Ens esperem tots, la noia no para de parlar, la conversa, o el monòleg, no és fàcil, parla del món, de les diferències, de les relacions home-dona, de sexe, de la seva vida... De vegades davant la duresa de les paraules ells em miren... A mi, els meus pantalons blancs i la samarreta em semblen un escarni allà mig... Em fa mal la seva pobresa, la seva brutícia, la seva deixadesa... Tinc la sensació desagradable que la societat els ha escopit... Quan puc entrar, em rep amb atenció, que agraeixo, l'assistent social. Vinc a buscar un certificat sobre un bengalí de 31 anys que va passar a l'octubre per la Sopa, la falta de feina, la denegació de la renovació de la targeta a Aragó, on vivia, l'han fet pràcticament caure en mans de la demència... Intentem fer alguna cosa per ell, però no és fàcil, ha deixat d'interconnectar les accions, els dies, i tot el que se li diu... El SAI ens ajuda... Quan surto, els qui estaven amb mi esperant, m'acomiaden tots... A fora ja, sento a la pell el dolor de la seva indigència... Se'm fa difícil entrar de nou a la ciutat... Al cabàs, que he deixat a terra, hi queden les restes de l'aigua amb el detergent que devien haver fregat el terra... Entro a dintre el cotxe i m'acompanya l'olor persistent que he sentit d'altres vegades a La Sopa... Enfilo els carrers i arribo a la universitat, els meus alumnes s'acaben d'examinar de Filosofia, han triat l'opció de comentar Descartes, jo em miro els exàmens, els escolto..., i recordo el que acabo de viure..., se'm fixa el pensament que a la nostra societat cada vegada més hi ha persones que no hi poden accedir. Miro la seva joventut tranquil.la i confiada sobre l'herba de la Facultat de Ciències, ara uns entren i s'examinaran de llatí, d'altres, de biologia... i penso en el món que he deixat a La Sopa... No pot ser, em repeteixo. Experimento una sensació persistent d'injustícia i un desig fort que tots ells, algun dia, puguin tenir una vida digna. Els miro a ells, alumnes de segon de batxillerat, tan joves, i em ve a la ment, l'home que, aquest hivern, vaig veure, en un carrer cèntric de Girona, devorant els continguts d'una bossa d'escombraries d'un restaurant. Espero que no oblidin els desequilibris, la pobresa, la injustícia, i decideixin que, en la seva vida, la lluita, des de qualsevol àmbit, per un món més just hi tingui un paper primordial. Que puguem mantenir aquesta esperança, mentre continuem treballant!

M. Lluïsa Geronès i Estrada

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web