Dilluns, 02 de març del 2009

Vuitanta persones escoltaven amb uns ulls que no oblidaré mai

Fill meu germana meva

Fa dos mesos que el conec. Al principi, vivia en un centre assistencial, si no canviava la seva situació, en acabar els dies d’acollida, només li quedava la possibilitat d’anar a viure al carrer. Els dies van passar i, efectivament, va anar a viure al carrer. Algun dia el vam buscar, en la nit i el fred. Cada setmana solíem parlar unes quatre vegades. Finalment, poguérem trobar una solució per un mes gràcies a un donatiu inesperat. Però el mes també s’acabà i tot es tornà a fer difícil. I altra vegada sorgí la possibilitat de poder-lo ajudar uns mesos més.

 

La persona en qüestió, africà, s’explica molt bé, expressa amb vivesa i serenor els sentiments que el torturen cada dia: el preguntar-se si s’ha equivocat venint a Europa, si va fer bé de deixar la família, un fill petit, la por de no tenir res per menjar, la por d’haver de dormir a la intempèrie, la por que tot plegat s’allargui sense poder resoldre res, per tant, havent-se de quedar indefinidament al carrer, la por de la destrucció com a persona.

 

Expressa amb claredat la desfeta moral que ha patit, la duresa del món dels immigrats, l’absència, moltes vegades, de valors, tan lluny de la vida que tenia abans, pobra, però de qualitat humana, gràcies, explica ell, a una comunitat de missioners cristians, en el seu país d’origen.

 

El meu cor i la meva ment l’han anat acompanyant. He escoltat les seves paraules que reflecteixen un estat de confusió fort, una interpretació esbiaixada de la realitat. Només pot centrar l’atenció en tot el que és negatiu, que és tant a la seva vida d’avui, i tot això provoca en ell un desànim gran, que l’han fet precisar d’assistència mèdica.

 

Entenc aquest home, les primeres necessitats bàsiques li han estat pràcticament negades. Quan havia de deixar el centre assistencial, ningú no passava a fer-se càrrec d’ell, un sense papers més, deixava d’existir per a la societat. Qui li donaria menjar a partir d’ara? On podria dormir sentint-se mínimament segur? On passaria el dia? Com es netejaria? Com es vestiria? Tenien tanta força els seus pensaments sobre el futur que arribaven a tenir una força també destructiva real. Els seus pensaments donaven vida a les expectatives més dures que podia imaginar i estava destrossat. I creia morir, incapaç de suportar la por i el sofriment que se’n derivava.

 

Quan l’escoltava, intentava fer una diferència entre aquell estat temporal de la persona i qui devia ser en realitat. Intentava entendre que estava davant un estat transitori de la seva ment i de la seva vida. També m’adonava de la força tan gran de les necessitats bàsiques de la persona, i això, en una moment de crisi com el que vivim, en la situació tan precària de moltes persones, patia realment per poder trobar una ajuda en la seva situació, no ho veia gens clar que la poguéssim trobar. Un dels meus fills, asiàtic, nen del carrer des dels sis anys, sempre diu que no sabem la força tan gran que té la fam, i com desapareix tot davant d’aquesta necessitat.  

 

Moltes de les persones que acollim a classe en aquest moment es poden viure a través d’aquestes necessitats bàsiques només. Per això, divendres, en acabar les classes, vam reunir-los a tots i vam parlar. Eren unes vuitanta persones escoltant, de múltiples països, de semblants vivències i realitats, de diferents cultures i religions. Vam parlar de com viure en la situació que estem  patint, de què podia aguantar la persona, dels valors del món en origen, de les possibles pèrdues en el camí d’aquests valors, del sentit moral de la vida i de l’existència, de la paciència, de saber aguantar, la fortalesa, vam parlar de les presons, de la fam, dels robatoris, de la droga, i vam donar pautes perquè poguessin viure la seva dignitat, perquè no l’oblidessin, perquè poguessin mirar endavant amb esperança, malgrat la duresa de la vida actual i, com sempre, vam fer una invitació decidida a la formació.

 

Si haguéssiu vist els ulls com miraven. Si els haguéssiu vist! Era una imatge per guardar sempre en el cor. Com engolien les paraules amb una necessitat voraç, potser tanta com la fam de la qual parla el meu fill. L’home i la dona necessiten també l’horitzó per viure, la brúixola, quan tot sembla que s’ha perdut. El consell, la comunicació de l’amor, l’expressió de la preocupació, el dir: no esteu sols, entenem el que viviu i som aquí. La valentia per afrontar les situacions. Parlem des de la vida i comuniquem la vida, tots plegats estem en recerca de la veritat, i ens acompanyem, això és el que fem en aquests moments, ells vivint en situacions infrahumanes i nosaltres intentant entendre, explicar-nos, investigar, on queda la dignitat de la persona, el sentit de la vida, quan no tens res, sense expectatives de millorar. Hi ha un tu a tu d’experiència d’Àkan que és el que crec que ens defineix, i el que ens agermana a uns i altres en vides tan diferents, el que fa sentir una unió profunda, i potser en ambdós sentits, el Sentit. No sabria explicar-ho millor, però crec que el que vam fer divendres és important, important per les seves vides, per les nostres i per la societat.

Encara no hi ha cap comentari

 


WfGz6 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web