Vam cantar, molt contents, en el Concert dels Serveis Lingüistics. M'agrada recollir les paraules amb què ens vam presentar:

"En primer lloc, voldria manifestar l’agraïment des de l’Associació Àkan, per haver-nos convidat a cantar en la inauguració del seu congrés. De veritat, moltes gràcies.

Podria començar dient que som una Coral que sorgeix d’unes classes de llengua catalana, fetes per gent voluntària, per les que deuen haver passat ja uns 500 alumnes en sis anys. I seria cert.

Podria començar dient que de vegades versos com aquest han sonat en els nostres actes:

Quan la lluna pujada des del fons del mar

A llevant comença just a tremolar,

He mirat aquesta terra,

He mirat aquesta terra

O que algú, amb recança del seu origen i experiència de guerra s’ha fet seves les paraules:  

Una nit de lluna plena

Tramuntàrem la carena,

Lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

També el féu la nostra pena

Una esperança desfeta,

Una recança infinita

I una pàtria tan petita

Que la somnio completa.

Podria continuar dient que convidem a la llengua, sabem les portes que obre, però també convidem a estimar-la, sabem que parlem de llengua, però que també parlem d’identitat, de vida  i de sentit. 

També podríem parlar de crisi, de gent que dorm al carrer, de gent que no pot menjar, que no té recursos per pagar-se les primeres necessitats de la vida. I parlaria de la nostra coral i de la nostra associació. Parlaria de la lluita de cada dia per donar sostre a qui no en té, i donar aliments un cop per setmana, i fer classes, fins i tot el dissabte, perquè sabem com la formació és essencial per sortir de la pobresa.

Això és Àkan.

Podria també parlar de mares que han perdut els fills, i de dones que han sofert malstractes, podria parlar de guerres i de pares i germans degollats, podria parlar de fam, podria parlar de gent que encara està  pujant per Àfrica somiant una terra millor, podria parlar de condemnes a mort i de fugides en el passadís final, podria parlar d’estudis universitaris escapçats perquè no hi havia res per menjar, podria parlar d’agricultors que per la guerra ho han perdut tot, podria parlar de petits comerciants que anaven cada dia a vendre al mercat, podria parlar de molts homes analfabets i moltes dones analfabetes, que han après a llegir i a escriure a les nostres classes, podria parlar de nens que han viscut al carrer i que han sofert abusos de totes classes, podria parlar de nenes perdudes i trobades després en estat deplorable, podria parlar de càrrecs polítics alts, que han hagut de marxar per salvar la vida, podria parlar de malalties, greus, incurables, podria parlar..., podria parlar de gent que està a les presons, podria parlar de gent que viu al carrer, ara, aquí mateix, i que truca cada dia demanant si se’ls pot donar habitatge, i podria parlar de famílies senceres, sense recursos ni per allotjar-se enlloc, ni per menjar, com la família que ahir, una vegada més, va trucar a la nostra porta. Seria immensa la llista que podria dir, llarga i canviant cada dia, com un rosari al qual cada dia s’hi afegeix un esglaó més del dolor del món.

Si parlés de tot això, parlaria del dia a dia d’Àkan en els últims sis anys, i parlaria, evidentment,  de les persones que ara cantarem.

Puc parlar de crisi, i puc parlar de necessitats bàsiques, urgents, per ser acomplertes, i, és cert, aquesta és la nostra lluita de cada dia: aconseguir diners, recursos, i repartir-los perquè uns altres puguin viure millor. No és fàcil aquesta lluita, aquesta recerca, en aquest temps difícil.

Però prefereixo parlar d’esperança. És un temps dur,  estem assistint a un veritable canvi d’època, i volem contribuir-hi amb el treball de la nostra associació. Vivim situacions de pobresa desesperants. Potser per això, en aquests moments, creiem que és especialment important restar al costat de la persona, ajudar-la a aguantar les dures situacions, a tenir paciència, a suportar, a ser fort per poder un dia avançar a la vida. Ser-hi presents, amb força, amb molta força. Donar molta esperança, en el treball dur de cada dia, de tants homes i dones per senzillament sobreviure, i algun dia, viure, amb sentit, amb plenitud, amb felicitat, com tants d’altres, perquè ells també hi tenen dret.

Demà, els diaris no parlaran d’aquest grup d’homes i dones que els han cantat en el seu congrés, com tantes altres vegades ha succeït. Parlaran dels polítics, de les aportacions dels experts. No expliquem la història, expliquem el que ens convé de la història. Però aquest grup d’estrangers, com tants d’altres, formen part de la nostra història, i construeixen també el nostre futur. En el seu esforç obstinat i coratjós, admirable, d’hores i hores, alguns des de l’analfabetisme, per aprendre la llengua, construeixen el futur del nostre país. Tampoc ningú no parlarà del treball generós de cents de voluntaris que, des de les associacions,  ajuden no tan sols a aprendre la llengua, sinó a estimar-la. I tanmateix ells, amb la seva gratuïtat, escriuen i expliquen també la història. No en parlaran, però la història és aquí també, mirin-nos  a la cara quan cantem, amb les seves dures realitats, ells, nosaltres, tots, som també aquest país. 

Moltes gràcies per escoltar-nos. "