Divendres, 24 de juny del 2011

Vaig estendre les mantes

Fill meu germana meva

Era de nit, i feia fred, la fred humida de Girona, li havia dit que,a la nit, li donaria unes mantes, que arribaria tard, però que confiés en mi, que hi pensaria. I arribà la nit. Quan vaig apropar-me al banc, que havia convertit en la seva casa, dormia, la vaig cridar, suaument, el gos també dormia. No es despertaren. Vaig estendre les mantes amb cura, com feia amb els meus fills quan eren petits, em vaig imaginar que estava rendida, del dia, de vés a saber quines experiències l'havien duta a dormir, als seus 70 anys, en un banc,  just davant de la nostra casa, aquest cap de setmana passat de juny.

 

Estenent les mans vaig pensar en els que la història ha anat deixant fora de camí, i vaig pensar en la meva impossibilitat de fer res més que oferir-li els instruments que tenia a les mans: la possibilitat de comprendre-la, parlant una llengua estrangera, menjar, mantes, el contacte amb alguna institució que jo pensava llavors que podria fer alguna cosa per ella el dilluns... I vaig mirar el cel. Creuant el carrer, de volta, vaig pensar en Jesús, i vaig pensar en el cristianisme, en les seves concrecions al llarg del temps. Amb les mans buides vaig pensar en les mediacions que érem cada un de nosaltres encarnant-nos en la història, en cada moment, intentant fer arribar aquesta força que hem pogut experimentar i que ens ha dut a articular existències i estructures que puguin donar Vida, Vida de veritat. 

 

De vegades, la Vida és alguna cosa per protegir-se del fred, algunes paraules de consol i d'esperança, una mica de pa, formatge, aigua... Mediacions limitades com som cada un de nosaltres, però plenes de la bona voluntat de viure amb i per als pobres i pels pobres, d'acompanyar en els seus camins difícils.

 

Com una rega d'un hort penso que els pobres marquen el camí dels cristians, si hi ets a la vora, no et perds, si te n'allunyes, fàcilment trobaràs justificacions per no fer i per no veure. El pobre és una prova de foc per al cristià. En la distància que hi estableix, allà s'hi mostra la seva fe. Per això crec que, quan veiem que el missatge d'aquest Jesús dels camins de Galilea, es perd, s'allunya, ens hem d'atrevir a dir-ho, a denunciar-ho, o bé, depèn del tarannà i del carisma, a accentuar encara més la nostra fidelitat, esperant que ella reveli de forma comprensible per als altres el pas de Jesús per les nostres vides.

 

Divendres va venir un periodista, li vaig dir que Àkan era el resultat del treball de l' Esperit en cada un de nosaltres, una història personal amb Déu, que encén, que ens treballa, que demana, malgrat les nostres limitacions, que l'ajudem en el seu projecte.

 

En el desig, tots voldríem, perquè estimem Déu, arribar a ser signes eficaços del seu Amor als homes i dones. potser per això, el convit, en boca de Jesús, aquest segueix-me interpel·lador ens duu inevitablement al seguiment radical de la seva vida, al desig de saber-nos partir l'existència amb els germans, en la inserció en un món tan mancat, a la recerca de la vida segons els valors, difícils d'entendre sovint per a la societat, del Regne de Déu. 

 

No em sé imaginar el seguiment de Jesús sense aquest rentar els peus, aquest abaixar-se, aquest humiliar-se, que expressa amor a la humanitat, que et va convertint en un servent, en un humil servent. Estic convençuda que és l'Esperit qui dóna la força per abaixar-se fins als racons més durs del sofriment humà, qui ens dóna la capacitat de viure la radicalitat de treballar en un projecte que busca l'alliberament de la persona i que treballa comunitàriament en aquest somni d'una societat nova. 

 

Com la mare que m'acaba de trucar, i que m'ha impactat tant, demanant un voluntariat per la filla, en la dura vivència d'una malaltia greu del pare.

 

Déu estima els homes i les dones i posa el bé dels éssers humans per sobre de tot, vinguin d'on vinguin. Ho pensava ahir en el concert tan magnífic que vam fer  a Sant Antoni de Calonge, amb les corals de Sta. Eugènia i de Viladecans. Amb l'amor manifestat en l'acollida de l'Antoni Amorós i de la Dolors Masó, en els aplaudiments de la gent en escoltar-nos, en el testimoni de les tres corals, veritables tresors del millor del cor humà.

 

Els camins del servei, de la gratuïtat, ens donaran les claus del futur, la lògica de la generositat acabarà creant Vida. Ho vull creure així perquè la meva Església em preocupa seriosament. Hi veig tants signes que ens aparten de la vida de Jesús. Quan deixem de ser signes de l'amor gratuït del nostre Déu, ens perdem. El que tenim, Ell ens ho ha donat tot. No és nostre. Li pertany. Tota la vida és discerniment, bufen els esperits, és cert, però, de vegades, són bons, i d'altres busquen confondre'ns, ens enganyen. La setmana passada, algú, religiós, em deia que Déu callava, no comparteixo aquesta opinió, i em dol aquest sentiment, pel que implica de sofrença en el qui l'experimenta.Jo sento que Déu parla i parla i parla, per això és tan important discernir, viure atent al moment, saber qui t'està dient alguna cosa valuosa, i què se t'està dient, saber què sents per dintre, d'on ve i què expressa.

 

Cal saber renunciar a totes les ànsies de triomfalisme, d'èxits, de masses, quedar-se en la bondat com a força, cal tenir humilitat en els instruments que fem servir, i un cor gran per deixar-se ocupar. Com Ell ho va fer, així ho hem de fer. Donem la vida, que és la millor manera de fer realitat el Déu que estimem. Capacitat de servei. És un temps difícils en amplis sentits, tots devem haver comès molts errors, ens poden voler destruir des de la marginació, la segregació o l'expulsió. Busquem el camí de l'Esperit en nosaltres i no ens apartem de la mirada del pobre. No posseïm res, però se'ns ha donat tota l'esperança. I caminem cap a la trobada definitva. Admiració, contemplació des de l'encarnació forta en la realitat. Fins a baix.

 

Cada dijous em catequitzen, de 3 a 4, una dona senzilla, de l'Amèrica central, des d'una casa de cartró acollia a les nits a los "mojados", els que fan el camí dels Estats Units, els feia el sopar, els donava un lloc per dormir, i, a l'alba, s'aixecava, i els preparava menjar per al camí. Vivien al carrer i li va demanar a Déu: una casita, de cartón, i va arribar la casita, i quan la tingué, meravellós sentir com la va anar construint, va dir que la volia lliurar a Déu acollint els que encara tenien menys que ella.  Si això no és Déu que parla, no sé si parlem del mateix  Déu, o sóc jo que m'he confós. El testimoni d'aquesta dona em porta al cor de l'evangeli. Mai no tindrà cap micròfon davant des del que podrà evangelitzat, però la seva vida és Déu. 

 

Fins a baix. Vull creure que encara hi ha esperança per a la nostra església. Llegia ahir, a la nit, nit de revetlla, la narració de Lamet sobre el bisbe Romero. Sí, hi ha gent, exemplar, que sap baixar els graons, i anar fins a baix. Allà hi ha la salvació. I allà hi ha l'església de Jesús.

Nou comentari

Comentaris (1 - 2 de 2)

 

  • G. M.| Enviat el dia 27 de juny del 2011 a les 16:38h

    ... m'he emocionat en dir que patia una mancança física. Sí, és cert. Volia dir que jo formo part del poble dels leprosos, dels marginats..., del que Ell en va ser, i n'és guia. I, com comprendràs, no és fàcil. Les malalties marquen profundament la vida de les persones.Realment, Lluïsa, no posseïm res, perquè tot és del Senyor, t'ho escric en un dia dur per a mi. Si poguéssim ser l'esperança que apaivaga la set i la fam dels qui res no tenen. Va haver-hi un temps que vaig tenir set de Déu i el vaig trobar rere persones com tu, que ho heu donat tot. Et vaig sentir fa molts anys en una conferència. Els testimonis són importants. De seguida es veu si són paraules vertaderes, plenes de sentit, de guarició profunda de l'ànima. M'imagino que has baixat als inferns, i has sabut què era el menyspreu i l'anorreament, però has estat un símbol de salvació per a molts de nosaltres. Tu has fet créixer en aquest món la veritable Església de Jesús. Formes part dels miracles actuals. Gràcies per deixar-me respondre't, pel teu coratge i esforç enmig de les dificultats per fer possible una humanitat nova i justa, una humanitat de comunió fraterna, una humanitat de Jesús. Com m'agradaria tornar-te a sentir parlar enmig de l'església a la qual pertanys. De vegades, Lluïsa, em sento realment trista per tant de sofriment, deixa'm creure que algun dia tots, tots tindrem dret al pa i a goig de la vida, de la llum, i que tots, tots, ens estimarem i ens valorarem i tindrem vida per sempre més. Fisn ben aviat. T'escric amb el cor.

  • G.M.| Enviat el dia 27 de juny del 2011 a les 16:29h

    Estimada Lluïsa, després d'uns dies marcats per la revetlla i la calor, m'aturo un moment per escriure't. Un moment de descans, un moment de Déu...Sovint les nostres pobres mans es veuen mancades de recursos per ajudar aquells que pateixen, però penso que, malgrat el poc que tenim a les mans, res no és nostre i tot és de Déu, i a Déu ho tornem. Trobo que és tan perillós pensar que el que fem ho devem a la nostra manera de ser, a les nostres qualitats, hi ha qui es dóna als altres d'una manera que a mi m'obre molts d'interrogants. Jo, potser per les meves vivències, em sento sols mediació del Seu amor. La vida t'ensenya, i molt.Tu parlaves dels pobres, penso quantes vegades l'Església ha girat l'esquena als pobres, hi ha gent que dóna, però dóna el que cau d'unes butxaques ben plenes, de benestar, de riquesa... Una actitud fàcil i còmoda, alimentada, com diria St Ignasi, pel mal esperit i que intenta defugir la Creu de Crist. Jo també crec que Déu parla i està en diàleg constant amb la persona. Però, per què hi ha gent que no el sent? Crec que Ell vol fer el Regne, però en la seva solitud sinó amb nosaltres. Tanmateix si no el sentim, què passa? I què li passa a Ell? Ja sé que no és fàcil, al principi que comences a donar-te no ho saps, però després vas entenent que treballar pel Regne demana despullar-se de nosaltres mateixos, baixar als inferns del sofriment humà per rescatar la persona, descalçar-nos perquè l'altre pugui caminar amb les sabates de Déu. Sovint, com molt bé malauradament sabem, en aquest treball intern serem trepitjats, assetjats, maltractats i ens preguntarem si té sentit aguantar tot aquest sofriment, que a voltes ens pot semblar inútil. Penso que té sentit sempre i quan no ens acabi destruint com a persones. Quan això comença a passar, hem de ser valents, i començar a marxar cap a una altra terra nova. I si no som capaços, algú, proper, ha de ser capaç de dir-nos-ho. Som icona sagrada de Déu i Ell no vol la nostra destrucció, som la seva obra, l'obra que Ell amb tanta cura i amor ha bastit. Hi ha tantes maneres de viure. Jo estic amb tu que donar la vida per l'altre, sigui qui sigui, és la millor manera de fer realitat el Déu que estimem. En aquest sentit, vull ser realista i dir que els límits són molt importants. Hem de saber els límits que hem de posar per poder continuar fent l'obra de Déu, si no, si ens desgastem fins a no poder més, és obra del mal esperit. Abans, molt sovint, preguntava als que estimava: què puc fer per tu?. Fa uns dies, en un moment de sotragada molt forta, vaig prendre consciència que era Ell mateix qui li ho demanava. Era a la meva capella particular, plorava i parlava amb Ell, des del fons de la meva ànima, Ell estava allà, com sempre, clavat a la creu, i amb veu suau vaig sentir que em deia: ajuda'm a viure. Ajuda'm a viure, vaig tremolar tota jo, no visc bons moments sovint. Tinc una greu mancança física. No obstant Déu m'ha donat un bocí de la seva vida perquè ajudi a d'altres a viure, perquè tots esdevinguem el seu Poble, "el ramat

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web