Dijous, 11 de novembre del 2010

Una imatge de veritat

Fill meu germana meva

Ja fa temps que em costa molt donar l’opinió de les coses, del que passa, del món… A tot hi veig tantes dimensions possibles, tot veig que es pot mirar des de tantes perspectives, que se’m fa molt difícil tenir-hi un pensament concret, definit. No és que no tingui opinió, és que tot ho veig complex. Ha canviat el món, molt, en els darrers anys, sovint no m’hi reconec. Cada matí escolto alguna tertúlia, hi busco informació i pensament. Em quedo astorada sovint, la confusió de veus, una sobre l’altra, alguns egos forts, pronunciats, i aquest saber de tot que a mi em meravella, com hi ha gent que pot tenir pensament de tot? I com es passen el dia: llegint, estudiant, reflexionant, meditant, per saber què diran l’endemà? Per sort hi ha algunes veus serenes, que saben callar perquè l’altre parli, i saben escoltar. 

 

Avui els diaris porten algunes declaracions del PP sobre la immigració. No he estat educada en aquest context. Em van educar moltes persones i moltes coses que he viscut i molta gent a qui he escoltat. Em van educar en els valors, en la dignitat de la persona, en l’acollida, en la mirada àmplia, en la sinceritat, en la generositat, en el servei. Em van ensenyar a opinar lliurement, a buscar la llibertat i a sobretot no oblidar mai que hi havia gent que ho passava molt malament al món. Em van ensenyar a estimar la justícia, la coherència,  les trajectòries humanes sòlides, dels homes i de les dones que a la seva vida han lluitat per buscar un sentit, per a ells i per als altres. He estat educada en la ciutadania, en la valoració de sentir-me ciutadana, en la responsabilitat que això suposava, en la contribució a la societat. He estat educada en la valoració de la cultura, la meva i la de països llunyans, en l’estimació de la llengua, la meva i la dels altres. He estat educada en l’escolta i el sosteniment de l’altre. He estat educada en el sacrifici, si era necessari. He estat educada a ser valenta, a afrontar el sofriment i la desgràcia, tenaçment, i a plorar, sense vergonya, si així ho sentia. He estat educada a creure i estimar la família, en un concepte gran, que abraçava altres persones, no tan sols les de sang, sinó que m'he sentit mare i germana de molts i moltes, i ho he viscut amb dedicació. I he estat educada a poder parlar amb qui sigui, d’on sigui, i sentir-lo, fos qui fos, senzillament company de camí, ni més a dalt, ni més avall.    

 

I ara sovint penso que visc en un món que és com un teatre, on em diuen A perquè entengui B, on m’enganyen amb fal·làcies pensant-se que no tenim també pensament i criteri, i vida viscuda i experimentada i patida i, per tant, discerniment.

 

Admiro la bellesa, la bellesa arquitectònica, admiro Gaudí, per a mi diumenge, gràcies a les càmeres de TV3, va ser, en aquest sentit, una meravella, vaig poder veure la Sagrada Família com potser mai més no la pugui tornar a veure, i els cants, immensos, quanta gratitud! Una imatge autèntica: les monges netejant l’altar. Una imatge valenta, una imatge de veritat, unes  dones que no conec, però que segur que poden parlar de la humilitat i de la generositat. Gent que ha donat la vida, vides que potser haguessin pogut fer moltes coses, però que s’han concretat en el servei i la discreció, no és fàcil, és molt ràpid de dir, però de viure! Quantes lliçons deuen haver hagut d’aprendre! Allà hi havia la vida, la vida de cada dia, feta de lliurament, d’amor. Però aquella imatge…: s’ha de ser molt humil enmig d’aquella fastuositat sortir a netejar, quin contrast tan gran! Quantes vegades a la vida ens ha tocat fer això: posar-te a treballar i senzillament fer les feines més humils, mentre d'altres brillaven! Tot un camí també. Però, com podien estar-se asseguts, indiferents al que estava passant a l’altar, com? A qui se li va ocórrer en aquell entorn d’homes vestits d'aquella manera posar-hi aquella pinzellada tan forta, que deia tant, que revelava tant! De quina concepció de la vida surt aquella imatge i tantes altres? Què pensen? Què senten? Em fa senzillament mal. Em dol. Jo estimo l'església. No hagués pogut estar-me asseguda! M’hagués fet vergonya. La imatge clamava. Allà s’hi mostrava tot el que entenem de la vida, de l’església i de Jesús! 

 

I què entenem?, de vegades tot se’m fa estrany. No sé si llegim el mateix evangeli.

 

“Maestra, mi vida ha sido una desgracia, trabajaba en maquilas, allá en Honduras, tengo siete hijos, yo fui papá y mamá, mi hijo mayor se me fue a California, con catorce años, pasó por Méjico, ya sabe, la frontera, fue terrible. En California vivió en la calle, se lo conoce todo, todo, no consiguió trabajar, sólo sufrió y al final lo deportaron. ¿Qué su hijo quizás vaya a vivir allí?, pues ya tiene casa, mi hermana vive en California. Nosotros siempre fuimos pobres, muy pobres, maestra, ¿le puedo contar mi vida?”

 

El camí de Jesús, Jesús és un camí interior, difícil de fer, molt difícil de construir, de vegades sentint algunes persones d’església penso que diuen frases molt maques, que venen molt fàcil coses que són molt difícils d’adquirir,  ens hem de treballar molt per dintre, amb molta humilitat per arribar a entendre alguna cosa, molt de treball sobre la ment, sobre el jo, molta consciència de què fem, què diem, i com ho fem, des de quina perspectiva, des de quin racó del cor. S'ha d'anar molt a poc a poc si es vol anar lluny. No, no és fàcil. Però potser és realment una vida que val la pena viure. Jo hi crec, fermament.

 

 Ho llegeixo en un text budista: “en el més fons de tu mateix s’ha de conservar una compassió invencible i una paciència inesgotable. L’enemic principal contra el qual s’ha de lluitar és el desig de perjudicar. Això és el que s’ha de comprendre i fer que els altres ho comprenguin.”

 

Humilitat, silenci, servei, compromís amb la realitat, consciència, discerniment…, algun dia, potser mentre els ametllers floreixin, Jesús serà de veritat, per sempre.    

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • Sofía| Enviat el dia 11 de novembre del 2010 a les 20:26h

    Em dóna molt que pensar açò que dius, que el camí de Jesús és un camí interior molt, molt difícil de construir. Em dóna que pensar, perquè n’estic plenament d’acord, i ho visc i ho patisc cada dia, i fins la més petita decisió en mi sempre porta la pregunta, què en faria Jesús?, i sovint m’adone de què el que he decidit, fet, sentit, no és de Jesús. No ho faria Ell. I així m’estic. Amb una lluita inajornable que a cada hora i cada dia em convoca més enllà del jo. I sovint no hi vull anar. És cert que alguns cristians, els portaveus, diguem, ens ho venen com a molt fàcil, tan fàcil com un sermonet de compromís o una homilia esmorteïda per la mandra de tots els dies. Però el camí interior et trenca. Això no t’ho diu ningú. Ni que, com tu, jo també estic convençuda de què és una vida que val la pena viure.

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web