Va ser com el cabdal d’un riu que ha quedat retingut en un rocam, de sobte les aigües salten fortes, potents, sense contenció. Va plorar, va plorar amb una força que trasbalsava mirar-lo, desemparat i desesperat. No hi ha paraules que valguin davant l’home que plora perquè no té on viure, perquè ha anat a buscar als contenidors menjar que els altres han llençat, i alguna cosa per vendre per poder fer diners. Plorava explicant la seva desesperació, la seva desesperança, plorava explicant que no creia que mai arribés a viure el que vivia. A la taula, sota les seves mans, una revista de Vida Nueva, ell abaixava el cap, una i una altra vegada i llegia amb la mirada els titulars de la portada: Una fiesta por el derecho a vivir. El contrast feia mal. Jo resseguia les paraules: Vida nueva, fiesta, derecho a vivir, i, la veritat,  el cor es feia petit.

Ahir va començar a dormir sota sostre. En cinc anys, diu, ningú no l’havia ajudat mai. Sempre  demanava a Al·là: algú que s’apiadi. Ahir a la nit, gràcies a l’ajut de tants, ell va poder tenir la seguretat de dormir en un llit almenys durant un mes. El futur, incert, incert, incert. Serem agosarats en aquesta incertesa. Alguna sortida i solució trobarem. Res no és fàcil. Res. Ni per ell ni pels que ajuden a persones que ho estan passant malament. Vida nueva, fiesta, derecho a vivir. Els interrogants estan servits sobre la taula de l’existència.