Dijous, 11 de març del 2010

Un sostre

Fill meu germana meva

No sabia si escriure aquestes paraules en el context difícil d’aquests dies per a tantes persones. Espero que trobin comprensió i receptivitat.

 

Fa molt que no escrivia. De vegades la realitat parla tan fort que et sents incapaç de posar-hi paraules per explicar-la. Això és el que m’ha passat aquest temps de silenci, de vertadera gramàtica dels silencis. És una lliçó que quan la realitat va tan plena de planys, de dolor, cal concentrar tots els esforços a actuar, gestionar, la gestió, sovint tan grisa, quotidiana,  però essencial, ja vindrà el temps per a les paraules. Si escric aquest matí no és perquè hagi arribat el temps de parlar, sinó perquè necessito explicar que passem moments difícils per tirar endavant el nostre programa d’acollida en habitatge i potser per tot el que hem viscut aquests dies de temporal de neu amb les seves conseqüències, hom pot percebre més la necessitat de tenir un sostre sota el qual poder-se protegir. Perquè, què és l’ésser humà que no té ni un lloc on resguardar-se? Com viurà? En qui es convertirà? Ahir a la nit, en acabar la classe, es van atansar persones a demanar ajuda per pagar una habitació. No m’és fàcil dir-los que no se’ls pot ajudar, que costa molt actualment que arribin donacions, que estem fent esforços per aconseguir subvencions. La mirada de pànic de viure al carrer , del que ja ha tastat el carrer i sap què hi passa. Implorar l’ajut i veure que no hi pots fer gaire res. No sé si a l’altra gent els resulta més senzill, a mi se’m regira l’estómac. Sento el seu dolor i la seva por intensament. Com posaré paraules als sentiments? Per poder-los transmetre, per poder despertar en l’altre la possibilitat que doni 5, 10, 20 euros..., el que pugui. Poc és molt. Molt.

 

Els llaços que m’uneixen a la gent que no té res són forts. Penso que formen part d’una manera d’estar al món. Representen uns llaços que ens uneixen a qualsevol persona, hagi nascut on hagi nascut i a qualsevol sofriment. No és la immigració, no és els sense sostre, va molt més enllà, és l’adolescent, és la persona gran, qui sigui, aquell que pateix, que passa dificultats. Sento, enfront del món, la responsabilitat. No podria girar-m’hi d’esquenes. Refugiar-me en mons per no veure. Què ha de fer un home, una dona, que no tenen res, que han quedat aquí, sense possibilitat de poder treballar, de poder guanyar cap diner per al sosteniment, potser aconseguirà menjar, això sí, però la pressió dels companys de pis, que també estan malament, serà forta: ha de pagar, si no, ha de marxar. Queden les associacions. Quina associació podrà ajudar? Ja no parlo d’una llar, parlo d’un sostre. Una protecció. Com puc explicar que hi ha gent que no té res, res, i que té poques possibilitats que la seva situació pugui millorar. Explicar això i arribar al cor. Dir que em fa patir que el nostre projecte d’acollida en habitatge perilli.

 

En la pregària, aquest matí, ho hem llegit i m’ho deia a mi mateixa, com si el Senyor em parlés de la realitat que m’ha mostrat a través del contacte amb aquestes persones, la meva responsabilitat: El precepte que els vaig donar era aquest: “Escolteu la meva veu, i jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble. Seguiu els camins que us prescric, i tot us anirà bé. Però ells no em van escoltar ni van fer cas de mi: van seguir el seu propi parer, sortit del seu cor obstinat i pervers; em van donar l’esquena i no la cara. Des del dia que els vostres pares van sortir del país d’Egipte fins avui, no m’he cansat d’enviar-vos cada dia els meus servents, els profetes. Però vosaltres no m’heu escoltat ni heu fet cas de mi: heu anat a la vostra, heu estat pitjors que els vostres pares” Jr. 7, 23-26

 

Penso que Déu ens parla contínuament. Sento la compassió i el desig de voler alleujar el sofriment de la persona que no té cobert el primer graó de la dignitat. Voldria saber expressar la seva por i la seva angoixa. Acceptem, rebutgem, oblidem aquestes situacions? Intentem aprendre què pot sentir algú que no té res? Potser si poguéssim fer-nos càrrec del seu dolor i de la seva angoixa podríem esdevenir més compassius. El primer pas és entendre el pànic que produeix pensar que potser no hi ha res a fer, que per a tu no hi ha cap sortida, com el que sents quan et diuen que tens una malaltia incurable. Els beneficis que s’encenen de donar un bri d’esperança a una persona són infinits i múltiples. Com vaig llegir en una Contra, davant d’un diagnòstic d’una malaltia, allò que volem sentir del metge: jo l’acompanyaré en el que passi.

 

Crec que vivim en una situació que demana canvis profunds a diferents nivells, també en els personals, passar d’un món a un altre és passar per moments de desorganització per arribar a noves organitzacions. Durant anys molts esquemes de seguretat ens han acompanyat, però la realitat, punyent, s’imposa. El creixement no és fàcil, ens espanta i sovint ens fa mal. De vegades la duresa ens paralitza. Per canviar s’ha de ser valent. Les situacions límit, les pròpies, les dels altres, ens confronten amb qui som i cap a on anem. La solitud, la por i el dolor que experimenten moltes persones no ens ha de fer distanciar, el nostre oblit pot ser la seva mort, es mor de moltes maneres.

 

Clar que tothom té les seves qüestions amb què se sent més implicat, però hi ha situacions que deuen ser prioritàries. La dignitat de la persona..., jo crec que ens afecta a tots. Hi ha projectes transcendentals: aconseguir que la gent tingui cobertes les seves necessitats més bàsiques, el primer article dels Drets Humans. Són veritables brúixoles de la vida.

 

Les meves paraules seran llegides des de la subjectivitat de cada u, des dels sentiments que s’experimentin, en alguns potser més acostumats a jutjar que a comprendre, o  a quedar-se només en les paraules, de vegades estem més disposats a moralitzar que a acceptar o empatitzar, en altres es llegiran des de l’esperança, des del clam callat del cor: cal fer alguna cosa, unir talents, esforços... Hi ha qui en la pregària tindrà presents aquests homes i dones que no tenen res, res... i encara que mai no els hagi vistos o parlat, en el seu pensament els donaran vida, i potser així, viuran.

 

 

Seguiu els camins que us prescric, i tot us anirà bé. El Senyor diu.

 

I el salm deia: Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor. No enduriu els vostres cors.

 

Encara no hi ha cap comentari

 


dTfYa Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web