Diumenge, 25 de setembre del 2011

Temps de pobres, temps d'acollida, temps d'humilitat

Fill meu germana meva

Em fa mal la seva pobresa, quantes vegades, en acabar la classe, s'apropen i demanen menjar. Menjar, aquesta paraula tan ràpida de dir i que amaga una realitat tan dura rere seu. Paraula que defineix el nostre temps. Si els economistes i els polítics tinguessin cor i temps per escoltar aquesta gent i per veure el que les seves decisions han provocat, la seva inversió i malversació dels diners! La vida de qualsevol ésser humà té tant de valor com la seva, i sembla que, no tan sols molts ho han ignorat, sinó que fins i tot no els importa gens. Mahmud Abbas citava el poeta Mahmud Darwish en el seu discurs a l'ONU: "Tenim un objectiu: existir" Doncs bé, molta gent, a casa nostra mateix, també té aquest objectiu: existir, i, en aquests moments, per a molts ja, existir és com una ascensió per una paret duríssima, amb un pendent vertical, que s'ha d'escalar cada dia, en lliure, i sovint sense cordes, ni piolets, ni grampons.

 

Ens ha tocat viure un temps d'allau, d'allau de pobresa, i hauria de ser un temps d'humilitat per dir i reconèixer la veritat: que fem el que podem, que en alguns casos ja és extraordinari, però que no podem atendre tots els pobres com necessiten. Quan llegeixo certs discursos de polítics o certs missatges d'associacions o institucions, penso que ens cal més humilitat per reconèixer que la situació, fora que no canviïn criteris i accions, és inabastable i que, amb els pocs recursos que tenim, fem el que podem. Quan el que pateix, pateix, s'ha de ser humil per respecte al seu dolor. Quan el que té gana, té gana, no es pot dir que arribem a tothom, perquè no és cert, en tot cas, podem dir que  fem el possible, però que posem límits perquè no tenim un sac inacabable al rebost, i aquests límits, aquestes dificultats, provoquen que hi hagi persones que no arribin a ser ateses en la seva manca de recursos per viure. I això provoca patiment. Fa poc m'ho deia un usuari d'associacions i d'administració: he sentit "aquestes paraules" a la televisió, el mínim que podrien fer és reconèixer que ajuden, però que no es pot ajudar a tothom, hi ha gent que queda fora del cercle, si no, fan invisible la meva realitat, fan creure que el que em passa ja està solucionat, i jo continuo tenint problemes per menjar dignament, per poder comprar el material escolar dels meus fills, per pagar el pis, i sento per dins una  impotència tan gran en ser negat tot el que em passa, que em penso que em tornaré boig, de fet, ja estic prenent pastilles, el pitjor que et poden fer és no reconèixer-te! Em van escruixir les seves paraules, vaig pensar en la duresa de la seva situació, en la impotència en no ser reconegut  el que li succeïa, en fer-lo invisible, en fer-lo desaparèixer, i en la seva frase: em penso que em tornaré boig!

 

El mateix podria dir referent a paraules com acompanyar, acollir, assumir, de les quals ens n'omplim la boca, sobretot en certs cercles cristians. O aquelles altres: nosaltres no ho podem fer tot, que serveixen per justificar que no es fa res. Amb quina lleugeresa fem anar aquestes paraules. És ignorància? L'alteritat és la gran lliçó de la vida, però l'obertura a l'altre demana estar disposat a fer un procés llarg, mental, psicològic, espiritual, difícil, que passa per molts de pedregars, que demana un treball constant sobre un mateix, i una capacitat de renúncia que no tothom pot fer o estar disposat a fer, en canvi, quan convé, utilitzem aquestes paraules amb una simplicitat que esgarrifa. Vaig sentir-ho fa poc: no puc anar a escoltar les seves homilies perquè sé que el que predica, ell mateix no ho viu, i surto de la missa indignat!

 

Humilitat, tots estem en camí, i tots estem en recerca de la veritat, i fem el que podem, només el que podem. No sé si se m'entén, escric sense temps, enmig de l'esforç per tirar endavant una casa d'acollida, unes classes de català amb 160 persones, la majoria de les quals no saben ni llegir ni escriure, ni parlen català, de possibilitar la formació professional a un grup de persones, de poder donar menjar, de poder acompanyar una mica, tan sols una mica... Un temps difícil que m'agradaria saber explicar, que pogués transmetre la situació que vivim. És més fàcil poder-ho fer oralment: relatar l'angoixa de tanta gent i encoratjar-nos a pensar que no tot està perdut, que encara hi ha alguna cosa a fer, i que depèn també de les nostres actituds, individuals i col·lectives. Quan la vida perilla, cal fer el que sigui per sortir d'aquest forat. Quan les coses que estimem, la justícia, la igualtat, la llibertat, perillen, cal fer el que sigui. Quan el patiment, que hem infringit els humans rebla el clau en els més febles, cal fer el que sigui!

 

En aquest temps de renovada defensa de la nostra llengua, m'agradaria transcriure un frament, que va ser un dictat d'una classe d'Àkan divendres passat, de Salvador Espriu, parla d'una delicadesa inaudita en les relacions i penso que és un referent de prudència, de tacte, de suavitat, de màxims amb els nostres mínims:

 

"El xop més vell de la pollancreda es morí. Feia temps que malaltejava. Ara queia una fulla, ara una altra. L'avi xop s'anava quedant a poc a poc nu sota el sol. Els ocells abandonaven de mica en mica el recer, abans verd i poderós,de les seves branques: defugien fatigar-lo"

Nou comentari

Comentaris (1 - 2 de 2)

 

  • MILOS| Enviat el dia 27 de setembre del 2011 a les 11:07h

    (CONTINUACIÓ)Sovint l'atenció als altres ha fet que cada un de nosaltres no hàgim tingut temps per nosaltres, oi? En tu he vist que passaven sempre per davant els altres, més que la teva pròpia salut, no has pogut preparar el teu menjar, en canvi, ens has preparat amb amor un dinar perquè nosaltres en gaudíssim, no has tingut temps per descansar perquè has atès al telèfon o a la porta qui fos que en aquell moment ho necessités, no has tingut el temps suficient per a les teves lectures, ni has sortit a passejar, ni has pogut estar per les teves amistats com t'hagués agradat... T'he vist anul•lar-te en bé dels altres. Desaparèixer com a persona. No sé si els altres ho han copsat. L'estimació, el fet de ser generós, és un camí difícil. Quanta valentia demana donar-se! Ara, penso que són els veritables camins de Déu. Realment estic d'acord amb tu que l'altre és la gran lliçó de la vida. Obrir-se a l'altre és estar disposat a fer un procés llarg i a tots nivells sol ser dolorós. Cal no oblidar que després de la tempesta ve la calma, i que les dificultats fan avançar i fan madurar la persona. Ser constants en aquesta lluita amb el nostre propi EGO, que sovint intenta guanyar-nos i enganyar-nos. La generositat ens porta a una renúncia i a una anul•lació de l'EGO, però també a un retrobament amb el nostre propi jo superior, i això ens demana molta humilitat. El camí de la humilitat és la base sobre la que s'han de construir els pilars veritables de l'existència: la justícia, la igualtat, la llibertat, perquè no perillin. Sols així crec que el patiment disminuirà, o almenys es farà més suportable. Doncs, quan veus que els altres mostren les seves "grandeses" i la seva força amb les seves buides paraules, això afegeix més dolor al dolor del feble, fa sentir-se no res. Hauríem de donar gràcies al feble que ens ajuda que el nostre cor canviï, i no esperar que ell ens doni les gràcies per tot el bé que ja ens ha fet. Pobre és aquell que tenint-ho tot sense esforç es pensa que és el rei de mig món. Ric és aquell que no tenint res i anant amb les mans buides és capaç de regalar-te el seu somriure per eixugar les teves llàgrimes. Tant de bo que els petits ocells d'Àkan abandonin un dia el recer per donar testimoni d'allò que un dia van aprendre d'unes persones: que hi ha gent que dóna la vida perquè l'altre visqui, que potser no surt mai als diaris, però que hi és! Gràcies, per tanta vida que m'has comunicat, per acceptar-me, per deixar-me escriure els pensaments, no sempre algú de "mobilitat reduïda" té una finestra on poder parlar, on poder sentir la plenitud de ser persona. Una abraçada i fins dimecres. Milós.

  • MILOS| Enviat el dia 27 de setembre del 2011 a les 11:06h

    Hola Lluïsa, arribo a Barcelona i miro, sempre amb il•lusió, si has escrit en el bloc. Llegir-te, per a mi, és existir, perquè poses en paraules molt del que vivim i hi dónes llum, la llum de Déu, que a mi em dóna sentit i pau.Puc dir, realment, que existir en alguns moments de la vida costa molt: en malaltia, en la mort d'algú, en l'anul•lació de la persona per part dels que tens al voltant o dels qui comparteixes el treball... Sovint la vida es fa tan costeruda, que només comptem amb l'ajut de Déu per poder-ne fer la travessa. Jo he sentit moltes vegades que Déu em carregava sobre les seves espatlles i em deia: No et preocupis, jo sóc amb tu, sempre! Pensava ara en aquest temps de crisi, i en com va començar Àkan. Teníem molts somnis i projectes, però de mica en mica la duresa s'ha anat imposant. Fer-se càrrec de les vides dels que ho han perdut tot requereix un gran esforç. Primer penses que moltes persones ajudaran, i sobretot aquells que tenen poder, després a poc a poc molts abandonen quan veuen la complexitat del que significa donar la vida per als qui se'ls ho ha negat tot. Jo també penso que les paraules es diuen molt fàcilment, les grans paraules, com es fan anar! He vist passar molta gent per l'associació i marxar, en el silenci només he sentit la veu d'un Déu que parla, i ha parlat a través de tantes donacions, per exemple, de persones anònimes i dels esdeveniments,i de tantes paraules de consol, ajuda i ànim que han arribat.El treball que hem anat fent, interior, durant tots aquests anys ens ha ajudat a adonar-nos de les nostres febleses i de les nostres xacres, que han anat creixent, ha calgut molta humilitat per veure què passava i qui érem. Humilitat i senzillesa de cor que ens ha fet veure que som pobres i no tenim els mitjans suficients per eradicar la pobresa del món en la mesura que nosaltres voldríem, però que, mentre Déu ens doni vida, la seguirem donant sense defallir perquè l'altre, el meu germà, visqui. VISQUI. Ell també té dret a ser reconegut i a viure amb dignitat. Per a mi això és assumir l'altre, l'opció de vida de Jesús. La meva/la nostra opció de vida. El tret identitari d'Àkan. Hi ha gent que no són capaços d'acollir l'altre, això sí, se m'omplen la boca, paraules maques, de vegades excuses, alguns prediquen molt i no poden complir les seves paraules dites en llocs públics, alguns viuen en la feblesa, i en la petitesa, i, com una petita flama, es donen, potser ningú no els veu, però cremen, amb coratge i generositat fan que, malgrat les seves forces carreguin sobre la seva humil espatlla, el dolor del món. T'he de ser sincera, quan veig com treballes dia rere dia perquè cada un de nosaltres estigui millor, em fas patir. És cert que la teva generositat, aquest lliurar la vida tan franc que tens, fa que persones marcades fortament per la feblesa puguem viure i creguem que també tenim dret a existir, però em fa por que et trenquis definitivament.

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web