Es va asseure davant meu i em va explicar la història que volia oblidar, la de la seva vida. Em va fer baixar als inferns de la condició humana. I hi vaig baixar. El vaig acompanyar en el seu turment i la seva lucidesa. I ara, si he de dir la veritat, la seva cara no se m’esborra de la ment. M’ha quedat de fons, com gravada. Faig les coses, parlo, vaig cap aquí o cap allà però no l’oblido. El divendres va venir a classe, ens mirem, i jo li somric, m’hi apropo, li premo el braç, li vull fer sentir tot el meu escalf, el meu suport. Sé de quin infern ve, hi he baixat i m’hi he mantingut altres vegades, i sé que són els inferns més difícils d’oblidar, queden tatuats al cor. Infàncies malmeses, vides perdudes.

Temps de mort. Temps de pèrdua. Quant fa que dura? Tinc la sensació que tot el món del meu voltant s’esfondra. Ho he anat vivint, acompanyant tot el que es presentava, he cregut que Déu m’invitava a fer un pas més cada vegada,  no he vacil·lat en els inferns: sida, casaments prematurs, forçats,  malstractes, drogues, presó, abusos, persecucions polítiques, condemnes, nens treballadors, nens soldats, esclavatges, fam, discapacitats, dormir al carrer... Històries de la meva vida, històries d’Àkan. La notícia arribava ahir, com un dolor pendent, la notificació d’un càncer en algú que estimo. S’instal.la en el meu cor, em fa mal. Quin dolor em quedava encara? Ja fa temps que no tinc massa bona opinió de la vida. Els últims anys he experimentat la duresa de la vida sota tantes cares, que moltes vegades he arribat a pensar que viure era un autèntic desastre. De vegades temo realment la vida. 

En aquest temps de mort, en aquest temps de pèrdua  hi ha un guany, no busco res més que viure sota l’empara de Jesús de Natzaret, i no desitjo res més que ajudar, ajudar, ajudar,  els qui Déu em vagi mostrant en el seu dolor. Ja no tinc somnis, ni il·lusions, he vist massa, he experimentat massa, massa, massa.  Desconfio de molta gent.  Potser ja no vaig enlloc. Visc en la dignitat del temps de mort.