Ens reunim un dissabte a la tarda, reunió de família, per parlar de la filla adolescent. Com a Àfrica, tots ens sentim implicats en la seva educació, no tan sols la família nuclear. Parlem, i confrontem, visions de la vida, de la cultura, del món, al voltant de l'educació d'un adolescent. Així, jo penso subtilment, sense que massa ningú se n'adoni, anem construint un món diferent. Ens sentim família. De diferent color de la pell, de camins molt diferents, d'orígens tan distants, però, família. Potser no hi ha paraula més bella per explicar les nostres relacions. Hem esdevingut família. I parlem, i confrontem, i discutim, i discrepem, i ens estimem. Som família.

Dos flaixos que m'han emocionat, un escrit d'Eclesalia, de Pepe Laguna, on diu que en la reunió del G 20 hi hauria d'haver presents representants dels pobres del món, les veritables víctimes de la crisi. Ho subscric totalment. I que l'església catòlica hauria de convertir-se en la gran defensora al món dels pobres. Ho prego amb força, una església que parli, que defensi, que intercedeixi, que demani justícia pels pobres.

L'altre flaix prové d'una entrevista d'Aldo Maria Valli a Adolfo Nicolás, la vaig llegir a la pàgina web del Servei Jesuïta als Refugiats. Hi ha molts pensaments que subratllaria, n'escullo alguns:
"Treballar amb els migrants ens porta al límit de la humanitat, on és difícil viure humanament. És allà on ens trobem a nosaltres mateixos. Allà entenem el que és vertaderament humà, el que és necessari i el que no ho és. ... La trobada és veritablement l'única manera per superar les dificultats que tenim per obrir-nos els uns als altres. Sense trobar-nos, tot resulta teòric: els àrabs, els japonesos, els italians, els espanyols ... Aquests grups de voluntaris, persones que són obertes per acceptar i acompanyar-ne d'altres en dificultats, són -sense fer injustícia a ningú - la part més sana d'una societat. Són persones disposades a córrer el risc de tenir empatia, compassió, proximitat amb d'altres, que poden obrir les portes de casa seva, del seu cor, dels seus talents per caminar amb altres. Crec que això és un gran tresor per al país i per a la seva cultura. Sóc conscient que hi ha problemes. No crec que tot això del que estem parlant sigui fàcil. Es tracta de problemes molt seriosos, que s'han d'afrontar. Però crec que per sobre de tots els problemes, hi ha un factor d'humanitat profunda. Si una cultura es tanca enfront d'una humanitat que ve de fora, crec que no té molta esperança de créixer. Està destinada a poc en sentit negatiu, reduïda. Crec que sols la compassió ens durà a fer alguna cosa." 


Només se m'acut dir una paraula: amén.