Potser sempre seré una immigrant. Potser la meva vida no té dret a trobar el repòs en alguna terra. Hi ha gent que pot viure en el lloc on ha nascut, amb la seva família, pot tenir un treball, una família, uns amics, en canvi, d'altres ens veiem obligats a marxar, marxar, per senzillament poder viure, per poder tenir tot allò que, perquè hem nascut pobres, i, alguns, malalts, no tenim. Quanta lluita per aconseguir els teus somnis, quanta, quanta lluita! Sort que ets jove, i tens força. I ho dic ara, que ja m'he fet una mica gran i hauré de tornar a emprendre el camí cap a un altre país, tornar a començar, pels meus fills, per ells he de fer-ho tot, per salvar la seva vida, perquè tinguin educació, dret a una feina, perquè no visquin com jo he viscut. Molta gent, quan li dic això, escolten superficialment, no entenen perquè sempre ho han tingut tot. Això passa molt a la feina. No saben el difícil que és obtenir 20 euros, i el fàcil que és que se'n vagin. Potser m'he tornat àcida.

Quan vaig venir, no era així, era molt diferent. Devia ser molt ingènua, tenia somnis, creia en les persones, hi confiava molt, m'havien educat en molts valors, pensava que tothom era igual i que tot aniria molt bé, que, en posar els peus a Espanya, se m'obriria el món que abans se m'havia tancat. Han estat cinc anys d'infern. Només infern? Molt d'infern. Quantes vegades he somiat poder tornar a la senzillesa de la vida d'abans. Però, si tornés, qui seria? M'ho pots dir? Existeix encara aquesta vida o ja ha desaparegut per sempre?

Abans de relacionar-te amb una persona, pensa-t'hi molt, pot destruir la teva vida. Vigila les paraules que et diuen, si són maques, atentes, afectuoses, vigila encara més, deixa passar el temps abans no t'hi relacionis, no hi dipositis la teva confiança. No creguis que tothom és com tu, de l'altre, en realitat, no en saps res, la persona té moltes capes, tingues paciència i, amb el temps, te les anirà mostrant, després veuràs si és digna de la teva confiança o no ho és. No t'hi lliguis de seguida. Espera. Vés alerta, vigila els aferraments quan afectivament necessites molt, és un moment perillós,t'agafaràs a qualsevol lloc. Mira de variar molt la teva vida, de tenir diversos centres d'atenció, no t'aferris a res en exclusiva, no és bo, no és sa, poden acabar-te manipulant, o destruint.

És l'hora de marxar perquè ell ha tret de mi el pitjor. I quan està malament, encara més, és com un huracà, t'engoleix en les seves paraules tan negatives, i em fa parlar d'una manera que jo no sóc. Fa tot el que pot per  enfonsar-me, que no rigui, que no disfruti, que no m'arregli, que els altres no manifestin la seva estimació per mi, que no sigui el centre de res, ni dels fills. Destrueix, d'una manera o altra, les relacions que jo tinc. Em fa afirmar coses en què, francament, no hi crec. És una manipulació del cor, dels sentiments. Jo no sóc aquella persona que ell treu, no ho sóc, els meus pensaments no són tan negatius, són més positius, no sóc tan agra, trobo que la vida és maca, i m'agrada haver-la viscuda, i m'agrada estar pels fills i cuidar-los i estimar-los. I m'agrada aixecar-me i treballar i estudiar, fins a quedar rendida. I sóc feliç si encara puc ajudar algú altre. Sí, en la meva misèria i pobresa i malaltia, encara sóc feliç. Però una persona pot amargar-te la vida, pot desfer tot el que fas, tots els teus pensaments, les teves alegries, i pot convertir-te en un fantasma, sense forces per lluitar per res. Ell em fa plorar, sí, és cert, i, en canvi,  jo sóc valenta,molt valenta, però em treu feblesa, i em fa sentir com si la mort arribés, com si tot s'hagués d'acabar i la vida no valgués la pena de ser viscuda. I jo vull viure, vull ser feliç, tenir dret a somriure, a estar bé, a caminar pels carrers contenta, sóc pobra, és cert, però em fa il·lusió anar-me a comprar aquell jersei que, per a mi, és tan maco i que em farà feliç, i veure com els nens creixen i sentir com donen sentit a la vida. tinc il·lusions, sóc persona d'il·lusions i ell acaba amb totes, m'amarga l'existència, per això, ha arribat l'hora de tornar a marxar. Jo vull creure en la vida, malgrat tots els malgrats. Viure i ser feliç, aquesta felicitat tan petita que tenim els pobres. Ho vull!

He trobat la pau en els estudis, tots aquests anys he trobat repòs al que em passava estudiant, el que fos, obria un llibre, una llibreta, l'ordinador, i ja era feliç. ja tornava l'equilibri, l'estabilitat, i d'allà en treia també força per seguir endavant. Si la gent pogués arribar a descobrir l'important que pot ser estudiar en una vida, jo crec que no hi haurien tants de problemes. M'agrada que ajudeu a estudiar a la gent, estic segura que això els dóna molta estabilitat.

Gràcies per tots aquests anys, per tot el que hem compartit, penso que Déu, quan veu que la vida s'omple de dificultats, ens envia els seus àngels. No ens abandona perquè ens vegi enmig d'emocions turbulentes. Ell ho comprèn tot. Hi ha gent que, quan veu que l'altre té dificultats, l'abandona, es separa d'ell. En canvi, hi ha gent que, sense gaires paraules, es posa al teu costat, i, suaument, marca el camí, va obrint un camí. He estat afortunada. Jo he tingut això. És molt important tenir al costat algú que cregui en tu, la teva fe fa que jo vulgui respondre't, clar que, per això, entenc que la gent s'ha d'obrir i ha de deixar que l'altre faci camí amb tu. Aquests amics que vénen, t'expliquen i desapareixen, són molt difícils d'ajudar. Sempre penso que fas com de cubell d'escombraries i que, quan estiguin preparats per ser ajudats, ja tornaran, de moment, prepara't moltes vegades a fer d'abocador. És un camí saber acceptar les ajudes. Si estàs disposat a aprendre, llavors tot és aprenentatge, si no, tot és fosc. Per aprendre cal saber la gramàtica de les coses, quan no saps res de la vida, és molt difícil entendre què volen dir les coses. Les interpretes d'una manera que no et fa avançar. La vida és un llibre obert, però cal tenir els instruments per llegir-lo.

Hi ha una descoberta que he fet darrerament que ha estat molt forta: ja no sóc la meva vida, ara sóc la vida dels meus fills.