Divendres, 09 de setembre del 2011

Sempre l'he estimada, una petita pregària

Fill meu germana meva

L'he trobada al carrer avui, combatent d'una dura malaltia. Afronta ara la segona etapa de quimioteràpia. Què puc dir? Puc dir que sempre l'he estimada, sempre he admirat la seva fortalesa, la seva disponibilitat, la seva capacitat de lluitar i la seva generositat. Forma part d'un grup de dones al voltant de les Filles de Sant Josep, a Banyoles, del qual vaig tenir l'honor de ser-ne presidenta. Eren dones de veritat, dones d'aquelles que salven la vida i el món. Avui, l'atzar de la vida i Akan me n'ha allunyat, però considero que elles són una de les èpoques més belles de la meva vida. S'ho mereixen tot i jo els desitjo el coratge i la força d'afrontar la vida, quan tan sovint es torna dura i difícil. Com desitjo que sàpiga trobar el camí de Déu enmig del seu sofriment. I visqui. Visqui.

 

García Roca deia que comunitat és immunitat, i jo ho crec. Allà on la comunitat creix, la immunitat també. La comunitat ens ajuda a afrontar la vida, construeix l'existència i foragita els mals. La comunitat és tota la nostra força. Construir l'existència amb l'altre. I construir l'existència sobretot amb el que pateix. Els febles, aquells que la vida ha colpejat tan durament, són la nostra terra, efectivament. Com podríem tancar els ulls a tant de dolor? Com podríem no acompanyar-lo? Si algun sentit deu tenir la vida deu ser servir, desenrotllar tant com es pugui la capacitat de servei, perquè l'altre pugui viure un xic, xic, millor.

 

I mai no és tard per despertar-se a aquesta ajuda als altres, Zaqueu devia ser un explotador, un dia Jesús es va creuar en el seu camí, es troben les mirades i Zaqueu encara pot sentir la buidor de la seva vida, i encara pot escoltar Jesús convidant-lo a un món nou, i encara pot canviar, encara, aquí està la paraula, quan encara hi ha encares tot és possible.

 

M'agenollo davant dels sofrents, penso que són camí de vida, admiro l'obra de Déu a l'univers, els seus camins que costa tant de resseguir i entedre, no voldria dur com Zaqueu una vida buida, voldria, com ell, saber-me obrir a la conversió, perquè encara hi ha encares.

 

Déu meu, acompanya-la en el seu camí, perquè sempre l'he estimada, acompanya les dones que, com ella, pateixen malaltia, acompanya la nostra humanitat.

 

 

 

 

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • Milós| Enviat el dia 16 de setembre del 2011 a les 11:19h

    Hola Lluïsa, t'escric des de Barcelona on estic preparant-me per fer un curs aquests dies, de fons m'arriba el soroll dels cotxes, alguna ambulància del Clínic proper, la gent, el sofriment... Ara que tinc una estona, aprofito per mirar la nostra web i llegir-te aquesta tarda de setembre.Sovint per la nostra vida han passat persones que hem arribat a estimar fortament, algunes de manera silent i breu, però que recordem encara com un moment màgic, d'altres, sols calgués un instant i han estat acompanyanyant-nos en alguna de les etapes més significatives de la nostra vida, altres formen , o han format part, de la nostra vida des de sempre i per sempre.Ara recordava com ens vam conèixer, una presentació en una xerrada que jo havia de fer a uns joves, a Banyoles, era una Pasqua jove del vostre bisbat i vosaltres hi ajudàveu, amb aquell entusiasme que no heu perdut mai... Va marcar la meva vida per sempre més. Gràcies a tantes persones que han passat per la meva vida, a tu, a la vida que heu donat de manera tan generosa, tinc força per viure i tirar endavant, visc.Aquell dia, al Collell, jo no hauria vingut si no hagués estat per en Santi, ell va ser la primera baula de la cadena que ens va unir. Sense ell jo no hauria fet el camí que després he pogut fer, vaig ser un fruit del seu pas pel Casal Loiola.Veus? Sempre hi ha un primer que et fa sentir que vals alguna cosa, que creu en tu, que et té paciència, que t'aguanta, que es presta a fer el servei, a la base, a l'inici, el meu pas pel Fòrum ho va marcar tot. Gràcies a en Santi, jo puc ser aquí, amb tu, a Àkan. Un religiós va canviar la meva vida, una mare de família es va prestar a acollir-me i a estimar-me en el que sóc.Els camins de Déu. Tot té un sentit, però hi ha coses que marquen la nostra vida, veritat?Sovint, quan me'n vaig a dormir, em pregunto si he agraït i demostrat amb un petit gest o paraula a tots aquells que han donat la vida per mi. Trobo important que siguem capaços de reconèixer allò que els altres han fet per nosaltres i dir-los-hi, abans que sigui massa tard. No val un : "ja ho sap", "ja ho diré", o "no calen les paraules". De vegades, tot el que no has dit se't clava a l'ànima. Cal ser humils i reconèixer que gràcies als altres sovint vivim. Les paraules són necessàries, els gestos també. Abans, abans que sigui massa tard. I a Déu? Li agraïm? Com li diem i li demostrem que l'estimem?La comunitat, Lluïsa, el viure amb vosaltres, amb tu, compartint el dolor del món, m'ha fet forta. Malauradament passo per un moment de vida molt dur, i cada dia és un esforç per tirar endavant després de la mort del pare, però, saps?, gràcies a tot el que hem viscut i sobretot compartit amb tu, les teves eternes lectures, les teves eternes il·lusions, el teu patiment, tan fort també, puc afrontar la pèrdua i convertir la vida del meu pare en agraïment. Un agraïment des del servei i l'estimació. Com agraeixo també tota la vida i la força de la meva mare, la seva generositat que ha fet possible que jo visqués. No han estat per a mi uns anys fàcils, aquests anys de voluntariat a Àkan, quan vaig començar no sabia, ho reconec, on anava, i he necessitat molt de les paraules, que em guiaven quan tot esdevenia fosc, i tu et vas prestar a fer camí amb mi, pacientment, molt pacientment. No tothom et dóna la mà a la vida,he fet, com tothom, experiències amargues, no tothom sap esperar les llavors plantades sota terra. Quan he pogut tornar-me a construir amb els que patien i feien camí amb mi, m'he trobat. I l'he trobat a Ell. Aquell que pateix és el que dóna sentit a la meva vida en aquest moment. Per Ell i per a Ell, visc.Ara que parlàvem de servei. Un dia, fa anys, tu donaves una xerrada sobre Zaqueu a Montserrat, davant de joves, i jo hi era. Aquell dia Jesús em parlà, em mirà, i em convidà a poc a poc que anés canviant la meva vida. Mai no oblidaré aquelles paraules i aquella mirada que em va captivar per sempre. Vas fer que la meva vida fos un convit a servir els altres per sempre més. No és fàcil sovint, i només hi trobo sentit quan ho emmarco en Déu. Tanmateix cada nit dono gràcies al bon Déu perquè ENCARA puc servir i ajudar-lo a construir el Regne. Sort que realment encara hi ha encares. "Encara, Senyor, malgrat la meva feblesa puc seguir-te, puc servir, puc estimar, puc acollir... Gràcies perquè encara em dónes forces per continuar treballant per al teu Regne cada dia. Gràcies, Senyor"Que Déu t'acompanyi, Lluïsa,i faci camí amb tu, que no t'abandoni, i que el trobis pels camins del món, allà on tu lluites, i faci camí amb tantes dones que, com tu, s'aixequen cada dia i lluiten també per fer una humanitat nova. Gràcies per esdevenir un símbol per a les nostres vides. Fins ben aviat.Milós

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web