La conec de classe. Va venir el mes d’abril, era una dona forta, una mica gran ja, africana, interessada a aprendre, simpàtica, educada, encoratjava fer classes per a ella. Disciplinada, sempre feia els exercicis, avançava en la llengua.

Un dia va demanar per parlar. Explicà la seva història. Em sorprèn fortament. Havia normalitzat la seva immigració, les coses anaven bé, podia enviar diners al país, fer que els fills estudiessin. Però arribà la crisi, l’agafà de ple. Decisions preses ràpidament. Que difícil és prendre decisions en un país que no coneixes! I arriba a Girona, en la misèria. Viu acollida en un centre assistencial. L’acompanyo durant aquest últim mes. L’ajudem una mica. Fa cursos, busca la sortida en la formació. I espera que les coses canviïn, de vegades no aguanta, es pregunta què li ha passat a la seva vida per acabar així. De vegades plora. No és fàcil viure en aquest centre. Les companyes fan soroll a la nit, sovint hi ha discussions. Ahir al matí va venir, quan se’n va, em diu que passarà el dia en un parc rere el centre, estudiant. S’enduu fruita que ens ha donat un dels propietaris dels pisos que tenim llogats. Serà el seu menjar del dia. Quan marxa, el cor se m’encongeix. Però ho he de dir també, m’agrada estar al costat d’aquesta dona, m’agrada que formi part de la meva existència. Prego per ella. Estic convençuda que se’n sortirà. Em dóna força. Em dol la seva vida actual, em fa mal la seva solitud, però m’agrada ser present a la seva vida. Sant Joan.

Sant Joan. Dinar a casa, amb els dos fills adoptius. No hi ha ningú més. Dinem, parlem. Me’ls miro en marxar, penso que engendrar vida biològica és important, però crear vida en els qui ja vivim deu ser tan important com portar-ne al món. És un pensament que m’acompanya durant el dia. Crear vida en els qui ja viuen.

He llegit uns pensaments molt potents aquest matí, pertanyen a un llibre que m’està ajudant molt, de Jean-Claude Lavigne, El prójimo lejano. Transcric al català:

“Posar en comú significa renunciar a ser els amos absoluts del destí de les coses; significa acceptar el poder de l’altre en el seu ús i assignació. La posada en comú significa reconèixer el dret que l’altre té sobre els meus propis béns; és associar l’altre a la meva existència i reconèixer-li els drets sobre ella. Posar en comú és obrir per a l’altre el llibre de la nostra existència, dels nostres èxits i de les nostres esperances, a fi que aquest altre l’escrigui i el signi amb nosaltres.

El compartir cristià no és sols un compartir macroeconòmic – un repartiment més just o una redistribució socialment equitativa - , a més d’això, és també una forta implicació personal capaç de mobilitzar totes les zones de la nostra personalitat (intel·ligència, voluntat i afecte) per posar-les al servei dels germans. És un intercanvi de mirades i de tendresa entre éssers vius, diferents però apassionants; entre històries que un bon dia s’han creuat, encara que sigui a través de mediacions i sense un cara a cara directe: històries creuades en nom de Jesús.”

Històries creuades en nom de Jesús, francament: hi pot haver res més bell?