El sopar d’ahir, a la casa d’Àkan, va ser un sopar apassionat, i jo diria també, apassionant. Com tants d’altres. Apassionat si t’interessa escoltar la gent parlar dels seus països, de les seves realitats, de les seves projeccions, del somni i del dolor. La casa, ara, està bàsicament habitada per subsaharians. Gent provinent de la pobresa, gent provinent de la guerra, de situacions polítiques difícils. Allà ens asseiem, cada nit, a les nou i escaig, i posem en comú experiències de la vida diferent, l’occidental, viscuda des de Catalunya, i l’africana, viscuda des d’aquest mosaic de països que formen Àkan.

Edats diferents, vivències diferents, formacions diferents... Tot un món.

Deu ser un sopar inusual a Girona cada vespre. Però és un sopar amb connotacions especials: compartir la vida, reconèixer l’altre, escoltar-lo, fer-te’n ressò, avançar plegats... Una petita ONU.

Vaig llegir, ho deia Xavier Quinzà als Signos de Dios en lo cotidiano, que, en el món de la Bíblia, el temps s’entenia com un encontre, un encontre dens. Déu, que va crear el temps, entra en relació amb l’ésser humà, per a qui la vida històrica és una oportunitat i un fruit de l’Aliança amorosa amb Déu. El poble de la Bíblia és conscient que el temps de la seva vida és una ocasió per una trobada amb Ell.

Jo crec que els nostres sopars tenen un ressò bíblic, són uns sopars bíblics. Ho pensava amb força ahir mentre els escoltava parlar: és un temps bíblic, temps d’encontre, temps de gràcia, de trobar Déu. Sento com parlen del Gabon, temps quotidià de Déu, aquí Déu se’m mostra. El sopar és un sagrament de la bondat de Déu.

Cito Quinzà, traduït a la meva manera, perquè crec que val la pena:

“La paraula interior és el Desig, definitivament rehabilitat, perquè l’hem posat en la persona de Jesús i hem deixat entrenar per ell els nostres desitjos dispersos i insegurs, per concentrar-los en el seu cor, en el Regne de Déu que es va desplegant com zones alliberades del quotidià, com cruïlles de desitjos fràgils però resistents, d’anhels certs i somniadors, a la recerca del que misteriosament posseïm. I des d’aquí escoltem la paraula exterior, les veus dels nostres germans que busquen desesperadament els oasis verds on reposar, les abraçades en què fondre’s, les fronteres noves per travessar, els paisatges nets de la justícia i la pau on reposar la mirada.”

He començat a caminar cada matí, pausadament, pel llibre: El desig essencial, de Xavier Melloni . Veurem quin camí hi faig.

El sopar d’ahir era bíblic, però el somriure del noi marroquí, amb leucèmia, que ha vingut a buscar ajuda i l’ha trobada i ara la seva vida podrà anar endavant, forma part d’aquest sopar bíblic. I les llàgrimes que la noia africana, maltractada, ha vessat sobre les meves mans que agafa amb força, com si fos un vaixell que naufraga, mostren que el sopar continua...

Quantes vegades els fariseus moderns, sota diferents formes, creences i ideologies, ens han dit: mostra’ns un senyal que vingui del cel. Jo no sé si són senyals del cel, però sí que puc dir que en aquesta casa de Vista Alegre 7 A, al llarg del dia i de la nit, hi esdevé aquest sopar bíblic, de l’encontre i l’acollida.