Els tinc a classe, alguns des del mes de gener, altres, des de fa unes setmanes, la seva mirada, com oblidar-la? Tota la lluita als ulls, la bellesa de sols que els han llaurat, l’esperança en el futur, l’obstinació del somriure... Són dones marroquines, són homes subsaharians, un llatinoamericà. Agraïment, clar, profund, dins el meu cor, per tot el que m’han donat. Una vida més alta, un sentit profund, nítid, i tota la confiança que, malgrat les dificultats, la vida val la pena, molt, la vida, la mena de vida que sorgeix d’aquests ulls, negres, foscos, amb mans treballades. De la barreja que hem fet entre nosaltres en surt un altre sentit de l’existència. Altres temps s’anuncien, mai no havíem viscut en una simultaneïtat de cultures com avui, i penso que poden ser molt bells, si som veritablement profunds, si anem al centre, a l’essència, si no ens perdem en perifèries ni anècdotes!