Podria dir que és la història entre un pare i un fill, i així ho explicaré, però, no, en realitat és una conversa entre una dona, cristiana, i una noia musulmana, que fa temps que caminen juntes. La pregunta era ben senzilla, la formulava la noia amb por, amb dubte: Què és el cel?

-          Què és el cel? Pregunta un nen al seu pare

I el pare no sap com expressar-ho. El sent el cel, per dintre, des de sempre. No dubta de la seva existència. I sap que ha tingut molts de cels a la seva vida, que els cels han anat canviant amb el temps. No sabria dir-li què és el cel, però en té pensaments, intuïcions. Mira el nen, que ja s’ha fet una mica gran, amb els seus ulls plens de curiositat i de vida, se l’estima, molt.

-          No sé d’on venim, quan penso en com devem ser abans de néixer sento el buit i quan penso en després de la mort, vull creure que no som un instant entre dos punts. El cel no oblida, fill. El cel recorda i dóna sentit a l’existència de tantes persones que només han conegut la malaltia, la pobresa, la guerra, la fam, el sofriment i el sofriment. No m’apunto a creure que la seva vida ha estat inútil. Tremolo de pensar-ho. Crec profundament en la humanitat i sé que Déu la condueix a la plenitud. El temps de Déu també és el nostre, marca un rellotge diferent, però està ple d’intenció d’amor per nosaltres. He vist l’esforç de tantes persones, en l’anonimat més gran, que lluiten per dur al món una mica de felicitat. Tu creus que aquests esforços cauen en un sac buit? No, fill meu, Déu està viu dia a dia, moment a moment. La seva intel·ligència, el seu amor poblen el món, ho fa a través dels homes i dones. De tu, de mi. És així que Déu es fa present en el món. Més a dintre que dintre de nosaltres mateixos.

-          Pare, i els qui no creuen en res?

- Creure en res és una frase que no m’ha agradat mai. Saps, els qui viuen estimant, sense esperar res a canvi, aquells que saben donar-se, amb sinceritat, transparència, que tenen el cor pur, bo, noble, aquests, creguin en el que creguin, ja són Déu, Déu present enmig nostre. Hi ha un clam de pau, de vida, de dignitat que el cor de Déu recull, com un mirall d’ell mateix. Déu està a prop del sofriment, viu en l’esperança, prest a servir en l’angoixa. Allò que Déu té, ho dóna, sense distinció de creences. L’aire, el mar, el sol, la vida, el cel, el nostre cel! No, fill, no som un punt entre dos oblits, no hi ha una separació, fill, som, tot forma part d’un tot, i no deixarem mai de ser. El sol, la vida, el mar, l’aire, el cel, mira’l, fill, present, passat, futur, i dóna’m la mà, ben fort, aquí dintre, tot el nostre cel.