Dijous, 10 de febrer del 2011

Que difícil és conviure!

Fill meu germana meva

Fa temps que en vaig fent el seguiment. Situació complicada psicològicament, relacionalment, més venint de persones que han patit la guerra, la fugida, la traïció, la mort, la malaltia, la desaparició dels éssers estimats, les pèrdues, els canvis... Difícils convivències humanes. El contacte amb ells em porta una vegada i una altra a pensar i repensar com compartim els espais comuns, espais afectius i espais materials. Em preocupen fortament aquests temes perquè tenen una incidència forta sobre les persones, la seva qualitat de vida.

 

Quan algú s'apropia de més espai material del que li correspon, quan hi fa difícil l'accés dels altres creient-se posseïdor de més drets, ai!, que difícil serà portar,o suportar,  una convivència normal, sempre més hi haurà ferides, pors, pànic, fins i tot al contacte. Però ja no diem, quan algú s'apropia de l'espai afectiu d'un altre, o d'altres, quan se'l fa seu, quan, potser sense veure-ho, menysprea o en fa fora els altres, i els converteix en competidors a qui guanyar, quan se situa per sobre creient que aquell espai li pertany només a ell, allò queda gravat a la memòria, aquella invasió, aquella apropiació, després ja, potser, restablir la convivència serà impossible, i només quedarà la separació per davant. Hem fet malbé la vida. He vist i compartit forts atacs d'angoixa com a resultat d'aquestes experiències. Impressiona veure tant de patiment per conviure.

 

Vaig llegir la setmana passada una entrevista a Lurdes Reina a La Vanguardia. Explicava que, al llarg de la vida, tots, en menor i més grau, havíem tingut experiències que havien provocat que el nostre cos s'hagués tancat i protegit per sobreviure. Aquestes experiències, en què hem pogut passar por, ira, tristesa, queden impreses en el nostre cos, i ell no les oblida. Són tancaments, que continuen en nosaltres de forma inconscient i es manifesten físicament, en forma de dolor, malaltia o contractures musculars cròniques i psicològicament poden crear depressió, desgana de viure, angoixa...

 

Parlar, parlar, parlar, és molt important. Però cada vegada he anat veient més que, en certes situacions, les paraules ja no són possibles. Difícils i laberíntics acompanyaments.

 

Quantes coses tenim a revisar de nosaltres mateixos!

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • Jaume Pubill| Enviat el dia 10 de febrer del 2011 a les 15:50h

    Quanta raó que tens! I ho has expressat molt bé. Gràcies

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web