Divendres, 03 de juliol del 2009

Portava dos dies en un banc

Fill meu germana meva

Feia dos dies que estava en un banc. Hi vam anar al final del dia, ahir,  a les 11 de la nit. Estava estirat, ulls tancats. Hi parlàrem. A poc a poc, estava molt malament. Ens va dir que era del Congo. Itinerari per Espanya. Perdut. Tres anys. Desestructurat. Va deixar entreveure algun somriure. Va venir policia, ambulància. No sé com va acabar. Vaig sentir veritable pietat.

 

Vaig pensar que moltes persones a qui ajudem, a qui ajuden tantes associacions, acabarien de la mateixa manera i em va impressionar fortament. Quan la vida s’ha perdut, quan no es troba el fil, quan la gana, la mala salut, la manca de diners absoluta, són tan fortament presents a la vida, potser només queda anar a parar a una associació que acull, que estima, que valora, i que ajuda a refer.

 

Penso en Arrels, Assís, que vam visitar el mes de maig. Admirables. No sé quina sort tindrà aquesta persona. Molta gent deu morir en un anonimat total, enmig d’un laberint gairebé impossible de desfer.

 

Avui hem anat a la Cadena Ser a parlar del concert de demà, a l’Auditori, m’acompanyava XB. Parla de la importància de la integració, de la llengua catalana, en un moment determinat pronuncia aquesta frase: amb gana no es pot aprendre res. El sents i penses que és vàlid tot el treball que es fa, donació i molta generositat perquè d’altres puguin avançar.

 

Surto de la ràdio contenta, penso en XB, ell ha tingut la sort de trobar la generositat d’unes persones, la sensibilitat per donar-se, per entendre el drama de l’altre, per sortir d’un mateix, per dir: et dono la vida perquè tu siguis, siguis. De vegades penso que no calen grans discursos, ni grans paraules... Quant agraeixo l’oportunitat immensa  d’haver pogut fer una mica de costat a persones que pateixen tant! És un do, o una gràcia! És una experiència molt difícil de ser explicada, transmesa... En els sofrents he trobat un sentit superior a l’existència, una joia profunda, callada, que no sempre pots comunicar a l’altre, com la font, entre muntanyes, que, al costat d’una casa abandonada, ens oferia la seva aigua fresca, i les dues roses que vaig flairar del roser abandonat, amb olor de roses de veritat, que em van dur, estranyament,  els versos de l’Espriu: el record dels llavis que amb la mort vaig besar, el record de la rosa que amb veneració, amb tot el que jo entenc de la vida, vaig flairar. Bellesa de la naturalesa, de la tarda, amb llum magnífica, que se’ns oferia per ser viscuda en plenitud. Mons perduts també, oblidats en el temps, castanyers, porticons tancats de fa temps... I tot un concepte de país que estimo, el mateix al qual en XB parlava avui, amb passió, a la ràdio,  que es volia integrar, formar part dels seus dies i de la seva història.

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


BgEBg Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web