Diumenge a la nit, llegeixo el correu que no vaig obrir ahir: dues peticions d'ajuda en el pagament d'una habitació per dormir. Contesto dient que no podem. Ens hem estirat molt i molt. No sé fins quan durarà això.

Es posa al meu costat mentre rento els plats, deixa, em diu en francès, ja ho faré jo. La deixo fer, l’escolto, parla, tinc la sensació que la conec des de sempre... Em parla de coses serioses, després riu..., em fa riure... Està en la misèria, tota la setmana que m’explica la seva preocupació per la filla i els dos néts, que viuen al carrer i dormen en una església  a la nit... Jo me la sento molt a prop, fa tres anys que la conec, però, és cert,  em sembla conèixer-la des de sempre... L’altre dia escoltant-la vaig pensar que poc que podia arribar a ser la vida per a moltes persones, que poc... Avui m’admiro del seu coratge per seguir i seguir... De vegades és molt laberíntica, també és cert, però té un instint de lluita. Ja té quaranta anys, moltes coses en ella han acabat, moltes encara han de començar...

La miro quan parla mentre renta els plats, penso que podria ser la meva germana... Em dol la seva vida, penso en les oportunitats que he tingut jo, en els estudis, en la família, en la fe de la meva mare que em va traspassar, en el seu: mireu, Montserrat, tan rendit i tan admirat, quan passàvem per sota en els trens dels anys 60, en el seu: resa, tan ple de dolor i d’esperança, quan moria un familiar, penso en les amigues que vaig tenir, tan plenes de força i de vida, i en els professors, que tant em van ensenyar, i estimar... Penso en la meva universitat dels anys 70, en els meus esplais, en la meva lluita per la democràcia, en el concepte de país, en les trobades de joves, en les catequesis, en les eucaristies, en tots els grups que he pogut participar, amb els que he pogut tirar endavant tants de somnis, tant  i tant que no cabria en aquesta pàgina... Tot m’ha acompanyat. Tot. Molt més del que jo ni podia sospitar quan ho vivia.  I ella és aquí, al meu costat. Ha acabat de rentar els plats, jo busco una paella, ella s’ajup al meu costat: puc agafar uns iogurts, és que ... Li somric...

Avui he llegit un treball d’en Joan Morera, era una tesina?, no ho sé, hi havia un pensament que m’ha agradat molt: al centre de l’església de Jesús, els pobres, els que ens necessiten, i tots treballant per a ells, quina jerarquia més diferent. Ella em deia ahir: em queden 24 euros. No té res més. Només 24 euros, i una filla i uns néts pels carrers africans. Al centre de l’església de Jesús: ella, la filla, els néts, i tants i tants, de totes les pobreses d’aquest món...

Avui ella m’ha demanat iogurts... Quantes vegades les dones ens han demanat: sabó, compreses, pasta de dents..., i sabates, quant necessàries són les sabates per als pobres, amb els tips de caminar que es fan.  Déu meu: no tenir res, res!

Al centre de l’església de Jesús:els pobres, en el centre i en el vèrtex! Si això ho féssim realitat.

Aquesta nit beneeixo el moment en què em vaig trobar amb ella. Estic convençuda que ens en sortirem. Ben convençuda. Ho dic amb tota la força del món. Tot està molt difícil, però, com que treballem, i treballem fort, trobarem els camins. Bona i santa nit.