Va arribar el 3 d’agost de 2009, a la Terminal 1 de l’Aeroport de Barcelona. Eren cap a les dotze de la nit. Venia malalta, vomitant, amb fred, l’aire condicionat dels avions i els aeroports l’havia refredada. Arribava cansada, desfeta. Quedava enrere el seu país, a mils de quilòmetres i el poble on havia nascut, un poblet petit, en el Bangla Desh rural. Els cabells llargs, el piercing al nas, els ulls sense vida, molt, molt jove. Ens mirava i era com si ens veiés des d’un túnel molt profund. Arribava embarassada de 5 mesos. L’endemà, malgrat la son, començà a somriure, però els vòmits, el malestar amb què havia arribat no l’abandonava. De seguida la veieren els primers metges, les llevadores, quedaren sorpresos en saber que ningú no havia controlat aquell embaràs. I més encara en saber que havia arribat a pesar 35 quilos. Un mes a Delhi esperant un visat d’acord amb un reagrupament familiar, un mes d’angoixa, no donaven el visat, a la fi, amb una quantitat de diners considerable, el visat arribà. Però les condicions en què havia viscut a Delhi la feren aprimar-se fins als 35 Kgs. De retorn a Bangla Desh s’estirà al llit, i no se n’aixecà fins que el seu marit l’anà a buscar. En un lloc remot, Girona, l’esperàvem amb tota la il·lusió del món. A Girona, els primers dies descobrí el gas, els fogons amb gas, les escales, els edificis vells, les sabates... i començà a aprendre una llengua, el català. Al seu entorn un petit món es va fer amable i sol·lícit amb ella, hi havia qui li duia les pastilles, hi havia qui li duia arròs de comerç just, hi havia qui li ensenyava català. De mica en mica, entre plors, enyorances i alguns somriures, s’anava aclimatant a la nova societat. Però el malestar físic no la deixava. Un dia de novembre, el dia 15, abans d’hora, es posà de part. Fou un diumenge llarg, assistida al Trueta per una llevadora excel·lent, Roser Sánchez, si la memòria no em falla, a qui agraïm moltíssim tot el que va fer. El nen va néixer petit, petit, i fou dut a prematurs. Mentre eren a l’hospital, un matí el seu pare  va sortir per anar-li a comprar unes sabatilles per a la mare. Era el dia 17 de novembre, al matí, al mig de la Rambla uns policies l’aturaren, el van detenir, i sense explicacions el van posar a dins d’un cotxe i el dugueren a una comissaria que està on eren els cinemes Lauren, no sap si eren Mossos o policia nacional. Allà digué i digué que no havia fet res, que el deixessin anar i tornar a l’hospital, que la seva esposa l’esperava, que havien tingut un fill, que passaria angúnia i ensenyava el paper, a la fi el deixaren anar, hagué de llogar un taxi per tornar. Arribaren a casa el dimecres, 18. La mare digué la primera frase en català: nen pediatre dilluns. Ja no vomita i es troba bé. Aprèn català, cuida el fill, somriu... Tothom ha ajudat, ha donat coses.  És conscient que segurament el seu fill i ella, segurament, a Bangla Desh haurien mort en el part. Parla amb tristesa de com ha vist morir dones mentre tenen els fills i de com ha vist que no sobrevivien els nens. La mort, diu, és present sempre. “Aquí el meu fill viurà millor. Aquí hi ha hospitals per als nens quan estan malalts, i hi ha escoles on podrà aprendre tot el que jo no vaig poder, el meu fill parlarà català, per això jo en vull aprendre, perquè vull entendre’m amb ell“ La seva vida és simple i gran: estimar, cuidar. El nen dorm un son tranquil, confiat. Al costat del llit, quiet, un gos se’l mira, mou la cua, els ulls sempre tan vius, està content, té un nou membre a la seva família, al seu petit món de gos, també confortable, estimat.  

Al voltant del nen s’ha bastit un petit món de confiança, de seguretat, d’empar, d’ajuda, de solidaritat..., tot allò que el seu pare, nen del carrer a Dhaka, treballador infantil des dels sis anys, no va poder tenir. Ara que ve Nadal i s’encenen els llums, no deixo de pensar en tants de nens que al món treballen en condicions infrahumanes, com el seu pare, i en tants de nens, sols, sense família. Si la consciència no se’ns obre per als adults, almenys per als nens, per poder ajudar els nens, no ens hauríem d’aturar davant cap obstacle. La veritat, escrivint això, no crec que escrigui un tòpic, quan has sentit el dolor que expressa algú que ha estat nen del carrer, i no ha tingut infantesa, i ha patit tot el que es pot arribar a patir, parlar d’ells, sigui l’època de l’any que sigui, no em sembla un tòpic.

Mentre escric aquestes paraules, el nostre petit, que encara és molt petit, petit, dorm plàcidament. Esperem que, entre tots, fem possible que aquest nen, que és el meu nét, pugui viure una vida digna, la vida que la pobresa i la fam van negar al seu pare.