Dimecres, 10 de setembre del 2008

Per a la Marta, per a la Maria-Josep, amb agraïment i estimació

Gràcies pels vostres comentaris que m’omplen de bé. O d’amor, que és el més important, segurament. Dels últims anys vénen tantes reflexions. Àkan es va imaginar com una història d’acompanyament en els processos migratoris. Potser pel caràcter de les persones que van fundar Àkan va anar decantant l’acompanyament cap a les situacions més doloroses que es podien viure en aquest procés migratori. Si ho preciso més, diria que Àkan va anar decantant més el cor per les dures situacions en origen que donaven lloc a la immigració, o sigui es va anar posant l’accent en aquells que més havien patit en origen, i es va anant posant l’accent sobre aquells que més pateixen en la seva arribada aquí. Hi ha múltiples circumstàncies que dificulten greument la vida de les persones, i múltiples condicionaments que acaben provocant una vida realment desgraciada.

 

Acompanyar és un verb d’intensitats diverses, nosaltres el vam anar convertint en un verb profund, de ser-hi sempre, d’acompanyar els dies, ajudar a discernir, vull dir, en altres paraules, mullar-se per la vida de l’altre. Assumir-la com si fos la pròpia, o més encara, la del propi fill. Una cosa és una ajuda puntual, un cop, dos, la setmana, l’altre és ser-hi sempre. En aquest ser-hi sempre jo diria que es defineix Àkan. Hi ets en el dolor profund, en el moment de les decisions, ajudes a prendre camins, sostens quan ja tot sembla esfondrar-se, i tu mateix t’esfondres, en silenci, per dintre, calladament... Jo agafaria la imatge de La Pietat de Miquel Àngel i la dibuixaria com a icona d’Àkan.

 

Si hi penso bé, hi ha d’haver algú que es faci càrrec dels sofriments més durs. Per creure en la vida hi ha d’haver algú que no dubti, algú que gosi traspassar les portes, que doni la mà i la sostingui, i estigui allà, allà, allà, no abandoni. Per tenir esperança, esperança en el món, en la humanitat, hi ha d’haver alguns que gosin fer tots els camins del sofriment. Però el mal, quant de mal fa, el dolor dels altres, de tants altres, arriba a ser un dolor tan fort, que sovint es pot fer insostenible, i saps que ja no queda cap més camí que aquest, que una vegada emprès, com pots recular i abandonar?

 

Que diferent que veia el món des de les meves classes a l’institut! Que bella em semblava llavors la vida, tan plena de possibilitats! Des d’Àkan el món sovint em sembla horrorós. Si sóc realista, quina vida tindran moltes de les persones que estan a Àkan, o han passat per Àkan? Quan vaig pel carrer i miro la gent, penso: Déu meu, per què la vida és tan desigual per a uns i altres? Quan anem a fer un concert, o quan la gent els veu entrar a la casa, algú imagina que rere aquell noi negre s’amaga el drama que s’amaga, algú veu que rere la noia magrebina s’amaga una vida que ni saps com pot arribar a viure’s una dia més un altre dia? La gent, sovint, a tots els veu iguals, dóna els seus judicis lleugers, que si se’ls ajuda massa, que no fan res, que són uns paràsits... Algú pot sospitar de quin dolor tan dur vénen, en quin dolor tan anihilador viuen?

 

Ahir, com tantes altres nits, vaig posar a dormir, algú dirà la voluntària, que curt que ens quedem quan parlem, jo en diria la noia que dóna la vida a Àkan, i que va amb cadira de rodes, es va agafar als barrots de la llitera de dalt que li serveixen per moure el cos, i jo vaig agafar fortament les cames per poder fer ambdues el moviment cap al llit, les vaig posar sobre els coixins, perquè tinguessin una lleu inclinació, les vaig estirar, vaig posar el llençol, vaig desitjar bona nit. En tancar la porta, vaig pensar: això és Àkan, un cos que no es pot valer per un mateix, un moviment entre dos per poder, tan sols, dormir, descansar. No sé si m’explico, perquè les paraules, tot i essent filòloga, cada vegada descobreixo que són més limitades.

 

En tot aquest procés d’acompanyar en el dolor cada vegada em torno més, alguns en dirien, religiosa, cada vegada m’adhereixo més a la vida de Jesús de Natzaret, molts esquemes m’han caigut en els últims temps, vull dir que estic molt lluny de moltes coses, però hi ha una experiència profunda de Jesús, no que jo la faci, jo faig el que puc sols, sinó que la sento com a única possibilitat de viure de veritat. No ho puc dir diferent i m’agradaria poder-ho repetir en públic tantes vegades com fos necessari: després de tot el que he vist, francament, només una vida a l’estil de Jesús de Natzaret em sembla que val la pena de viure’s. Sortíem dissabte passat de Vespres a Solius, i em vaig trobar amb un pensament: no entenc com no hi ha més vocacions en el món religiós, donada la realitat de la vida. Què caram passa?

 

Llegia aquests dies una entrevista de l’HOAC a Pere Casaldàliga. Tantes frases se m’aglomeraven, o em curaven, més ben dit. Deia que l‘església ha de ser profecia i provocació, ha de continuar i estimular cada vegada més l’actitud profètica. Entenent-se profecia com a: anunci, denúncia, consolació, compromís pràctic. També cada vegada més l’Església ha de ser pobra i gratuïta. Continuava dient paraules sobre una humanitat que és tota Poble de Déu, sobre un Déu de vida, sobre un Jesús que és testimoni esplèndid d’aquest Déu que és amor...

 

Deia Casaldàliga: en aquest Poble de Déu hi ha carismes, hi ha ministeris, hi ha serveis, hi ha urgències..., que s’estimulin, que es beneeixin..., cada home i cada dona té la seva vocació específica i les seves complementàries... Jo sento Àkan com un retall minúscul d’església enmig del sofriment del món, ens hi va dur Jesús, i Jesús ens hi manté, no gosaria dir que és una església de profecia, diria més bé que és una església que s’ha volgut fer pobra amb els pobres, i ha volgut acompanyar homes i dones, vinguessin d’on vinguessin, en els seus dolors més profunds. És una església al peu del carrer. Església d’encarnació, en camí.

 

Quan m’ofego, quan no puc més, és important acompanyar els qui acompanyen, penso que sóc, som, un granet d’església al món, i sento la força dels qui preguen. I sento la presència de la comunitat.

 

Ahir a la tarda resàvem el rosari. Com tantes altres vegades. Des dels 17 anys, que vaig tenir la sort de poder descobrir els monestirs, la pregària dels salms ha estat molt important a la meva vida. Ara reso també el rosari. Amb devoció. Enmig del vertigen de la marginalitat del món en què visc. Penso en Maria. Hi penso fortament. I quan els llums, a la nit, resten tancats, em repeteixo un cop més la pregària de sant Ignasi. Un prec fort: que tot sigui per a Tu, però sobretot que tot sigui Amb Tu.

 

Àkan és aquest desig d’Amb Tu, és la set d’Amb Tu.

Encara no hi ha cap comentari

 


RU6Ct Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web