Divendres, 09 de març del 2012

No hem vist els ametllers

Fill meu germana meva

Rebo el correu de Camerun, fa dies que havíem parlat per telèfon, jo havia estat fent uns tràmits amb l'ambaixada a Yaundé i volia saber si havien anat bé, tot el tema de les documentacions és difícil,  aquí i a pertot. S'explica molt llargament, demana consell per la situació familiar, els pares han mort i ella ha de fer un camí que no havia pensat haver de fer. L'empresa en què treballava ha fet fallida, també allà, i ha perdut el treball d'administrativa, ara només li queden dues hores de feina, i aprèn espanyol, el seu somni seria venir a Espanya. Li parlo amb molta franquesa de la nostra situació, i li dic que reflexioni bé, que un altre dia en tornarem a parlar amb més temps i calma. Li preocupen els germans, li preocupa poder-los donar una bona educació, el setembre ja no podrà pagar l'escola. Un d'ells va per mals camins. Mengen justament, una vegada al dia, i tem no poder pagar el lloguer de les dues habitacions que tenen. Viuen en un barri, en un dels immensos barris de la ciutada de Douala, la capital econòmica, com diu ella, amb orgull.

 

Se sent sola, i desemparada, trista. Diu que només de pensar que una altra persona la segueix, ja se sent més bé. "Aquí si estic malalta, ningú no em cuida, i si estic desanimada, ningú no m'anima, ara sé que a l'altra banda del telèfon hi ha algú, a qui mai no he vist, a qui puc explicar el que em passa" 

 

Miro la relació buscant, només buscant, com es deu mirar a través dels ulls de Déu, i tot adquireix com un grau extrem de plenitud, potser de puresa en els sentiments que s'experimenten. En la distància dels carrers que no compartim, de les persones quotidianes, vivim potser el més profund de l'ésser humà, i és això el que ens uneix, viure'ns des d'aquí.

 

Algú, de més a prop que la noia del Camerun,  ens escriu cada any un correu, cada mes de febrer o març, escriu per recordar que en un temps de la seva vida, l'acompanyàrem, i en dóna sempre les gràcies , i escriu per avisar que els ametllers ja han florit. El correu és molt bell, molt ben escrit, ve ple de sentiments que hem compartit. I és un senyal, un senyal que l'amor és més fort que tot.

 

Els ametllers ja han florit... , però aquest any, la primera vegada en molt de temps, encara no els hem vist. No hem vist les flors, ha estat un hivern dur, i, de vegades, fins i tot fosc. Però aquest correu ens dóna tanta força! Fa temps també una professora explicava als seus alumnes cada any que, davant l'institut, un petit ametller floria, més endavant, ampliaren la carretera, i alguna màquina s'endugué l'ametller fidel.

 

A l'altra banda de riu, del riu Onyar, avui, caminant, com tants de dies, un home buscava entre les escombraries... Un home, sol, brut, perdut... Que algun dia algú li digui que els ametllers han florit,  i que algun dia, la nostra amiga africana pugui sentir que, per a ella també, els ametllers floriran.

 

 

 

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • Marta| Enviat el dia 19 de març del 2012 a les 10:30h

    Sempre es esperançador llegir-te. Un balsam malgrat el dolor. Una abraçada des de Roma.

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web