El rei negre era en realitat negre. I s’ha pres la seva missió amb responsabilitat i fantasia. De mica en mica, havent sopat, ha anat donant-nos els seus petits regals. Als ulls, tots, tots, un instant de màgia. I l’abraçada, fraterna, sentida. Avui, a la casa d’Àkan, tots hem estat nens i adults alhora. Vull dir nens en la il·lusió dels regals, adults en la profunditat, en la maduresa del que estem vivint, del que s’adona del que està vivint.

Ara en el silenci, penso que tots, a un nivell més profund de l’existència, som una gran família, que en el fons és cert que quan la vida es parteix i s’assumeix un arriba a sentir que forma una gran família. Tot home i tota dona formen part d’aquesta família. Com si en origen, tots forméssim part d’un gran arbre, i, al llarg dels anys i de la història, ens hem anat separant, distanciant, agredint... Però la visió unitària de la família persisteix, malgrat tot el que hagi lluitat per esborrar-la. Les clarors que va aportant la vida duen també la veritat: el vincle familiar, més enllà dels llaços de sang. Una comunió amb la persona que te’l fa sentir esqueix del mateix arbre. Així sents fills, germans, pares, avis... en tantes persones desconegudes en qui descobreixes l’enllaç ocult, com si des del fons del temps tot hagués esperat que esdevinguessis mare, germana, àvia d’éssers tan allunyats. És com si retornessis a algun lloc d’on havies marxat, un lloc secret de comunió. 

Potser per això aquesta nit de pau a la casa sento encara amb més dolor el sofriment de tantes persones a Palestina. El dolor dels nens morts, ferits, esperant poder ser atesos en els hospitals. Camí llarg i dolorós, fins que les persones arribin a comprendre. Camí espiritual que cal recórrer per arribar a la pau.

Ofrena d’aquesta nit màgica, al voltant d’un foc ardent, llencem les paraules convertides en pregària perquè cremin i cremin també totes les pors que ens allunyen els uns dels altres. I cremin la guerra i facin néixer la pau.

Si poguéssim assumir el dolor dels altres i també les seves alegries. Sentir el dolor i els traumes que molta gent porta a la seva vida, així com les maldats que són fruits de tantes situacions espantoses. Cada pas del present crea el futur. Cada paraula que diem crea el futur. Cada gest que fem tindrà resultats en el futur. Podem fer que el món vagi endavant, podem ajudar a curar el món, fer que les persones puguin sobreviure, o podem permetre que el món es vagi enfonsant cada vegada una mica més. Podem ser una força que es resisteixi a declarar-se vençuda, o podem deixar que la violència imperi en el nostre món. Podem ser cercadors de llum i de veritat. Podem comprometre’ns a aprendre com ser millors persones. Podem buscar en la consciència que tenim dins nostre de bellesa, d’harmonia, de compassió. O podem, sense ni adonar-nos-en, ser uns altres aliats del mal.

Miràvem 14 kilómetros dissabte a la tarda. Tres nois caminen pel desert buscant un futur millor a Europa, i cauen defallits, una família tuareg els troba, un d’ells ja ha mort, se’n duen els dos que queden a la seva tenda del desert i els salven. La vida és un cercle. Uns ajuden a viure als altres. I així successivament. Alguns provoquen la mort. I també successivament. Cercles. Només quan la consciència s’afina, les persones descobreixen i senten que formen una gran unitat. És un altre nivell de consciència. S’hi arriba per diferents camins, camins esforçats, treballats. Alguns hi arriben des de la recerca d’un Déu, no instal·lat, no ingrat, no jutge, no inquisidor, sinó un Déu esperit de veritat, transparent com el cristall. Alguns altres, o potser els mateixos, hi arriben des de l’experiència quotidiana de la vida, en què un rei negre, una nit, va crear ulls captivats i ens va salvar a tots una mica, mica més. Qui li havia d’anar a dir, ara ja fa temps, el dia que va creuar la tanca de Melilla, on alguns companys havien mort.