La mare és morta. Així de breu i absolutament fort. Li truco de seguida, parlem, plora i plora. "No estava preparat per aquesta mort" No hi ha paraules per dir, sols la companyia. La mort de la mare. Fet determinant en tota vida. Ell no podrà veure-la per última vegada, ni la podrà acompanyar en l'enterrament. Una vegada més viurem el dol dels sense papers. Diríem tantes coses..., tantes, però tantes...

Dintre de poc arribaran els nens, nens sense papers també, fets ja al dolor i a l'esforç i a les pèrdues i a les dificultats del menjar poc, de viure on es pot, de vegades al carrer, de vegades en residències d'acollida, de vegades en pisos plens, però nens, dintre de poc, els ulls, com cada any hem vist, s'encendran d'il·lusions i per un moment, per un moment, tastaran la normalitat i podran ser nens de veritat.

La vida. La mare, morta, a Àfrica, el fill que va traspassar fronteres un dia buscant poder millorar la seva vida, i ara ja no hi és a temps. I els Reis que passaran per sota d'un balcó, sense saber el drama d'aquelles petites vides que, en un balcó de la plaça del Vi de Girona, viuran un moment de plenitud, potser un dels pocs moments de les seves  vides. Abismes de l'existència. 

És nit de Reis.

Tot massa gran, per explicar-ho en paraules.