Dijous, 21 d'agost del 2008

Missa Internacional de Roses

Ja fa dies que va passar, però, encara en resta el record, encara van arribant comentaris, sovint felicitacions... Hi vam viatjar més de seixanta persones. Ens semblava que poder sortir un diumenge a la tarda, participar en un acte col·lectiu, passar hores junts, poder ser convidats a sopar, veure gent, sentir que t'aplaudeixen, algú que et prem la mà i et dóna coratge, algú que s'adona del que és el sofriment de la persona, i s'apropa i es fa càlid, totes aquestes coses semblava que havien de ser bones quan un és immigrant, sense recursos, amb un futur dubtós, llunyans els orígens, la família, els referents, i obrírem el concert a més immigrants del que és habitual, formàrem una Coral Àkan nombrosa.  

  

Així, amb aquest estat d'ànim, vam anar a la XXII Missa Internacional de Roses. Hi cantàvem abans de començar la cerimònia, i teníem una breu intervenció en el moment de les Ofrenes, i un cant després de la comunió.

  

Assajàrem, en arribar,  sota la batuta del nostre director, en Jordi, a l'empara d'un sol força fort, i just quan acabàvem l'assaig, ja havíem de pujar dalt de l'entarimat. Hi vam posar l'ànima, que és la força que tenim, i que hi posem sempre, vull dir que, quan les situacions són tan evidents com ho poden ser tenir al costat gent que ho ha patit pràcticament tot, hi poses l'ànima, sabent que hi ha gent que hi serà sensible. Lluíem unes samarretes blanques, amb el nom d'Àkan, que la Susanna i alguns immigrants havien pintat el dia anterior, d'altres portaven la samarreta amb el lema de la missa: Aixeca't. Quina bellesa salvarà el món? L'amor solidari amb el dolor.

 

  A les set en punt plegàrem, la missa començava. Un cant substituí el nostre, la Coral de Banyoles, altres formes, altres sons, bellesa. De mica en mica s'aproparen a l'altar els celebrants, els nens, alguns voluntaris. Per a mi eren com un símbol de tots, vull dir de tota la comunitat, que avançava, que pujava a l'altar, que es disposava a celebrar una eucaristia.

 

L'eucaristia la presidia en Santi Thió, responsable de l'associació, d'alguna forma hi érem tota la coral també a dalt de l'altar. Cada un aplega, concentra, defineix un cercle al voltant seu, la comunitat que té adscrita, de la qual se'n fa càrrec i carrega sobre seu, com el paralític amb la llitera.

  

Les diverses llengües ressonaren, una voluntària nostra, la Christina, llegí en alemany. Nosaltres quedàrem en un costat de l'espai, el mar sota nostre, les barques...

  

Llegírem el fragment de l'evangeli de la filla de Jaire, que és una meravella, la mà de Jesús prenent la nena i les seves paraules: aixeca't, aixeca't, aixeca't. Vaig repetir aquestes paraules llegint l'homilia, a l'altar vaig sentir que hi érem totes les dones, ho dic humilment, amb esperit positiu, obert, agraït, les dones catòliques de qui tant he après a la vida, les dones que resaven el rosari mentre jo descobria la "doctrina" en la meva primera comunió, les dones catequistes, companyes meves de tants anys, les dones que fan les neteges de les esglésies, que posen els rams de flors, les dones que han sentit el seu cor i la seva vida batent al ritme de Jesús, les dones de compromís religiós, de qui tant he après, les dones que reflexionen encara avui en grup l'evangeli, dones presents a l'església majoritàriament, generoses, humils, senzilles, discretes, dones de servei, de lluita, fortes, icones veritables.

  

A l'hora de les ofrenes la nostra coral estengué una roba enorme, i férem voleiar enlaire  una bola del món molt gran, que el vent,  bon símbol, féu decantar alguns cops.

  

Arribà el gest de la pau, vaig girar-me cap a la meva dreta, i vaig veure una gran part dels cantaires, drets, silenciosos, atents a tot el que anaven veient, respectuosos, iranians, afganesos, subsaharians, algerians, marroquins... De mica en mica, vaig anar abraçant cada un d'ells, potser va ser el moment més intens per a mi, vides perdudes, dolor, abatiment, tristesa, la pau, aquest gest fratern, tan clar, de reconeixement de l'altre, la mirada als ulls, la seva mirada, sorpresa, agraïda, les paraules de Jesús ressonaven fortes: aixeca't, aixeca't, aixeca't! Però, per a quin món els diem aixeca't?

  

A la comunió ens quedàrem tots expectants, llargues fileres es formaren. Per dintre, un calfred melangiós, per malaltia no puc compartir el pa, impossible combregar, i veus la gent, i sents com un esperit profund, de comunitat de Jesús, hi som, existim, no sé si el Senyor pot confiar massa en nosaltres, però fem camí, temptejant, fem camí. Que bell és veure la comunitat reunida! El cant de després m'emociona: pescador d'homes, se m'acosta una noia hondurenya i em diu: quantes vegades he cantat en nits de desànim aquesta cançó!

  

No me n'adono i ja ens toca a nosaltres cantar. Cantem El món nou de Dvorak. Després, la cerimònia, acaba.

  

Queda la parada, és important vendre, la nostra economia és sempre deficitària, i necessitem diners. La Remei i la Gemma hi han estat tota la tarda, venen encara. Després, lentament, enmig de les salutacions i retrobades, es va acabant la celebració. Tarda de festa, no puc dir-ho diferent. Crec que tampoc ho dirien diferent els altres voluntaris, en Santi, la Susanna, la Puà, en Jordi, la Gemma, la Christina, la Remei.

 

Ens conviden a sopar. Del sopar no en puc dir massa res. Les energies s'havien acabat. Els límits de la vida. Mentre sopaven, contents de ser reconeguts, d'existir per un dia a la nostra societat, miro el mar, ja s'ha fet de nit, un grup de marroquines amb els nens pren la fresca, allà, lluny, aparenta sobre l'aigua, hi ha focs artificials, jo penso que Déu saluda, se'm fan vives  les paraules dels salms que em dic cada matí. Avui, penso, m'han regalat un dia. Em sento agraïda.

 

I avui, quan escric aquestes línies, ha vingut ella, és un fruit de la missa de Roses. És bella, està malalta, fortament, però porta amb ella el coratge, l'esperança, la vida de veritat. No sabria dir-ho, hi ha gent que omple l'espai de Déu amb la seva presència, i ella ho ha fet. Espero que torni.

 

Ressegueixo el cardenal Martini aquest estiu, uns exercicis amb l'evangeli de sant Lluc, llegeixo i rellegeixo una vegada i una altra, hi dono totes les voltes que hi sé donar, em canvien el cor. Pensant en la missa de Roses, pensant en aquesta associació, Àkan, apunto tres idees de Martini que donen molta llum:   

 

És important donar el pa, la justícia, la possibilitat de vida, però, si després no es dóna el motiu profund per viure: de què serveixen aquestes coses?

Jesús educava els deixebles amb els miracles, l'educació de l'home cristià, que, en altres aspectes, consisteix a fer-lo capaç d'adonar-se de les necessitats i dels sofriments dels altres.

 

Una comunitat cristiana, vertadera, madura, és la que sol·licita abundantment per als seus batejats experiències d'aquest tipus, que eduquen.

 

Missa internacional de Roses.

 

Ahir, enviava missatges des d'Algèria, pobre, sense res, tem pels fills, pels seus dos fills, perquè el fill gran es fa massa gran amb només la pobresa per companyia, i tem per la nena, que es va fent gran a poc a poc, tement el destí, i tem també pel seu fer-se gran.

Hi ha una diferència abismal entre dos temps de la nostra vida, un, quan hem llegit sobre els pobres, n'hem sentit parlar a la ràdio, a la televisió, als diaris, l'altre temps s'obre quan has vist la mirada del pobre, la seva vida de cada dia, els límits, la impotència...  És fàcil parlar dels pobres quan no s'hi ha conviscut, després, moltes vegades s'instal·la el silenci, no saps què dir, no vols dir res, només ser-hi, fer companyia, i posar els mitjans que puguis perquè la seva vida avanci. Entorn teu poden haver-hi discussions: què s'ha de fer i què no s'ha de fer, si és correcte, o incorrecte tal cosa o tal altra. Tu calles, has senzillament viscut. És tan gran el dolor que has vist, que t'ha fet saltar endavant cap a un altre món, tan diferent, tan llunyà del passat, que no saps com explicar-ho. No m'agradaria haver viscut sense haver-ho descobert. Veus i et compromets, els altres segueixen el seu camí, tu has quedat inserit en una terra nova, de vegades s'assembla a un cel nou, sovint tastes tots els inferns junts de cop. Brutalment.  Però hi ha un compromís que no es pot oblidar a lluitar per la gent pobra, com quan un va a l'hospital i diu a l'amic, al familiar: tornaré, tornaré perquè saps que no pots oblidar el sofriment que has vist, doncs amb els pobres és igual: tornaré, no et deixaré.

 

I en aquest tornaré saps que, a més de la companyia, potser podràs dur alguna de les coses que, gràcies a l'ajuda de tantes persones que han donat, podràs donar, simple transmissor com ets de la generositat d'altres, del cor senzillament bo de la gent. I potser veuràs encendre's els ulls, com ahir, al matí, vaig veure quan vam donar menjar a dues persones que dormen en un bosc de Girona.

 

 A Algèria, entre les bombes dels atemptats un batec d'Àkan, que diferent és tastar les coses, la vida, el món, les persones, en primera línia.  

 

 Potser només ets l'ombra rient i fugitiva

d'un desig obstinat a habitar dins la ment,

i t'he cenyit entorn amb carn de pensament

i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva. 

 

                                               Carles Riba 

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


tkNd4 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web