Dimarts, 18 d'octubre del 2011

Més històries

Fill meu germana meva

Deixa anar mig cos sobre la taula, es tapa el rostre amb les mans, em diu: ja no tinc llàgrimes de tant que he plorat, si ho hagués sabut, si m'ho haguessin dit, no hi hauria anat, la nena estava malalta, era a l'hospital, i vaig anar al Marroc per cuidar-la, però abans ho vaig demanar, i em van dir que podia viatjar, després va venir tot això del mes d'agost i hem perdut el Pirmi, no tenim res, res, com pagarem el pis?, com menjarem?, com pagarem les medecines?, no ens en podem anar, hem d'esperar el transplantament. Sóc mare de nens malalts, un aquí, i una allà. M'agafa les mans i em diu: no em queda res, abans sempre es trobava alguna cosa per treballar, ara no hi ha res, ajuda'm, no tinc ningú més!

 

S'acaba la classe i ella sempre ve, em demana i demana ajuda, ha anat a pertot i tots els camins se li han tancat, cap associació la pot ajudar, cap institució, a la fi de tantes preguntes, em diu: el meu marit passarà a França, i jo, tu creus que em tiraran fora del pis? No ho sé, li he de dir, i ella em mira i riu amb desesper: veritat que no hi ha res a fer? Tan sols em donessin bolquers per al nen! El seu riure m'inquieta. Revela tota la por i la tensió que aguanta. Li premo el braç, suaument: tant de bo no passi res del que et fa por! Llavors ella m'agafa la mà, molt fort: no em deixis! Si el meu marit marxa, ell lluitarà per nosaltres, perquè puguem menjar, viure en un pis, farà que puguem comprar els medicaments del nen i que tots tres puguin anar a l'escola i pagar el material, ell marxa i em deixa sola, però ho fa perquè és l'única manera de poder-nos ajudar a viure. Ell ens protegirà, però jo lluitaré aquí també cada dia, però, si em tiren al carrer, on anirem, no tens unes hores de neteja tan sols una mica?

 

Portem acompanyant fa ja uns mesos, anem per camins molt difícils, van decidir canviar de lloc d'Espanya on viure, i potser es van equivocar, no han trobat ni el treball que volien ni les ajudes per ser nou empadronats. De mica en mica el seu somriure de dona valenta s'ha esborrat. A la mirada, als ulls, una marca forta d'abatiment i de por. Li dic que ens estirarem una mica més amb l'ajuda i em dóna les gràcies, sòbria, hi ha cansament ja, veig que les forces no l'assisteixen com abans. Es posa la mà al cor amb senyal de respecte. Es frega les gotes de suor. Em mira i no troba les paraules. Marxa abatuda. No sé si aguantarà.

 

El conec de fa uns anys, és un home amable, al límit també actualment, estan enmig d'una situació, com tots, terriblement difícil, li podem fer avui una petita ajuda. Entra agraït, tanca la porta i m'abraça, estic derrotat, em repeteix, si pogués, marxaria ara mateix. Després em mira i diu: no oblidaré mai, saps?, entre tu i jo no hi ha cap diferència, ni el teu país ni el meu, ni la teva religió, ni la meva, res, tot això s'ho inventen per separar-nos, jo abans no ho sabia, ara ho sé, som el mateix, tu, jo, el sofriment m'ho ha ensenyat, no pensava mai que es pogués patir tant, ni pensava que es pogués passar tanta misèria a la vida, tot això m'ha canviat i m'ha fet veure les mentides que ens separen, tot el món és el mateix i hi ha un sol Déu per a tothom.

 

Escriu un correu electrònic: he tornat, allà ( a França) era impossible de viure-hi. Ve al matí, em diu que ha tornat, no tinc ningú més a Europa, on vols que vagi?, el fred l'ha tret de França, portava dos mesos al carrer, diu que està ple d'estrangers i que ningú no et vol deixar ni un lloc per guardar la motxilla, ni una cadira on dormir, i que els albergs estan plens, que si els de Líbia, que si els de Tuníssia, que si els d'Espanya, em diu que a França se n'hagués pogut sortir, però que, sense un lloc per dormir, era impossible aguantar la fred i la pluja. Li pregunto perquè no torna al seu país i em diu que la família no ho acceptaria, van posar tots els esforços en ell: com tornar amb les mans buides? Li parlo dels meus fills, i em diu que ell, mai, mai, no rebutjaria un fill, ni que tornés amb les mans buides, que això ho ha après en aquest temps de dolor que ha viscut a Europa.

 

Truca: ha mort el pare, feia 6 anys que no el veia. Hi havia parlat poques vegades aquests anys, sempre parlava amb la mare, el pare no aprovava que hagués marxat, ara se sent estrany, mai més no hi podrà tornar a parlar, si mai arriba a tenir papers, el pare no ho veurà. I ara tot li fa mal, li fa mal no poder anar al seu enterrament, ni poder ajudar la mare ni els germans petits, ni res, perquè diu: no tinc res, només el que em doneu vosaltres per viure, per sobreviure.

 

Al mig del carrer ens atura: sabeu?, han tret de la feina a..., va rebre un fax dient que podia donar per acabada la seva feina, res més, ni un agraïment, les retallades, a ella que tant havia fet per ajudar, molt més enllà del que la seva feina li demanava, i no ha tingut ni tan sols una paraula.

 

Passa pel seu costat, abans l'havia convidada a col·laborar amb ell moltes vegades, ara ni la mira, fa una lleu salutació. Res més.Què ens passa? Per què?

 

Truca el fill: fa de pallasso en un país estranger amb nens malalts, avui ve de l'hospital oncològic: mama, si sabessis tot el que estic aprenent! I les llàgrimes baixen rostre avall.

 

De vegades quan vas pel carrer totes les històries viuen dintre teu amb força i s'amotinen, veus el paisatge i ja no el veus, vius de les paraules que t'han dit i vius per poder ajudar els patiments. De vegades veus la gent que t'ha acompanyat durant anys de la teva vida i veus que van quedant lluny, no saps quin poder té tot el que vius que crea una distància enorme, de vegades estàs enmig d'una reunió i et sents lluny, com si la vida passés molt lluny d'allà. De vegades els amics parlen, parlen, i tu només sents tot el que t'han dit avui mateix i no oblides, no oblides, hi ets però ja no hi ets, te n'has anat molt lluny. El treball continuat amb els pobres et canvia per sempre. 

 

El compromís amb l'ésser humà, la responsabilitat per fer tot el que puguem perquè la vida millori. Quina lliçó d'humanitat i valors és cada contacte amb els pobres. Si els que fan negocis d'aquest temps de crisi i de dol poguessin sentir les seves paraules! Diu que dues terceres parts dels aturats no reben cap prestació ni subsidi per desocupació, com volen que visquin! Ho suportarien ells? Per què no podem garantir una renda mínima? M'arrapo fort a l'evangeli, a la seva font original de valors i d'humanitat, penso que aquest amor a la vida de Jesús de Natzaret m'ha dut a endinsar-me en territoris que mai no hagués trepitjat per voluntat pròpia, que ha fet néixer en mi una compassió gran, ha estat aquest evangeli el que m'ha dut a allotjar en el meu cor persones que difícilment hagués allotjat, i no tan sols entre els pobres, perquè no m'eren, ni em són fàcils. Com diu sant Agustí: "L'amor m'ha convertit en el que sóc. Poder ser el que no era abans". És l'amor a Jesús en l'adolescència el que va instal·lar dintre meu una profunda rebel·lia contra la injustícia i contra la pobresa, en aquesta tradició vaig aprendre a estimar els pobres i els sofrents, en aquesta tradició vaig aprendre a viure en l'austeritat i a abandonar la recerca d'una vida segura, i aquesta tradició va ensenyar-me a trobar la llum rere la foscor, és una tradició que, per a mi, té la prova de foc en el seu treball al costat dels que menys tenen, en el treball abnegat de cada dia per alleujar el sofriment, no sap de magnificiències ni és grandiloqüent, s'acosta a la realitat, a peu, és humil, senzilla, i, sovint, oculta, però parla d'honestedat, d'honradesa i de coherència. No és un treball sota unes llums de forces potents, sinó un treball petit, però constant, i que pateix, com va dir Jesús, de persecucions. Jesús ens dóna, si ens hi obrim, les claus essencials per comprendre la vida, revela què és el que Déu espera de cada u de nosaltres i ens dóna l'esperança que el treball per a la humanitat triomfarà sobre tant de mal, amb el qual estem enfrontats al llarg de l'existència.

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


DAKK2 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web