“Després de perdre el seu únic fill, i més endavant la dona, s’havia refugiat en la soledat i ara fruïa de la lentitud del temps, en companyia de les seves ovelles i el seu gos “ Quina manera més bella i més encertada d’expressar tot un drama humà: la pèrdua del fill, la de la dona, el refugi de la solitud, la companyia dels animals. Cada realitat a la qual al·ludeix obriria tot un món, de vivències prèvies, de melancolia, de tristes i desempar. Bellíssim. Les frases corresponen a un llibre poètic, agradable, tebi, com un vespre d’aquest setembre que ja ha començat, són de Jean Giono, a L’home que plantava arbres.

Fixeu-vos, però, on vol anar a parar: “Havia arribat a la conclusió que aquest lloc es moria per manca d’arbres. I va afegir que, com que no tenia cap ocupació important, havia decidit posar remei a aquesta situació.” I ja tenim l’home que plantava arbres, o l’home que va decidir, amb un treball constant i ocult, fer possible la vida al seu voltant. Quin sentit tan gran pot arribar a tenir la vida, mirada d’aquesta forma! Decisions correctes, opcions correctes, que porten a camins fructífers. Tot aquest estiu que Àkan ha anat acollint un rosari de persones que havien pres decisions equivocades, opcions equivocades, que anaven repetint-se successivament, fins a convertir la vida en un caos. Quants esforços caldrà fer per fer recular el caos, posar ordre, i viure un vida amb mínim sentit! Ha estat aquesta duresa viscuda de molt a prop la que ha mantingut aquest bloc en silenci. De vegades no dir res és més eloqüent que parlar. Ja fa temps que davant de certes realitats humanes només podem manifestar-nos a través del silenci.

Deixo aquestes paraules al vent d’internet com a reflexió, són les paraules amb què es clou el llibre:

“Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n’hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo que, malgrat tot, la condició humana és admirable. Però quan tinc present tota la constància que ha calgut en la grandesa d’una ànima, i tota l’obstinació que es manifesta en la seva generositat, sento un immens respecte per aquest vell camperol illetrat que ha sabut portar a bon fi una obra digna de Déu.”

Un estiu ple de tan males notícies necessita urgentment de belles paraules i de vides que ens puguin servir d’orientació per no perdre’ns per aquest camí tan difícil que pot arribar a ser la vida.