Li repeteixo i li repeteixo les diferents opcions que té. Crec que no em sent. No em mira, el cap entre les mans, els curts cabells convertits en rissos rebels, els ulls que només miren fixament la taula... El veig indefens, perdut, sense orientació, sense recursos per sortir-se’n... No sé si aquesta guerra que lliura aquí és més dura que la del seu país. Conec les brutalitats de la seva guerra, magnífics testimonis ens les han explicades, però ell és com un soldat vençut, vençut per la vida. Em demana temps per decidir. S’aixeca amb el cos pesat, agafa la bicicleta que li han deixat. No tinc res, em diu des de la porta, ni ningú, vosaltres és l’únic que em queda a la vida.

Quan ell se’n va, arriba una altra persona. Parlem, manté la mirada atemorida, trista, és gran ja, i viu un drama. Veig molt difícil que se’n surti, els anys que té no li van a favor, li demano temps per poder pensar. Me’n dóna... Quan creua la porta el veig un home sol, sense ningú, espantat del que està vivint...

Després ve ell, surt d’un hospital. Parlem també. Li poso condicions, no és fàcil fer pactes, prendre compromisos. A la tarda, el torno a trobar, s’atura, pren la bicicleta i camina amb mi un bon tros, parla, parla, sé de quin desvari ve, i no puc menys que sentir pena, veritable pena.

Vides. Llegia Ken Wilber, la unitat de tot, la indivisibilitat. Penso llargament. La vida, la mateixa vida que pren vida en cada un de nosaltres, quantes formes diferents agafa! Camins reeixits, camins perduts, no resolts. Però, aquesta nit, després d’aquest matí i de tants d’altres d’escoltar persones, penso que la vida d’aquestes persones que no hi ha manera que puguin tirar endavant, la vida d’aquells que avui s’equivoquen i demà també, aquestes vides que semblen tan perdudes, que a ulls de molts tenen tan poc valor, aquestes vides són sagrades, hi ha una resta en ells, en cada un de nosaltres, malgrat les nostres mancances, de terra sagrada. Uns podran construir monuments amb la seva vida i arribar molt lluny, d’altres aniran donant tombs d’aquí i d’allà, però en tots la vida es mantindrà en el seu caràcter de sagrada. Així ho sento, així ho visc. Em descalço davant de l’altre.

Ara a penes tinc temps d’aïllar-me, temps per a mi, el meu temps està ple de gent, amb els seus problemes, les seves històries, les seves necessitats, però tots els anys de contemplació de la naturalesa, de pregària en monestirs, tot el temps de poder contemplar pacientment  Déu, tota aquesta avantsala feta de meravella, de salms, de lectura, de silenci, de llargues estones de silenci, de meditació, tot aquest temps ha desembocat aquí: davant l’home i la dona que pateixen, viscuts en el seu caràcter sagrat, pels qualsval la pena donar la vida, quin sentit hi pot haver més alt que ajudar a un altre a poder ser?   

Tanco la nit amb dues notícies dures, una parla de càncer d’algú molt, molt jove, l’altre és un noi africà, dorm al carrer, tenia fred, gana..., hem dut manta, menjar, aigua.

La dignitat de qualsevol vida, val la pena lluitar per qualsevol vida, crec que tota vida té raons per l’esperança. I crec que, malgrat tots els malgrats, l’esperança té la darrera paraula en les vides!  Quan el desesper apunta, voldria no oblidar-ho mai. Tot és creixement cap a l’infinit i l’infinit ens espera i no ens deixarà mai sols.