Hi ha tantes converses d’aquests dies últims que es podrien enfonsar en el desesper. Tantes situacions que interpel·len, que fan mal, que revolten. Tantes situacions que mourien a llençar la tovallola, a dir: no segueixo, perquè és tan difícil fer alguna cosa, que val més deixar-ho estar. Llavors, des de la nit del teu interior, sorgeixen vells records, sentiments forts que han animat tota la vida, adormits, latents potser, com en una hivernació. Arriba del fons del temps personal la vella força de la lluita. Aquest vent que ha amarat la teva vida des del principi, que l’ha creuat com una ventada de vegades, que d’altres ha estat un oreig suau, persistent, tossut, que s’ha mantingut. Aquest vent torna, la capacitat de lluitar de l’ésser humà enfront de les adversitats. La resistència. Sempre he cregut en la lluita, sempre he cregut que la persona podia lluitar, alçar-se enfront dels fats contraris i lluitar, lluitar, lluitar. No és fàcil mantenir aquesta convicció, quan s’ha vist tant de dolor, tant de mal, tant de no res, de desvari, de follia... Tot porta a callar, cada vegada més el silenci penetra cada un dels teus porus de la pell, del teu pensament. Tot el que has vist resta dins teu i el silenci arriba, mires el món, les persones, tot, com si fos una pel·lícula que algú va passant per davant teu.

Me’ls mirava ahir mentre assajàvem. A algun que sé que dorm al carrer, la veritat, em costava de mirar-lo a la cara. Vaig parlar-los, al final de l’assaig, eren uns cinquanta, vaig dir per què cantàvem. Sentint-me, em sentia animant els alumnes del meu institut, anys enrere, intentant transmetre sempre aquesta força per la vida, aquest afany de tirar endavant, de no rendir-se, de buscar sempre anar més lluny, més lluny. Sentint-me vaig fer el pont amb el meu passat, ara no tenia davant adolescents, ara tenia davant homes i unes poques dones. A tots la vida els havia maltractat, tots venien de desfetes, diverses, però desfetes, desfetes que van passar a mils quilòmetres d’aquí. Venien buscant millorar la seva vida i s’han trobat el que s’han trobat. I, malgrat tot, malgrat tot, i tan gran que és aquest tot, encara crec que poden, han de lluitar, intentar ajudar la seva força a tirar endavant, a ser, a no rendir-se, a buscar, ni que sigui desesperadament, però seguir buscant un futur millor. No és fàcil dir tot això a qui dorm en una barraqueta al costat d’un bosc. No és fàcil, però és l’últim que queda per dir: lluita, lluita! L’última cosa que ens poden prendre és el sentit de la vida, tret això, no queda res. L’esperança que encara es pot lluitar és l’últim que podem treure de la persona, en un entorn tan dur com el que vivim, com el que viuen, desemparats com estan en molts de sentits, alguns fins i tot, no tenint res, res, alguns ni lloc per dormir, ni diners per comprar menjar, ni papers per possibilitar treballar, res, res, allò tan dur que se’n diu res.

I em pregunto, en un entorn tan dur com el que vivim tots, en aquests moments de crisi, no podem renunciar a la capacitat de seguir lluitant, lluitant, no podem abandonar l’esperança que és treball obstinat, persistent de cada dia. I ho dic pensant en tots els missatges cataclismàtics que ens arriben dia a dia, no podem renunciar. Quan has vist tantes vegades el fons del fons de la condició humana, francament, renunciar a la lluita és l’últim que es pot fer. Lamentant-se no s’aixequen vides.