Divendres, 26 de desembre del 2008

La taula de Jesús

Era Nadal i érem 33, dinàvem a la casa d’Àkan. Eren així les taules de Jesús? No ho sé, però en el que podem imaginar de qui era Jesús intuïm que sí. Els qui hi dinàvem veníem de diferents llocs del món, de diferents situacions de vida, tots hi teníem un lloc, un plat, una companyia per compartir. Els ho vaig dir així en començar el dinar, perquè així ho sentia, amb aquella força i aquell convenciment tan fort que em donen els pobres, i que m'és tan difícil explicar.

 

Nadal, però, havia començat unes hores abans. Era la tarda de la nit de Nadal. Havíem decidit fer classe per trobar-nos amb la gent, per compartir una estona, per ser presents aquests dies que tenen un matís especial, i que deuen fer sentir tantes coses per dintre, segurament per motius ben diversos. La tarda s’iniciava amb una petita explicació sobre el Nadal a Catalunya, o el Nadal que nosaltres hem viscut, després començaren els jocs... Devíem ser uns quaranta. Mentre fèiem els jocs, me’ls mirava. Mirava les cares, els ulls, l’interès, un punt de tendresa reflectit en el rostre, la infantesa acompanya sempre, i em meravellava. Senyor, si el món pogués ser un punt més fàcil! Sols un punt, ja respiraríem una mica. Acabàrem els jocs, les dues persones que els havíem fet jugar érem grans, les seves cares eren resplendents, agraïdes, els vaig dir que potser no els podíem donar gaire res, però que l’amor i el temps sí que els els podíem donar. Hi havia alegria, una alegria fonda, sincera. Havia estat Nadal.

 

A la nit anàrem a la parròquia de Vila-roja, érem uns disset, a l’associació els cristians som pocs, i els musulmans, majoria. Celebrava en Santi Thió, jesuïta, un dels fundadors d'Àkan. L’eucaristia fou senzilla, com ens agrada a nosaltres, però profundament sentida, des de diferents registres i des de diferents tristeses i esperances. Després cantàrem, fins i tot ens demanaren que cantéssim una de les cançons de la nostra coral. Quin bon record ens deixaren, quina bona acollida. En acabar, també estàvem contents. Nadal, Nadal.

 

No és estrany que el dinar de Nadal a la casa d’Àkan anés bé, tenia l’ingredient de la senzillesa, del compartir, de l’ajudar-se. Cada vegada hi ha més una serenor tranquil·la, pausada.

 

De mica en mica hem anat fent camí, vam començar fa sis anys, veníem de diferents trajectòries vitals, de diferents opcions. Els sis anys passats amb la immigració ens han omplert de vivències, al cap dels anys podem dir que hem estimat i que hem après, molt. Potser una de les coses que hem après és que les coses no són mai com semblen, com la paràbola del fariseu i el publicà que pregaven, en aparença un era el just i l'altre el pecador, en profunditat, l'actitud de l'un i de l'altre eren ben diferents, un es lliurava a la misericòrdia de Déu, nu, sense res, conscient de la seva vida, sense cap lloc on poder-se arrapar, on poder-se justificar, i l'altre tenia les seves seguretats, no necessitava la misericòrdia de Déu, es podia presentar davant Déu amb fruits, estava en condició de merèixer reconeixement, en aparença, potser des del seu cor, no necessitava la misericòrdia de Déu. En el món de Déu que diferents són els papers de l'un i de l'altre. Des del cor de Déu que diferent es veu tot.

 

I, malgrat tot, després de tot el que s'ha viscut de dolor i de complexitat, encara queda el cor a la mà, com el primer dia, disposats a compartir i a partir-nos el dolor de l’altre en qualsevol moment. No ha estat un camí fàcil. No és fàcil ajudar. No són fàcils sovint les persones a qui ajudes. Poden ser molt complexos els camins dels ajudats i es poden fer molt difícils les ajudes. Molt. I fer patir molt. Ho puc ben dir. En alguns sentits tant els immigrants com nosaltres hem viscut diferents vivències anul·ladores, allò que expressava tan bé Congar a la seva mare, aplicable a tantes situacions humanes, que transcric en castellà tal i com em van arribar: Ciertamente no han tocado mi cuerpo; en principio, tampoco han tocado mi alma. Pero la persona de un hombre no está limitada ni a su piel ni a su alma. Sobre todo cuando ese hombre es un apóstol doctrinal; él es su acción, él es sus amistades, sus relaciones, él es su irradiación normal. Me han retirado todo eso, lo han pisoteado, y me han herido profundamente. Me han reducido a nada, y por tanto, me han destruido...

 

No és fàcil ajudar ni sempre trobes comprensió. L'ajuda, el fet de prestar-se a ajudar, en molta gent no mou adhesions, no tothom troba bé que ajudis, i molts no troben bé que ajudis a immigrants. Trobaries molta més acceptació si ajudessis persones amb altres tipus de situacions. La immigració es fa incòmoda, i no parlo d'ambients allunyats, parlo també d'ambients cristians. La generositat de la persona no sempre troba una bona recepció en el seu entorn. És una de les lliçons a aprendre. Ho dic per la reflexió, per pensar-ho, per aportar informació sobre nosaltres mateixos. Sovint també has esperat l’ajuda de moltes persones que creies que ajudarien, i l’ajuda no ha arribat. Quantes visites has esperat que no han arribat mai. El silenci ha estat company d’aquests anys també. I encara més, algunes vegades també ha arribat la crítica amarga, l’exigència, la hipocresia, el buit, el menyspreu. I sovint també de persones properes. Que fàcilment es jutja! Quants et jutgen sense ni saber qui ets, ni què penses, ni què sents. Que difícils són els camins. Molt més difícils del que mai no hauria imaginat. Tampoc mai no havia imaginat que el mal tingués tanta força! He de ser sincera, jo havia vist mal, però el mal que he vist aquests últims anys, en tantes direccions i presències diferents, algunes desconcertants, no ho hagués pensat mai. 

 

Però també, és just que ho reculli,  quantes abraçades han arribat cada dia, quantes, quantes, quantes! Quants gestos emotius, quantes paraules amables, quanta gent que ha ajudat tenaçment a no caure en la desesperança. Hi ha gent que ens ha sostingut, hi ha gent de lluny que han estat al costat, que no ens han deixat, que s'han fet presents conscients com eren de tota la dificultat. Hi ha gent que ha pregat molt, molt, que no ha abandonat. Alguns ja han mort. Alguns han mort aquest any, l'abat Cassià Just, el suport del qual mai no oblidaré, el seu acompanyament, les seves paraules em donaven sempre força i pau per tirar endavant. Alguns van morir fa temps, aquesta tarda de Sant Esteve he pensat especialment en el bisbe Deig, en la rosa que sempre li duia quan ens trobàvem. I quantes persones silents, anònimes, comunitats religioses, ateus també, fan arribar el seu suport. Durant tots aquests anys, com una obstinació de Déu han anat passant coses que només es poden explicar per la Providència. I puc dir que ha estat meravellós. Les últimes paraules de suport arribaven des del França: "els vostres missatges m'arriben al cor. I em fan sentir la recança de no poder-me associar a la vostra tasca, millor dit, a la vostra família. La llunyania i la vellesa s'interposen" Paraules com aquestes ajuden a aixecar-se cada matí amb el Senyor i estar prest per fer la seva voluntat. Servir en tot, amb les nostres pobres forces, amb els nostres defectes, amb les nostres pobreses, però, servir. I ho dic des de la dignitat dels límits reconeguts, però des d'una voluntat ferma, encarada a Déu i als seus camins.

 

Sempre havia imaginat una casa, senzilla, austera, per obrir-hi un camí del Senyor dintre seu. Des de molt jove m’hi havia vist, senzillament, escombrant, atenent la gent, cuinant... La pobresa i els gestos de Francesc d'Assís. Res, coses ocultes. Ja sabeu, allò de no estar present en cap estructura, de no ser res, que gairebé ningú no et crida per parlar de res, que essent presidenta d'aquesta associació, passes sovint oculta, i algun no ho podria ni imaginar, la senzillesa, el que no et tinguin gaire en compte per res, allò que dónes la vida i alguns gairebé et trepitgen sense ni veure't, com si t'haguessis convertit en invisible, o t'haguessin fet invisible, o et donen lliçons de com has de tractar els pobres, de què has de fer i què no has de fer, de què has de dir i què no has de dir, alguns fins i tot et miren amb gairebé insolència. Veritablement ha estat un temps de coses ocultes, temps per pensar, temps per analitzar, temps per comprendre. Com deia Estellés, un poeta que ja no sé si ningú no recorda, ha estat temps d'amor i de treball. De vegades he arribat a pensar que troba més acollida un discurs brillant sobre la pobresa en abstracte, quants aplaudiments poden sonar!, que no pas les històries concretes, que no pas si explico que vaig acompanyar X en un judici i que no em va ser fàcil estar al seu costat en aquests moments.

 

Jo somiava un projecte en què es reflectís una humanitat que Déu imaginava, un petit món que Déu pogués estimar. Sempre havia somiat una casa on el qui ha viscut la guerra s’hi pogués refer, una casa on el qui és menyspreat a fora pel seu color de la pell pogués trobar un recés on refugiar-se i sentir-se persona, un lloc on la noia que ha patit trobés la tendresa dels dies, un espai per acollir el qui ve desesperat, un llit per al qui no té sostre. Una casa oberta als problemes del món, que dialogués amb cultures tan diferents, amb religions diferents, tot això del qual es parla tant i s'escriu i es teoritza tant i que no és gens, però gens fàcil, i que s’atrevís a fer camí per allà on abans no hi havia cap camí.

 

Una casa oblidada potser. Una casa fràgil fins i tot, perquè, qui és que no és fràgil? Una casa plena de ferides, perquè, qui és que no les té? Una casa amb dificultats, perquè la convivència les porta i ningú no diu que sigui fàcil, però som aquí, dia i nit. Un projecte, des de les classes al taller de dones, que no és un camí de roses, cal molt de coratge per anar-lo fent dia a dia. Aquests sis anys són un camí interior, un camí de despreniment, un camí d’abandó, un camí de renaixement, ens devem haver equivocat moltes vegades, però som aquí, fidels. S’escriuen fàcils aquestes paraules en un ordinador, amb música basca, preciosa, de fons, que difícils han estat escriure-les en el cor, però quanta llum no ha dut, quanta comprensió del món i de les persones no ha portat? Hem lluitat contra veritables molins de vent: contra la guerra, la pobresa, la solitud, el viure al carrer, el no tenir menjar, l'analfabetisme, la malaltia física, la psíquica, la pèrdua, la mort, la infantesa malmesa, l'adolescència a la deriva, el fer-se gran, la presó, aquí, allà, les condemnes a mort, la persecució política, cultural, l'abús... Quina bogeria de mals hi pot haver al món! I Déu ha anat polint i repolint la persona, escapçant per aquí, escapçant per allà, queda poc, poc, de vegades encara es fa obstacle el poc que queda, i la llum cada vegada es va fent més gran, més gran. Camí silent, camí amagat. Gosaria dir que un dels eixos que s'afiança fort d'aquests anys ha estat l'anar trobant Déu veritablement en el seu regne. Els pobres han dut pobresa en molts sentits, potser com el publicà, han dut allunyament també. Sols moltes vegades. Sols amb tanta misèria i tant de dolor. I t'has anat endinsant en un Déu que no jutja la nostra conducta, que no culpabilitza, que no està pendent dels nostres mèrits, que no branda la seva llei amenaçant, sinó el Déu de la misericòrdia, el Déu de l'abraçada, el Déu que està pendent de les nostres necessitats, i busca per on ens pot ajudar, el Déu que es mira el món amb amor infinit. Déu és el Déu de la companyia, quan es tanquen els llums, en la solitud, quan no arriben les encaixades de mans, les abraçades, o quan una vida és pobra i no té res, res, Déu està allà, Déu espera, Déu espera sempre,  es posa al costat, silent, i fa camí amb tu, pels camins que la vida, tan difícil de controlar sovint, ens porti. Si Déu ho fa, què és el que hem der fer nosaltres? Per què dubtem tant i ens perdem en eternes elucubracions? Però llegir Déu no és fàcil, no admet lectures superficials. Déu és com totes les llavors que dormen sota terra en aquests moments i que esclataran a la primavera, hi són, però ningú no les veu. És així com és Déu, hi és, no el veiem, però cal saber-lo buscar. Cal saber-lo llegir. La seva presència no és passiva, actua, com la llavor que, amb impuls, farà la seva vida evident un altre dia. Jesús ensenyava a llegir la realitat amb uns altres ulls. Ensenyava a descobrir el veritable cor de Déu.

 

Això és el que he vist des del món dels pobres, des de l'absència de massa reconeixements, això és el que he vist des de X que està lluny a l'Àfrica i no té menjar pels seus fills, això és el que he vist des de X que, acabat d'arribar, va entrar a la classe, impetuosament, sense saber on era, i va demanar: menjar, menjar, sols això, això és el que he vist des de X, que han passat sis anys, i no ha resolt la seva vida, i avui cau sovint en desvaris mentals, això és el que he vist des de X a qui van casar molt jove... Vides que un explica perquè es mereixen i necessiten viure, i ser felices, i que se les tingui en compte, i que se les pugui ajudar a ser, a tenir coses tan bàsiques com el menjar, un sostre on dormir. Molta gent necessita sols això i gastem diners i diners en tantes qüestions que m'avergonyeixen, els gastem des de les religions i els gastem des de l'administració. I tots es posen a la boca, quan convé, la lluita contra la pobresa. I molts tapen el veritable rostre de Déu, i oculten la seva mirada, i li fan dir i el fan mirar d'una manera que no és el Déu de Jesús, parlen d'un altre Déu. Els suposo bona fe. És desconeixement, és inconsciència, és mirar-se la vida des d'un altre lloc? Què és? M'agradaria poder-ho parlar serenament, un diàleg profund, buscant comprendre. He vist massa dolor com per promoure més confrontacions, però comprendre, la serenor del diàleg, sí que m'agradaria poder-ho fer.     

 

Cada matí en aixecar-me i cada nit en anar-me'n a dormir he anat preparant aquest Advent la vinguda de Jesús amb les vides de Pere Claver i de Francesc Xavier, el cor se me n’hi anava, tan llunyans en el temps, i tan a prop com els he sentit. Rellegia Pagola aquests dies, i Kasper, parlant de Jesús. Un queda rendit davant la seva vida. Rendit, admirat. Efectivament, en la vida i la mort de Jesús passà alguna cosa gran, no m’estranya que Déu s’hi identifiqués. Sento la seva vida profundament. De vegades la vivència que fem de Jesús és una vivència oculta, ningú no et veu, és anònima, potser un punt perduda. No es fa evident als ulls de la gent. De vegades és com un clam, i cal fer evident la vivència perquè d’altres se’n puguin beneficiar. Meravellosa vida de Jesús que ens inspira, ens acompanya, ens estima. No tinc paraules. Crec que cal tornar-hi una vegada i una altra.  Tornar a les fonts. Promoure lectura de l'Evangeli, reflexió quieta, deixar créixer l'amor dins d'un mateix, quietut, quietud, ajudar la humilitat, i compassió, molta compassió, pregar una mirada compassiva, i rentar  peus, si ho va fer Jesús, què hem de fer nosaltres, és que volem ser més que el Mestre? 

 

Avui plou i fa fred, en algun lloc neva, X ja no dorm, des d’abans d’ahir,  en una barraqueta enmig dels camps. Té un sostre. Nadal ens ho va portar, a través de la generositat de la gent. Només una punxada encara: quants avui encara dormiran al carrer? És Nadal, G va venir, va baixar de l'avió parlant de medicina xinesa, de Jesús, vital i apassionat com sempre, M, que viu feliç ara,  va enfonsar la cara en veure uns nens afganesos teixint alfombres amb els seus dits petits, el passat de nen del carrer assalta en qualsevol moment, F regala un llibre a la seva mare per millorar la salut malmesa, i la mare li regala una bufanda feta amb tot l'amor del món, i l'àvia diu a un maurità que serà el primer president negre de Catalunya, i T, als seus quinze anys que sovint es perden, diu què seria de mi sense vosaltres, i S arriba a casa i telefona dient: no estic sola!, encara val la pena de viure, quan ja havia tirat totes les poques tovalloles que li quedaven als seus vint anys! Encara val la pena viure, quin cant a l'esperança! Quant de dolor encara, però quanta bellesa, quanta, quanta bellesa! És Nadal. Amb agraïment, gràcies per tant i tant! 

 

 

 

Nou comentari

Comentaris (1 - 4 de 4)

 

  • Anna| Enviat el dia 07 de gener del 2009 a les 21:36h

    Em sap greu no haver pogut ajudar, a celebrar el nadal tal com heu fet voslatres. Petons i anims

  • Marta| Enviat el dia 07 de gener del 2009 a les 10:48h

    Akan es manifestacio del Deu-amb-nosaltres, del Deu-que-salva. Veig Akan i hi veig Jesus. Gracies.

  • Gemma| Enviat el dia 31 de desembre del 2008 a les 09:30h

    Per tots els nadals...Aquest que escrius és el nostre Nadal, un Nadal gens comú admetem-ho!!Però moltes persones, moltes, senten que aquest cap d'any que s'apropa ja no és com abans.M'ho deia un jove de vint-i- tants: He estat a l'Àfrica he vist nens morir de fam, celebraré el cap d'any al poliespportiu del meu poble i ens sesitjarem "bon any" però jo ho trobo tot fals i fora de lloc, què estem fent? Per tots els que crèixen, per tots el que volem crèixer...Bon i profitós any!!

  • Santi| Enviat el dia 26 de desembre del 2008 a les 18:21h

    Ahir, Nadal de fa quatre anys, ens cercava per telèfon una família per respondre a la petició per carta de diari d'un pis de lloguer. Ho recordo per subratllar que cada Nadal ha proporcionat experiències inesperades i molt singulars. Les apuntades al final del blog d'enguany m'han emocionat.

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web