Dijous, 17 de febrer del 2011

La mà dins la mà

Fill meu germana meva

Va entrar ahir a la classe, entre les 100 persones que hi entren cada dia. Era gran. L'abric vell, trencat, els pantalons que queien, els cabells blancs, rostre marcat de dies al carrer. Em va mirar i va estendre la mà, va ser un acte reflex, sense pensar, la hi vaig estrènyer. Es va quedar sorprès, sobtat, desconcertat, no em deixava la mà, llavors va dir de cop: ajudi'm. Ignoro en quina llengua m'ho va dir. Ell estirava la seva mà, captant una almoina, i jo li donava la mà. La vida. A banda i banda de ribes diferents. 

 

Fa molts d'anys d'això. Tenien 12 anys, ja treballaven, eren immigrants andalusos. Jo els feia catequesi el dissabte de 3 a 4 de la tarda, tenia sols dos anys més que ells. Eren extremadament pobres. Les eucaristies les fèiem en un garatge de barriada, amb un fred horrorós. L'evangeli era per a mi el mar on havia trobat el sentit de la meva adolescència, fortament viscuda i llegida. Els estimava. Molt. Sobretot a elles que tenien les mans desfetes del lleixiu i del fred. Alguna d'elles es va fer politica més tard. La mà dins la mà.

 

Caminàvem pels carrers de Dhaka. Els nens se'ns penjaven dels braços. La Caritas alemanya-bengalí que ens havia acollit ens digué que no donéssim diners a ningú. Però ell..., ell no ho podia evitar i donava i donava... I deia: si jo era com ells. Qualsevol d'aquests nens podria ser jo. La gent se'ns acostava i ens demanàvem que fotografiéssim la misèria perquè el món ho veiés... Però, un fill no podia fotografiar perquè era fotografiar la que havia estat la seva vida fins als 14 anys, l'altre fill i jo tampoc no podíem fotografiar res.  El cor no ens ho permetia. Les imatges de mort i de misèria queden gravades per sempre més en el cor, com em va dir una noia flamenca, fa molts anys, en escoltar l'escolania de Montserrat, un dia d'hivern en un intercanvi de la Unió Europea, aquestes són les vertaderes fotografies, les interiors. 

 

L'home d'ahir tenia una de les mirades més impactants que he vist mai. No l'oblidaré fàcilment. Forma part de l'experiència d'aprenentatge de la vida, de la meva vida.

 

Mandela escrivia magníficament: Ningú no m'havia explicat mai com ho faríem per acabar eliminant els terribles prejudicis del color, quins llibres hauria de llegir en relació a aquest tema i a quines organitzacions polítiques m'havia d'unir si volia participar en un moviment disciplinat a favor de la llibertat. Vaig haver d'aprendre totes aquestes coses per simple casualitat i a través del  mètode de provar i equivocar-se... Els qui guanyaran un món nou no seran aquells que s'ho mirin des de la distància amb els braços plegats, sinó aquells que lluitin a l'arena, que duguin la roba esparracada per les tempestes i que hagin patit greus ferides en el transcurs de la competició. L'honor recau en aquells que mai no renuncien a la veritat, ni tan sols quan tot sembla fosc i sinistre, aquells que ho intenten una vegada i una altra i que mai no es deixen desanimar pels insults, la humiliació o la derrota.  

 

 

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


caCvz Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web