Dimarts, 14 de juny del 2011

La llum d'ahir la tarda

Fill meu germana meva

La llum d'ahir a la tarda era immensament bella, havia plogut, veníem d'un poble veí de recollir uns documents que avui havien d'arribar a la Subdelegació del Govern. Veníem contents. De sobte, els verds dels arbres i els grocs del blat van agafar una coloració especial, suau i intensa alhora, ens aturàrem i ho fotografiàrem, com volent retenir l'irretenible, perquè la llum no era fora, vivia, en la seva esplendor, dins nostre. Després, prosseguírem el camí, anàvem cap a un barri senzill de la ciutat. Trucàrem i trucàrem a la persona a qui anàvem a buscar i no hi hagué manera d'establir-hi contacte. Ens asseguérem en un pedrís, amb una alumna, a parlar, hi havia camerunesos, marroquins, espanyols, nosaltres enraonàvem de tot i res, de la vida, de França, de les dificultats, dels somnis, dels nens, dels estudis... No sé què era més bell, si la llum que havíem vist o aquella xerrada, tranquil·la, quan la nit ja anava apareixent de mica en mica.

 

Al final, sortí ella i parlà llargament, com sempre. Ve d'una història forta de gelosia, ha conegut en pell pròpia el que pot provocar l'enveja, la van voler destruir, en allò que era, en allò que portava dins, li van negar la personalitat que tenia, els seus somnis, la seva esperança, les seves paraules apassionades i convincents, la seva manera d'entendre el món i la vida. I la destruïren. Deu anys. Es va convertir en un ésser fosc, sense llum  a la mirada, sempre el cap avall, mentre els altres /l'altre creixien, creixien, s'afiançaven sobre la seva victòria, i ella disminuïa, cada dia una mica més. Ho diu i ho repeteix plorant: "quan ells van arribar jo no sabia qui eren, començàrem a fer camí plegats, sense saber qui eren, jo, abans, creia molt en les persones, pensava que amb tothom es podia viure, treballar, somiar... De mica en mica van anar ensenyant el seu món ocult, al principi, em vaig desconcertar, quan me'n vaig adonar, una bona part de la meva vida estava malmesa."

 

Passaren anys, i ella no era ningú, a penes parlava, s'amagava, plorava i plorava, sense força, sense ànim,sense saber qui era. Com podia, seguia tirant endavant la família, els fills, aquells que estimava, però l'ànima, la vida, el cos, tot emmalaltí, psíquicament, físicament. Més endavant ingressà en un hospital, la vida va ser encara més desprotegida, més minvada, i l'enveja no s'aturà, continuà, quan ella ja era només una ombra, seguiren fent-li mal, ignorant-la, com si no hi fos, menyspreant-la quan podien, en privat i en públic, de tant en tant, li deien: vés-te'n! I ella, allà, quedant-se, deia que ho feia per responsabilitat, parlaven davant d'ella i no la comptaven mai, com si fos de fum, malalta com estava, sense a penes poder caminar, exhibien els seus triomfs. De res li serviren els bons amics, de res li serví algú que l'estimà profundament, de res li serviren els fills, ni el pare que tant l'entenia, ni la mare... L'havien destruïda, en la seva capacitat per viure, en la seva capacitat per poder reaccionar. L'havia destruïda algú  a qui havia donat el poder de la seva vida.   

 

Per què ho va fer? Ella s'ho pregunta mil vegades i no ho pot entendre. Què li va molestar? Quin va ser el primer desencadenant? Passà alguna cosa? O fou la seva mirada neta, la seva força, el seu goig i la seva innocència, el seu interès pel coneixement, la seva compassió, les seves paraules incisives, la seva confiança en la gent, l'entusiasme, la seguretat, la bellesa interior que havia tingut...? Quins castells va construir sobre ella? Què li feia sentir que va voler anorrear-la? La va malinterpretar totalment? Què passà? De quines ferides neix l'enveja, de quins mancaments? Com pot encegar tant? Quin poder tan gran arriba a tenir? Va ser simplemenr pensà que ella podia ser més que ell i no ho va poder suportar? Destruint-la també es va destruir ell mateix. L'enveja mata, però al primer que mata és a qui la sent, perquè converteix la vida en un infern. En va ser conscient?

 

Un dia, quan ja feia molt de temps que tot estava perdut, sense saber d'on li vingué la força, malalta, sense res, emprengué un camí, creuà un mar, un món, i començà des de baix, baix, tota una altra vida. "De mica en mica, m'aniré refent, com aquell que, després d'un terratrèmol, ha de tornar a aixecar la casa. Sé que mai més no tornaré a ser la que era, m'han robat la vida, en cert sentit, se m'ho va endur tot. Però tinc l'esperança que tinc dret a tornar a ser feliç, a començar de nou, a ser valorada, a trobar algú que em miri als ulls i em faci sentir que no sóc com un drap brut que algú ha trepitjat pel camí"

 

És tan amarg el trajecte que ha fet, la seva experiència. L'experiència de molta gent que he acompanyat ve plena de gelosies que es creuen en el camí de les persones, quan la sospita arriba, quan l'enveja s'encén, quan tot es malinterpreta, quan una paraula, una mirada, esborra tot el que tu ets, quan algú senzillament no et vol, i busca la teva desaparició, ja no hi ha ponts possibles. En els acompanyaments fets durant aquests anys descobreixes unes amargors tan dures que enyores fortament el Déu de la vida i de l'amor, saps que la condició humana pot ser terrible, no ho saps pels llibres, ni per les pel·lícules, ho has pogut comprovar en pròpia pell també. Amb molta gent baixes al mateix infern. Una i mil vegades. No sé d'on ve la força.

 

"De sobte, els verds dels arbres i els grocs del blat van agafar una coloració especial, suau i intensa alhora, ens aturàrem i ho fotografiàrem, com volent retenir l'irretenible, perquè la llum no era fora, vivia, en la seva esplendor, dins nostre. " Benaurada pau, benaurats els qui estimen, els qui són benignes i senzills de cor, que són compassius, que saben donar la mà a tothom... Beneït Déu que viu en nosaltres, dins i fora nostre. Beneïda misericòrdia. Beneïts, beneïts.

 

"Crida de dolor, xiprer:

el cedre ha caigut,

han destruït l'arbre alterós."

 

Zacaries 11, 2

 

"El Senyor, el meu Déu, em va dir:

- Pastura les ovelles destinades a l'escorxador"

 

Zacaries 11, 4

 

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • G.M.| Enviat el dia 15 de juny del 2011 a les 12:24h

    Estimada Lluïsa,Era ahir que vaig llegir novament el bloc d'Àkan. Les teves paraules em van commoure fortament perquè m'hi vaig veure reflectida. He conegut persones que han passat pel mateix procés. Tot ens pot ser negat. Fins a deixar la persona sense "suiecto" en paraules de st. Ignasi de Loiola. Sempre havia confiat en els altres, de sobte van aparèixer els costats foscos de la gent al meu voltant. L'afany de poder d'una persona, de sobresortir, va acabar destruint l'altre, fins a deixar-lo com un drap brut. Les seves paraules dures em van fer molt de mal, la seva mirada severa, i,per contra, la suavitat, la dolçor, amb altres. Vaig patir, molt. Van ser uns anys durs de joventut, de perdre la confiança en la vida i en les persones, de tancament en un mateix i de molta amargor. Un dia, però, algú va canviar la meva vida fent-me sentir de nou persona, i, malgrat he seguit travessant molts de deserts personals i espirituals, sé que Déu fa camí en mi, amb nosaltres i no ens deixa mai. Crec fermament que Déu parla a través dels esdeveniments que ens van succeint i que sovint darrere d'un perquè hi ha una lliçó a aprendre, una fita que encara no havíem assolit. També penso que la fidelitat a Déu i al seu projecte de vida sovint ens duu per camins foscos on ell va il·luminant perquè trobem la resposta a tants interrogants que s'obren dintre nostre: per què a mi?, per què a ell?, per què?, per què? He après a confiar, a esperar molt,a no tenir pressa, a anar a poc a poc. Passo per un temps de refer-me, de veure cada matí, cada dia com una oportunitat de viure en, i amb, el Senyor. Intento ajudar i acompanyar aquells a qui la vida els ho ha pres tot. Refer-se no és fàcil, i sovint tornen a emergir les ferides, encara tendres que no s'han tancat. Però Déu, amb molta cura i amor, també les va guarint. Silent, les va tancant. És un gest que arriba,una mirada, una paraula, un somriure. La desolació de l'ànima es torna consol en Déu. "Un dia l'ocell ferit tornarà a emprendre el vol..."Gràcies, Lluïsa, per les teves paraules i pel teu testimoni fort i el teu coratge, baixant cada dia als inferns de la vida per salvar la persona... Tu guareixes amb la teva vida i amb les teves paraules les nostres ferides i les ferides del nostre món. Espero que ningú t'hagi volgut destruir,ni hagi fet sentir sobre teu el pes amarg de l'enveja. Els que projecteu llum, podeu ser objecte de molta enveja i de molt de mal. Espero que no hi hagi ningú que hagi volgut anul·lar la mirada que intueixo rere les teves paraules. Demano a Déu que et doni la força del seu Esperit per seguir fent tant de bé. Benaurats tots aquells que com tu tenen Déu i el servei al proïsme com a centre de la seva vida. T'ho diu algú que tot just s'està començant a refer i que té posada forta tota l'esperança en l'ajut de Déu. En Ell visc.

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web