Dimarts, 12 d'octubre del 2010

La bona nova de l'Evangeli

Fill meu germana meva

Passava pel carrer i ho vaig sentir, estaven asseguts a la taula d’un bar en un d’aquests dies daurats d’octubre. Un li deia a l’altre: no és fort qui pica, sinó qui aguanta. L’afirmació, dita amb contundència, em va traslladar a la classe d’Àkan. Aquella gernació, més de cent persones, intentant aprendre a parlar una llengua, alguns d’ells lluitant, enfrontant-se a la lectura i escriptura per primera vegada a la vida.

 

El divendres passat vam inaugurar les classes de matemàtiques per ajudar la gent que tenim estudiant o bé per senzillament començar a ensenyar. Hem establert dos nivells, un, que correspondria al Graduat Escolar, més o menys, i l’altre, per aprendre a dominar les operacions bàsiques. Els primers van sortir entusiasmats d’haver-se apropat a un món que els remet a l’experiència d’escola en els seus països, anys d’adolescència-joventut i esperança, en una experiència de qualitat que els fa sentir-se més persones; entre els segons, molts no havien vist mai una suma. No sabien com agafar el full ple de números, amb signes estranys, hi donaven voltes, del cap, de l’inrevés, sense entendre què s’hi havia de fer. Emocionava de veure l’interès que hi posaven, encongia una mica copsar a primera línia els desequilibris tan forts del nostre món.

 

Podríem definir l’escola d’Àkan com una vertadera comunitat, un treball de respecte per la convivència entre cultures i religions diferents, però també entre graus diferents de coneixement i d’experiència. Quina diversitat! Llar de socialització, de compromís, de transformació, amb la finalitat de construir una societat més justa! Quina meravella el treball dels nostres voluntaris, gent lliurada, oberta, generosa, amb una capacitat per estimar, per donar-se, per comprometre’s amb l’altre, per construir persones! No tan sols saben formar-los en competències cognitives, lingüístiques, sinó que afavoreixen una vertadera educació en valors, fonamentada en el respecte i la comprensió.

 

La gent de la nostra aula ha patit, i pateix, suporten sofriments molt diversos, entre ells, el desarrelament i el veure com el passat ha quedat escombrat, de cop.  

 

Quan veig la gent gran que hi ha, no sé com aguanten aquestes vivències. Suposo que, en un determinat moment, van decidir avançar, amb fe, i intentar bastir una nova vida. Però s’han trobat aquí amb dificultats moltes vegades insuperables. El grup de dones marroquines, grans, que assisteixen a classe, impacta.

 

Mirant-les, veus que, a grosso modo,  podríem dividir la humanitat en tres parts desiguals: els qui han pogut tirar endavant els seus somnis, han treballat del que volien, han pogut tenir una família....; els qui ho han tingut més difícil i, potser, alguns aspectes els han estat impossibles, però, en canvi, han pogut compensar la seva vida, fins a un nivell satisfactori, i un tercer grup que, no tan sols no ha pogut realitzar els seus somnis, sinó que difícilment mai no pugui tenir les condicions mínimes per fer-ho.

 

Entre aquest darrer grup,  tenim aquestes valentes dones marroquines de la classe, que van ser capaces de deixar país i família i intentar trobar, guanyar-se, una vida millor per a elles i els seus. Voldria pensar que a la nostra classe troben hospitalitat i consideració.

 

Segurament intenten sobreviure, com tants, a experiències traumàtiques, necessiten suport afectiu, i necessiten, sobretot, trobar un sentit al que estan fent, o patint, un propòsit, per continuar decidint que resistiran.

 

Veig el perill que un excés d’ansietat pugui fer perdre la possibilitat d’incorporar a poc a poc la realitat, i s’acabi perdent la percepció necessària per diferenciar el que és bo del que és dolent.

 

Sovint penso que a la nostra classe hi ha vides depassades, persones que no han pogut integrar l’abast brutal del que han viscut, que s’han trencat, a més, per agreujar-ho, poden haver trobat aquí situacions ambientals poc acollidores, que els han fet replegar-se sobre si mateixes.

 

Molts han buscat la sortida en les pastilles, que tot ho esmorteeixen, en canvi, uns altres han afrontat el dol que els ha tocat de viure, han consentit a doldre’s de les seves carències, de les seves pèrdues, de les seves incomprensions, de les seves marginacions... Han elaborat el seu dolor. Han acceptat positivament el sofriment com una possibilitat de recrear-se, reinventar-se, en un procés de creixement emocional.

 

Alguns han abolit el seu passat i el seu futur, d’altres han reivindicat per a ells el viure’s en una continuïtat històrica. Malgrat que el futur es presentés amenaçador, i que el present quotidià es mostrava incert, no s’han convertit en un mirall buit, sinó que han buscat estratègies de supervivència i d’esperança, o els han ajudat a buscar-les.

 

Corresponent a aquesta lluita,  la casa i els pisos d’Àkan s’han convertit en llocs d’estudi i de progrés, per això a totes les persones acollides se'ls ha demanat que desenrotllin un programa de formació, es formen en alfabetització, en graduat escolar, cicles de Grau Mitjà o Grau Superior, universitat... És modèlic veure, no tan sols l’esforç, sinó tota la il·lusió que genera viure el fet que la vida t’hagi donat una segona oportunitat. Una experiència valuosa com un diamant.

 

Creiem, però, que el Senyor és el fundant d’aquesta experiència. És el projecte que Ell ha establert amb cada un dels nois acollits, nosaltres només fem de pont. Quanta raó tenia Fernández de Henestrosa quan deia, des de l’altiplà bolivià, que els primers deu anys d’una experiència només t’hauries de dedicar a observar.

 

Aquest projecte és, en realitat, un projecte més d’evangelització, de la proclamació de la bona nova de l’evangeli, però aquesta és una barca que duu Ell mateix.

 

Víctor Codina, en un llibre fèrtil, molt, molt interessant, Una Iglesia nazarena, diu així, traduint-ho:

 

Una evangelització que no parteixi dels pobres té el gran risc de perdre la seva essència evangèlica i acomodar-se al “sistema” injust, a Mammó, l’ídol de la riquesa.

 

La fe és oració, clam dels qui pateixen, amor confiat, una experiència mística, no una teoria o una ideologia

Encara no hi ha cap comentari

 


tU5ee Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web