Dijous, 25 de setembre del 2014

Jo sóc la Malala - Malala Yousaf

Fill meu germana meva

“JO SÓC LA MALALA”  Malala Yousafzai – Alianza editorial – Madrid, 2013

La noia que van tirotejar els talibans per defensar el dret a l’educació


Dedicatòria inicial de l’autora:

A totes les noies que s’han enfrontat a la injustícia i s’han vist obligades a callar. Juntes ens farem sentir.


“No vaig veure els dos homes joves que es posaven al mig de la carretera i feien parar l’autobús inesperadament. No vaig tenir ocasió de respondre a la seva pregunta: “Qui és la Malala?”, o li hauria explicat per què ens havia de deixar anar a l’escola, igual que a les seves germanes i filles. “


“Em van disparar un dimarts a l’hora de dinar. El matí del dijous, el meu pare estava tan convençut que em moriria que va dir al tiet Faiz Mohammed que la ciutat s’hauria de començar a preparar per al funeral. M’havien posat un coma induït, els signes vitals es debilitaven, tenia la cara i el cos botits, i els ronyons i els pulmons començaven a fallar. El pare em va explicar molt després que havia estat horrorós veure’m connectada a tots aquells tubs dins un petit receptacle de vidre. Tal com ho veia ell, em trobava mèdicament morta. Estava completament destrossat.


La meva mare seguia resant, amb prou feines havia dormit. Faiz Mohammed li havia dit que recités la sura del hajj, el capítol de l’Alcorà sobre la peregrinació, i ella va recitar una vegada i una altra els dotze versicles (58-70) sobre l’omnipotència de Déu. Després va dir al meu pare que en el seu fur intern sentia que viuria, però ell no veia com. “


Hi ha fets brutals que tallen la nostra vida i provoquen un abans i un després, per a la Malala Yousafzai  el 9 d’octubre del 2012 va canviar la seva vida totalment. Va ser tirotejada tornant de l’escola per la seva defensa de l’educació.  Tenia quinze anys.

 

Havia nascut el 1997 al Paquistà, el pare era propietari d’una escola, i havia encoratjat la filla a estudiar. A la vall del Swat on vivien, els talibans, que tenien el poder, van prohibir les nenes que anessin a l’escola. Als onze anys ja va escriure, sota pseudònim, un bloc per a la BBC, on explicava les vivències sota el  govern dels talibans. Malgrat l’anonimat, la seva identitat fou descoberta i la família va rebre greus amenaces, però la seva veu no es vaa pagar i es va convertir en una activista a favor del dret de les dones a l’educació al Pakistan.

 

Actualment viu a  Birminghan,  on va ser atesa del greu atemptat a la seva vida, amb la seva família.  El 2013 va escriure, juntament amb la periodista Christina Lamb, “Jo sóc la Malala”, el relat de la seva existència.

 

Ha creat la Fundació Malala (www.malala.org)  des d’on promou l’educació de les nenes de tot el món. Recentment, el dia del seu dissetè aniversari,  ha viatjat a Nigèria, pel segrest de les 200 nenes en mans de Boko Haram

 

Malala Yousafzai  ha rebut diferents premis pel seu valor, pel seu testimoni, i per la seva defensa de l’educació, a les Nacions Unides, amb una frase va resumir tot un sentit de l’existència: un infant, un mestre, un llibre, una ploma, poden canviar el món. Tot un exemple de com una persona, amb  les seves actituds, pot inspirar-ne  moltes altres per  a produir grans canvis.  

 

Els amics activistes del seu pare solien dir:

 

-        La Malala no és només la filla de Ziauddin. És la filla de tots nosaltres.


Com ens sentim a prop d’aquestes paraules! A la butxaca del seu pare, un home  que creia i creu en la denúncia davant de la injustícia, hi havia un poema escrit per Martin Niemöller,  que havia viscut a l’Alemanya nazi:

 

Primer van venir a buscar els comunistes

I no ho vaig denunciar perquè jo no era comunista.

Després van venir a buscar els socialistes,

I no ho vaig denunciar perquè jo no era socialista.

Després van venir a buscar els sindicalistes

I no ho vaig denunciar perquè jo no era sindicalista.

Després van venir a buscar els jueus,

I no ho vaig denunciar perquè jo no era jueu.

Després em van venir a buscar a mi,

I ja no quedava ningú per denunciar-ho enlloc.


Segons l’informe que aquest estiu va publicar la UNESCO, 58 milions de nens entre 6 i 11 anys estan sense escolaritzar. 63 milions d’adolescents no tenen cap educació reglada. L’ajuda internacional  per l’educació ha disminuït,  es dubta seriosament de poder arribar el 2015 a l’objectiu d’universalitzar l’ensenyament primari.

 

 15 milions de nenes i 10 milions de nens mai no rebran cap instrucció. A l’Àfrica subsahariana hi ha 30 milions de nens sense escolaritzar. A l’Àsia meridional hi ha 26 milions,  entre 12 i 17 anys, que no assisteixen a l’escola. 

 

Com diu la Malala: un nen, un mestre, un llibre i un llapis poden canviar el món.


A l’Associació Àkan han començat les classes d’aquest curs. Com els darrers anys, una àmplia majoria de persones analfabetes. Una tasca dura, pacient, persistent, i una gran alegria per una Associació que ha apostat fortament per l’educació de les persones. Bon curs 2014-2015!

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


rgTUp Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web