Dilluns, 04 d'octubre del 2010

I mira com poso el punt final i somriu

Fill meu germana meva

Vaig a caminar pràcticament cada dia. Creuo l’Onyar, miro sempre el grup que està assegut en un banc, parlant, crec que són gent que viu al carrer. La ciutat es desperta, i fa soroll, he d’augmentar el volum dels auriculars per poder sentir els Oficis de viure gravats, o qualsevol conferència, que el meu fill gran va posant en el meu MP3. Creuant el pas de zebra algú em crida, va amb bicicleta, és un alumne. M’explica que abans vivia a Cassà, que els seus amics han marxat tots a França i a Alemanya, que ha quedat sol, que només li queden diners per pagar l’habitació un mes més. M’ho diu plorant, la gent mira, el seu plor és un parlar amb llàgrimes, un plor callat, incontenible, avergonyit, derrotat. M’explica que té un diploma d’informàtica, que podria treballar d’informàtic. Quedem per parlar.

 

Continuo caminant. M’impressiona el seu riu de llàgrimes, no sé per què penso en les de sant Ignasi. Sempre dic el mateix, i és cert, no podem acollir tothom. Penso en les 30 persones que ara tenim estudiant, pagant allotjament, alimentació, tot, en un projecte de millora substancial de la persona. Veig altra vegada la lluïssor als ulls de l’home de 47 anys a qui vaig donar, la setmana passada, una calculadora pels seus estudis d’accés a Grau Mitjà. Indescriptible. Aquelles paraules del Dant: ... i el meu desig va veure el que volia. I aquelles altres de Cardenal, que extrec del llibre de David Jou: Déu, cosmos, caos, que  he rellegit, juntament amb El infinito en la palma de la mano de Matthieu Ricard, després d’una lectura de l’Agenda Llatinoamericana d’aquest any, buscant-hi esperança. I la hi vaig trobar.

 

En el principio sólo estaba el Uno sin otros;

ese Ser pensó: deseo ser muchos...

... Él estaba sentado en medio del espacio

y tomó conciencia de sí y que sólo él existía.

Se puso a pensar qué podía hacer y lloró.

Sus lágrimas son los Grandes Lagos.

 

 

Deseo ser muchos... Que ben dit! Al nostre nivell, aquest pensament pot ser l’esclat d’una missió. Missió? Ho he escrit ràpid, per a mi és una paraula massa gran. O aplicable a tantes coses grans i petites. Em situo a distància de la grandesa de certes paraules. No obstant i això, es necessita un nord, escoltar aquella flamarada que s’encén per dintre i obrir-li canals. Penso en els nostres immigrants i tot el que ha anat esdevenint, sobretot aquests últims anys de crisi.

 

Algunes crides demanen un gran lliurament d’un mateix, i això sempre, en un moment o altre, obre esvorancs, aquestes posada a prova que es van repetint al llarg de qualsevol acció que emprenem. S’ha de renunciar a moltes coses, algunes són previsibles des del principi, però les altres es presenten d’imprevist i les has d’anar perdent, sovint amb dolor. Es necessita molta capacitat de sacrifici, però no ho vull agafar per la banda més frustrant, sinó per la capacitat de sacrum facere, o sigui, de fer sagrades algunes coses.

 

En la missió es paguen molts bitllets: el desacord, la incomprensió, la fredor, el distanciament, la burla, les amenaces, l’oblit, el dubte, l’allunyament d’amics o família...Sovint, els qui segueixen una crida han d’estar disposats a sofrir les sospites i agressivitats dels qui no han tingut el coratge de fer-ho, i dels qui no volen trencar amb la imatge que s’han fet de la persona cridada. Si es troba una persona que dóna suport a la crida personal, que l’acompanya i la sustenta, ja és gairebé un miracle. En la nostra societat es valora més bé els qui són submisos i es conformen, que no pas els qui es mostren lliures, autònoms, amb potencial d’originalitat. Aquells qui volen seguir els desitjos del seu cor són mal vistos pels qui vetllen per la tradició, la seva, per l’ordre, el seu, i per l’estabilitat, la seva. No són paraules meves, hi són a A cada cual su misión de Jean Monbourquette.

 

Pensaments importants, sovint apresos amb molta violència interior, sang, dolor... Els podem fer propis, cada un de nosaltres, amb les crides que hàgim seguit. A Àkan ha estat aquesta crida que hem sentit d’estar al costat de gent que pateix.

 

Al noi de Mali que em va aturar en el carrer se li demana una capacitat d’adaptació i d’aguant que serà essencial en la seva supervivència en un medi advers. Ben mirat, en el fons, jo també necessito aquesta capacitat d’adaptació i d’aguant, i la necessito cada dia. I ell també ha sentit la crida, la crida al somni, allò que deia tan bé Màrius Torres, que abans de l’esforç hi havia el somni,  ell va sentir la crida a la millora de la vida, a guanyar-se els drets més bàsics de l’existència, per això és aquí. Els àmbits en els quals som provats són diferents, però tots hem de passar les mateixes proves. Voldria anar acabant amb l’esperança tan gran de les paraules de Jesús, la promesa en què crec: Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures. I amb unes paraules de David Jou que em semblen plenes d’encert i lucidesa: Parlar de Déu a una societat que creu que no el necessita es fa difícil. ¿No és més fructífer que els qui hi creiem procurem que aquesta convicció doni intensitat a la nostra vida, i que Déu parli a través d’ella a qui en vulgui parlar?

 

 

I no sé per què em vénen al cap també les paraules de llibertat, respecte, atenció, profunditat, consideració, vent, roses, terra, amor, cels i complicitats, intel·ligències, diferències, mirades i somnis...

 

Extrapolant versos:

 

Hi ha una veu que em crida en la tenebra clara

 

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura...

 

Tot allò que he estimat únicament perdura

 

en el meu cor...

 

... deu ésser bell, com lliscar sense esforç

 

en una nau sense timó, ni rems, ni vela,

 

ni llast de records

 

Màrius Torres

 

I plego, mentre l’home que pateix una malaltia incurable espera, assegut en el sofà d’aquesta secretaria petita, senzilla, d’Àkan, a Vista Alegre, Girona, i mira com poso el punt final i somriu.

Encara no hi ha cap comentari

 


yWsEx Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web