Dijous, 15 de desembre del 2011

Ha estat molt dur, però no em canviaria pel d'abans

Fill meu germana meva

No s’asseu, a peu de porta es posa bé la gorra, somriu, té ganes de parlar: “aquests mesos d’ara em sembla que són els més durs des que vaig arribar”. Ens coneixem de fa temps, anys, de quan va arribar tan ple d’il•lusions i de vida, de quan va viure al carrer, de quan va quedar destrossat per dintre i per fora, de l’hospital, dels medicaments, de la vida més estable, dels estudis..., de Déu, de les llàgrimes, del riure, de la solitud i d’alguna companyia...

Ja té el permís de residència i treball, però, encara falten els darrers tràmits. S’angunieja pensant en l’actual situació econòmica, en la muller i el fill. Però...

“Ara és un moment molt delicat, podria equivocar-me fort, segons quina decisió prengués podria tirar per terra tot el que he anat aprenent al llarg d’aquests anys. Ha estat dur, molt dur, però no em canviaria pel d’abans. Malgrat tot, si ara jo prengués un camí diferent, allunyat, tot el que he après no serviria de res, és aquí i en certes coses, en les que puc aplicar els meus aprenentatges, en altres llocs seria inútil, i caldria tornar a començar. Aquí serveixo, en altres llocs, què faria?, aquí puc aplicar el que he après de la vida, no estic parlant de coneixements tècnics, estic parlant de la vida. És aquí on vull ser. Perquè aquí la meva vida té sentit ampli. Aquí em sento persona i puc ser persona també per l’altre.I aquí també sóc, sóc per algú, algú, alguns que m'estimen, que estan pendents de mi, que creuen en mi,que em veuen, i alguns a qui puc ajudar perquè he après moltes coses que abans no sabia.


Amb una vida còmoda em sembla que no aprens gaire res, és amb les dificultats que busques i busques què s'ha de fer per poder viure millor, i és llavors quan creixes. Sí que he patit molt, tu  saps que no et menteixo, estàs amb mi des del principi, però el patiment ha fet que jo avui fos un altre. Algun d'aquests llibres que he llegit només parlen d'estabilitat emocional, bé, jo diria que no sé si és ben bé els pensaments positius el que busco, potser el que he trobat és més fort que sentir-me bé per dintre, he trobat la saviesa de vida, el que és la vida, i és cert que pateixo, però el meu patiment ha fet néixer una nova vida. Penso sovint que si les coses haguessin sortit com jo pensava que anaven immigrant, jo no hagués trobat tot el que he trobat, aquests immensos tresors de vida que he trobat. Potser tindria diners, i casa, i cotxe, però no seria el que sóc.


Quan telefono a casa, em noten molt diferent, més madur, més serè, amb més capacitat de valorar les coses i de buscar-hi sortida. I estan contents. T’ho prometo, se n’alegren. Ara, no poden imaginar el que jo he passat. Ni ho podran imaginar mai.
 
Saps els problemes que jo tenia de convivència, fa dos anys que visc en el mateix pis, i no en tinc cap de problema, ha passat molta gent, m’he adaptat i hem estat bé. Quan vaig arribar, volia imposar els meus criteris, em pensava que la meva manera d’entendre les coses era la correcta, era autoritari, i, fins i tot, als que no eren com jo, doncs, no sé, em sentia despectiu. Moltes vegades, et prometo que ho feia per ajudar, jo, ara ho veig, envaïa l'espai de l'altre, volent ajudar, anul·lava  l'altre, perquè em creia més ràpid, amb més coneixement, que jo sabia el que s'havia de fer, i , en realitat, el poc espai que tenia l'altre li tirava per terra, amb la meva suposada saviesa. Quanta amarguesa dec haver provocat sense ni saber-ho, amb els meus bons sentiments, amb la meva millor formació.. Després no entenia com, en comptes de recollir agraïment, el que recollia era rebuig. Jo no m'adonava del que feia, no ho veia, penso que un dels grans problemes que tenim és que no veiem les coses, no ens n'adonem. No és que siguem dolents, és que no veiem ni les conseqüències dels nostres actes ni de les nostres paraules. Avui sé que els comportaments humans són molt diferents, i són molt complexos.He vist la complexitat de la vida. I he pensat molt. He après els mecanismes d’adaptació, i no hi ha problemes. Accepto que l’altre és diferent de mi i hi convisc sense dificultats importants. I això és molt, tu saps com els pisos, amb persones tan diferents convivint, poden ser un niu de problemes i problemes. Jo hi visc tranquil, però tranquil no perquè els altres ara siguin fàcils, còmodes, sinó pel que he après sobre la conducta humana, la meva i la dels altres.

Veus?, no tot ha estat negatiu. M’he descobert molt millor del que creia ser, molt més valent, capaç d'aguantar, capaç d’un esforç continuat, tenaç. He estat capaç d’aixecar-me cada matí, i amb pluja o neu anar a l’escola, a la meva edat, i aprendre i aprendre, sense vergonya, sense aturar la meva ment, intentant comprendre i adquirir els coneixements que se’m demanaven, com un infant.

He estat valent i he suportat tot. I he après un valor que, a la vida, en sembla fonamental, aprendre a esperar, a tenir paciència. Sé que és la clau de la vida. Abans en parlava, jo sóc cristià, es parla de la paciència a les esglésies, però, ai! les paraules, se’n diuen tantes de paraules sense saber ni què es diu! Ara em diuen: espera un any, i sé aguantar, espera uns mesos i sé suportar. Sé que els projectes de vida passen per etapes plenes de llum i d’altres de fosca, sé que la llum i la fosca es poden barrejar en un mateix temps, i sé que hi ha coses que només podem esperar, esperar i prou. I algunes coses a les quals hauré de renunciar per sempre. La vida és un projecte limitat, i passa molt ràpid. Però, fixa’t bé en tot el que he après. Si m’ho haguessin dit abans d’immigrar, ni hagués sabut de què parlaven. M’han tallat com una roca.
 

Si la meva vida és estable algun dia, si torno al meu país, com m’agradaria, jo també vull ajudar, sé que tot depèn de les ajudes que has trobat en el camí, sé que et pots trobar amb vides que et capgirin l’existència. A mi m’ha passat. Res del que he fet no es podria haver fet sense vosaltres. Vosaltres ho heu estat tot: el meu suport humà, econòmic, religiós. Tot. Només podria escriure aquesta paraula. I mai no m’he sentit sol, mai, sabia que hi havia algú que no m’abandonaria mai. Ho sabia, des del fons de l’habitació de l’hospital, des del carrer, sabia que hi havia algú que no oblidaria mai la meva situació, sabia que em donaria a la mà, això es veu als ulls de la gent, perquè en els ulls hi ha el cor. Penso que un dels problemes més grans de la immigració és la solitud, i jo no l’he patida. No he estat sol. No estic sol.

 

Saps, perquè jo ara puc ajudar els altres? Perquè quan parlen de dolor sé de quins dolors parlen. Si no has estat malalt, si no has estat sol, si no has patit a fons, si no has tingut problemes forts amb les relacions, si no has sabut ni on dormiries aquesta nit, com vols entendre els dolors dels altres? Ho veus de seguida quan expliques les coses, qui t'entén o qui no t'entén, n'hi ha que són molt amables, però no poden entendre res del que estàs explicant, et miren, et somriuen, però, em pots dir què entenen? És quan has patit el dolor fortament que pots arribar a entendre el d'un altre. I és llavors quan pots ajudar de veritat.

Cap dia, cap, cap, Déu no m’ha abandonat, ni quan dormia en aquell sota d’escala. Mai. Sempre ell ha procurat per a mi els cors disposats a ajudar, sempre m’ha protegit, sempre s’ha fet present. Són vivències de Déu que no sé si la gent normal fa, però  en períodes de problemes, Déu es fa evident d’una manera que en un altre context no podries veure. No sé com explicar-me, és com si el toquessis, i això, potser sí que és molt difícil de poder experimentar per la gent que més o menys tenen una vida normal.

 

El qüestionari que ens vas donar per contestar, mira, se'm fa un nus quan hi he de posar paraules a tot el que he viscut, perquè em toca fortament per dintre. Deixa'm estar content de dir-te una cosa, puc dir-te-la?, serà molt curta,  amb tot el que jo sóc: gràcies! Mai de la vida no oblidaré. Mai."

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • Milós| Enviat el dia 15 de desembre del 2011 a les 09:15h

    T’escric des de casa, on tot es silenci i es respira pau, una pau que va preparant la vinguda de l’Infant. Un cop més m’impressiona el que llegeixo a través del teu blog… No puc evitar de dir-t'ho, d'agafar el llapis i intentar transmetre el que sento. No puc quedar-me indiferent davant de tota aquesta realitat que ens fas arribar. Necessito dir-t'ho d'una manera o altra. Com podria callar? Quanta vida amarada de dolor hi ha en aquest nostre món…!Cada vegada més penso en el perquè a alguns de nosaltres ens ha tocat viure situacions tan difícils… Què hem fet? Ja pots pensar que és una pregunta que em fa mal. Miro la gent, amb les seves vides, i em demano: per què, per què? Per què a uns ens ha tocat tant de dolor? Llavors, sort n'he tingut, m'he de refugiar en la pregària. Cada vegada més estic espantada davant del que és la vida, i penso que només aquesta mirada més alta em salvarà. I, és veritat, fixo la meva mirada en alguna cosa més gran que tot plegat, perquè m'ofego literalment. Fruit de la pregària, en brolla la resposta:”T’he escollit a tu perquè donis vida al món”… No sé si estaràs d'acord amb mi. Sovint, l’immigrant, la persona sofrent, és aquella que dóna VIDA al món. Un món que va morint a mesura que va perdent la seva sensibilitat davant el dolor de l’altre.Realment, si fóssim conscients que en nosaltres també hi roman la precarietat i que en un breu instant podem perdre-ho tot, valoraríem més allò que som i tenim: família, amics, companys de camí, treball… Com el jardiner cuida el seu petit jardí, cuidaríem amb més cura el jardí que ens ha estat donat per Déu a cadascú, el nostre petit jardí de Déu… Res és nostre i tot és de Déu: família, salut, treball, amics. Hem de ser responsables davant del que se’ns ha donat perquè puguem tornar-ho a Déu havent donat fruit.Si jo tinc un amic, l'he de cuidar, no és meu, i un dia ell tornarà a Déu. Penso en com tu has sabut acompanyar i donar esperança a moltes vides que, de no trobar-te en el seu camí, haguéssim mort en vida… El fruit viu té VIDA, gràcies a tu i a persones que com tu tenen un cor generós que viu sense descans, dia rere dia, perquè l’altre tingui vida, visqui, visqui. Déu et donà vida, malgrat les teves dificultats, perquè el Jesús que rau en l’altre, visqui. Tens aquesta rara fidelitat del dia a dia, de no abandonar, de ser-hi sempre, et trobis com et trobis, jo ho he vist, no parlo de tu pel que llegeixo. I ho fas amb una senzillesa tan senzilla, amb una naturalitat, gairebé passant desapercebuda, que entenc que no és fàcil per als altres moltes vegades.Es cert que hem de ser cauts i vigilar, sobretot quan per tarannà i convicció humano-espiritual som persones que hem fet de l’ajut a l’altre allò que dóna sentit a la nostra vida… Penso que sovint la nostra actitud, per gelosia, enveja, etc… se’ns pot atacar o fins i tot matar la nostra essència, que és l’estimació a l’altre, sigui qui sigui i vingui d’on vingui….Jo ja no tinc vint anys i sé com les coses més maques poden ser destruïdes, com la gent més maca pot ser anul·lada, cada vegada aquestes situacions em produeixen més inquietud. Veus?,també Jesús mai no va renunciar a la seva essència i el van acabar matant…, va morir… Demano al bon Déu que, malgrat el que podem experimentar de duresa de vida en pròpia carn, ens doni sempre la fortalesa per no renunciar mai a la nostra essència. Penso que aquesta essència és el Déu que rau en cada un de nosaltres, en el nostre cor. Cadascú ha de fer el camí per trobar quina és la seva essència, i penso que els altres haurien de ser respectuosos amb l'essència de l'altre, perquè allà Déu s'ha expressat, en canvi, quanta enveja hi ha, o quant d'egoisme, o potser senzillament, quanta ignorància!La teva força interior, coratge i fidelitat a Jesús, que veig en la teva persona, penso que són el que realment hauria de marcar l’esperit de la nostra Església i de les persones que treballen en la construcció del Regne... Però, sovint em decep no veure-ho, m’entristeix profundament.Tant de bo que el Jesús Infant d’aquest Nadal t’ajudi i et doni força i coratge per no renunciar mai a la teva, nostra, essència de lluitar i donar la vida per tots aquells als que socialment se’ls hi ha negat tota possibilitat de viure. Que aquest Nadal també puguem donar un polsim de vida a tots aquells que en vida moren per haver perdut el sentit i la seva essència. I gràcies per poder viure amb sentit, experimentar molts moments el goig de viure, de servir, de ser útil, de Ser de veritat. També jo necessito tota la força d'aquest Jesús infant que ve per seguir vivint! Bon Nadal a tots,amb tot el cor. MILOS

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web