Divendres, 10 de setembre del 2010

Ha arribat el temps de mirar la gràcia...

Fill meu germana meva

“Vull quedar-me, tu ho saps, aquí he après a viure, abans d’arribar no sabia res, res, ni de la vida ni del món. Em van casar amb 16 anys, vaig tenir fills i van venir molts problemes. Cega… Cada vegada hi veia menys. Quan vaig arribar aquí ni hi veia ni entenia el que deia a la gent. Quan hi penso, no sé com ho vaig poder viure. Una persona que no veu és un a persona indefensa, però una persona que no entén res, encara és més indefensa. Qui em va donar forces per viure tot això? “

 

Jo l’escolto, amb admiració, és cert; també és veritat que estic preocupada per ella. Penso que ha construït un tros de vida amb molta lluita, que li pertany, que se l’ha fet seu, però sé que a penes té mitjans per viure, i que vol recuperar els fills, donar-los a ells l’oportunitat que ella no va tenir abans i que ha descobert ara: l’oportunitat de viure de veritat. Ara té por, por que la vida li torni a treure tot el que ha guanyat, i jo sento la seva por, fina i aguda com un estilet,  com els versos de Sagarra: “I em sento tot obert, sense cap arma, /desfet, desemparat de mig a mig, /sense ningú que pugui defensar-me /contra el plor, l’enyorança i el desig.” Ha lluitat contra l’adversitat, la malaltia, el dolor físic, les operacions, l’aïllament, la solitud, des de fa 4 anys, i, ara, el record dels fills, l’ànsia pels fills, sembla vèncer-la, em parla i és com una ombra,  vincla el cos, decanta la cara..., venim de vides tan diferents, però no sento que els nostres camins vagin separats, jo me la miro, li agafo la mà, i sé que encalçarem de nou la vida, i tornarà el somriure als seus llavis, aquelles ganes de saber que expressen els seus ulls...

 

 Per la finestra, enllà del parc de davant de la casa d’Àkan, se’n va la tarda... Una dona seu amb el seu gos als peus, al banc, on d’altres vegades els immigrants esperen... Es mira el gos, que és blanc i petit, molt viu, li parla, en un moment, riu, i ell s’aixeca i li posa el cap sobre els genolls... No sé quants anys té, la seva visió il·lumina la llum de la tarda... Deepak Chopra preguntava a una dona de vuitanta anys quins plans tenia i ella contestava: “Li semblarà una bogeria, però la meva actitud és de no envellir ni de morir. He llegit força de psicologia i sé que un adult equilibrat ha de resignar-se a la idea d’emmalaltir, envellir i, quan arribi l’hora, morir. Una part de mi ho ha comprès, però des del punt de vista emocional i instintiu, no m’ho crec gens. Emmalaltir i deteriorar-se físicament em sembla un error terrible i sempre he tingut l’esperança que es presenti algú per corregir-ho”  Chopra diu que les persones que es consideren “massa ocupades per emmalaltir” tenen millor salut que la mitjana de la població, al contrari,  les que es preocupen excessivament per les malalties amb freqüència perden la salut.  La dona del gos, petita, contenta, dolça, sembla una dona que no té temps per emmalaltir, en canvi, la meva dona del desesper i de l’enyorança va emmalaltir, segons ella diu, per tot el que va viure. I va haver d’anar molt lluny per aprendre tot el que havia d’aprendre. Ara és una dona desesperada perquè estima els fills i vol viure amb ells, però, paradoxalment,  tota la seva vida té un regust de transparència i de bellesa, com la blavor d’una onada, d’un blau esclatant.

 

Quan la noia gairebé cega surt, es creua a la porta amb ell, no es coneixen, se saluden lleugerament. Ell era pescador, en tenien prou per viure cada dia, cada dia, no més... En temps passats hi havia més peix, i tots van pescar tant com van poder, eren una comunitat de pescadors, avui a penes en queda res... Tots els que es veieren amb forces emprengueren el camí del mar. Ell va arribar. Em porta una paper tret d’internet, parla d’una comunitat de pescadors com la seva, però aquella comunitat va ser ajudada per persones de fora que hi van anar i van ensenyar i  van arribar a un acord de gestionar la pesca de forma que no arribés a l’extinció del peix. A Europa ha viscut al carrer, en diferents llocs de l’estat espanyol, en té els trets desgastats a la cara... , però aquí ha après coses, ara parla de medi ambient, que no es pot abusar de la terra, parla de l’escalfament global, de la contaminació de l’aire i de l’aigua, dels residus, dels aliments que mengem... Està convençut que hem de canviar, que caldrà fer sacrificis entre tots, creu que és necessari que aprenguem a treballar junts, li fa por que els polítics no prenguin les mesures necessàries... Aquest curs, en una escola d’adults, començarà a estudiar per poder fer un cicle formatiu de grau mitjà... I, qui sap, potser, amb el temps, es convertirà en un bon gestor ambiental. Té 43 anys i la seva vida, diu, està esperant poder tornar a recomençar. Quaranta-tres anys plens d’esperança i d’il·lusió, per dintre, veient-lo, sento comun esvoranc a l’estómac, quantes coses hem hagut de desaprendre i tornar a aprendre. La seva il·lusió als quaranta m’obre a un horitzó de vida nou. És un altre món. Estem en un altre món i tot és possible. En dono unes immenses gràcies.     

 

“Tot el sofriment /és fresc com una aigua, / és dolç com l’oreig / i el verd de les canyes... / Ha arribat el temps / d’esperar la gràcia, / de mirar la mar / i els ocells com passen... “ Josep M. de Sagarra

Encara no hi ha cap comentari

 


WMYPH Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web