Dimarts, 19 d'octubre del 2010

Fragments d'una carta d'agraïment

Fill meu germana meva

Potser explicant una història es pugui exemplificar una mica.

 

Ahir la vam acomiadar, té cinquanta anys, i torna al seu país, Xile. Primer havia vingut el pare, més tard la filla gran, estaven convençuts que aquí, finalment, ells, que havien viscut part de la seva vida pràcticament al carrer, trobarien el futur i el benestar i la formació per als fills. Després  va venir ella amb els dos fills que quedaven. Van lluitar, sap Déu com van lluitar. No eren joves, com els nois que viuen a la casa d’Àkan, vorejaven la cinquantena d’una vida lluitada. Ho van intentar tot. Però el nostre racó de món no és fàcil per a persones ja grans... Qui donarà un espai a un home i una dona, ja treballats per la vida, que competeixen amb cent mil més?

 

Finalment, els van tirar fora del pis, i ella va decidir tornar amb el fill petit, de setze anys. Diu que lluitarà per tirar-lo endavant, que li donarà un ofici, però que se’n va amb un dolor profund: deixar les dues filles aquí. Les persones que som mares sabem de quin dolor més absolut estar feta la separació. “Lo he llorado todo” deia, i no calia afegir res més.

 

En el comiat, la lliçó de vida, de coratge, de força, d’energia i de Déu, el seu agraïment per haver estat al costat en els moments més difícils de la seva vida,  francament, són difícils d’oblidar.

 

Alguns dirien que ha fracassat, les circumstàncies actuals, tan complexes, fan que la paraula fracàs s’hi apliqui difícilment, massa simplificadora per descriure les situacions. Ha viscut una experiència i torna per viure’n una altra... Així és la vida, un aprenentatge, deia ella, venim aquí per aprendre i servir.

 

Vivim bàsicament una història d’acompanyament, en el dolor de la solitud i de l’aïllament, aquest dolor que moltes vegades és devastador sobre la salut emocional i física de la gent. Ajudem en actes externs, però bàsics en la dignitat de la vida: donar allotjament, un sostre, menjar, abric..., i també en interioritats que demanen vertaders temps de dedicació, d’escolta, d’acollida, de perdó, i penso ara mateix  en l’home  que, un dia, ens va explicar les seves barbaritats de  guerra... i torna una vegada i una altra a la petita secretaria d’Àkan perquè li tornem a donar el perdó.

 

Darrerament hem optat per la formació, fortament... Donem una llengua com a instrument, el català, però ara també les matemàtiques, a dos nivells, un per aprendre a fer les operacions més bàsiques, i un altre, a nivell de Graduat Escolar, vertader temps de record i d’esperança per a molts. N’estem contents. Com estem contents de poder fer possible a 30 persones de formar-se acadèmicament i professionalment, pagant l’allotjament, l’alimentació, les matrícules, els llibres, els materials... Aquesta és una opció difícil de sostenir en aquest temps en què no pots comptar massa en els ajuts públics, sinó sobretot en la bona voluntat de la gent.

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


aMnNJ Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web