Dijous, 28 d'agost del 2008

Fill meu, germana meva

Era un migdia d’estiu tranquil, la conversa venia plena, com un riu que va trobant de mica en mica el lloc per on passar, parlàvem de buscar el sentit a la vida, d’espiritualitat, de budisme, de cristianisme, de Jesús de Natzaret. Tot l’hivern que havíem assaborit els llibres de Ramiro Calle, de Matthieu Ricard. La pregunta sorgí, com una font d’aigua enmig del camí, que ens sorprèn i ens agrada alhora, qui és per a tu Jesús de Natzaret? Converses de mare i fill. Respostes difícils quan t’hi va tot a la vida, en el doble anhel del fill i de Jesús.

 

 

No sé com es transmet la fe als joves, i no m’agrada formular-ho d’aquesta manera, però és una preocupació que viu en mi. Com fer conèixer Jesús? Conec la diferència de viure creient o sense creure, la conec, i puc dir que ho faria tot perquè algú, jove, en aquest cas, pogués trobar Jesús de Natzaret.   Ho deixo com un interrogant a l’aire.

 

Estiu de moltes lectures, com sempre, però una lectura emergeix amb força, El evangelizador en San Lucas, uns exercicis del Cardenal Martini dirigits a capellans, però jo diria que qualsevol, que vulgui anar a fons, hi pot meditar i fer-hi camí. Quina profunditat i quin do d’extreure de l’evangeli reflexió, proximitat, proposta. No em canso de llegir i rellegir. No m’agrada fer-ne sobresortir un aspecte o un altre, perquè tots són prou interessants, però hi ha un tractament de la figura de Pere senzillament fantàstic, suggerent, d’una força molt gran. A la sisena meditació parla de la crisi de Pere i crec que val la pena, perquè ens pot donar llum, de recollir el que hi explica.

 

Jesús està a l’hort de les oliveres. Ple d’angoixa, sol, sense cap deixeble. Pere no suporta veure el Senyor d’aquella manera, un Jesús feble, diferent al que ell havia conegut. Comença a esfondrar-se dins seu el mite del Mestre. El coneixia com el Senyor victoriós, poderós, el que sempre guanya, el que sap trobar les paraules precises per a cada situació, el que derrota els adversaris.

 

Ara veu Jesús desfet i es pregunta com és possible que Déu estigui en ell, si aquest home mostra tanta fragilitat?  Havia estat educat en l’Antic Testament, estava acostumat a veure el Déu gran, el Déu poderós. La feblesa de Jesús el fa enfonsar, i no vol veure, és tan contrari a la seva idea de Regne de Déu. Pensa que Déu ha abandonat Jesús.

 

Vénen els guàrdies i volen arrestar Jesús. Pere recull encara les  energies que li queden  i intenta deturar el que ja no es pot aturar, per un moment, torna a ser l’home heroic que vol morir pel Mestre, sent que és l’Evangeli el que el crida a donar la vida, i està disposat a fer-ho. No obstant, Jesús el frena, i Pere ja no entén res. La seva idea de Déu cau, Déu ja no és potència, ja no és bondat, ja no és justícia, ja no intervé per salvar Jesús. Llavors: qui és el Mestre en qui havia cregut?  Viu una confusió interior terrible. Segueix el Mestre, però de lluny. Ja no és capaç de posar-se a favor seu obertament, perquè no el comprèn. Una dona diu de Pere que estava amb ell, i  ho nega. Diu que no el coneix. I diu la veritat que sent, perquè Jesús ja no és el que creia, és a dir, un líder, un vencedor, un home que sap superar les situacions adverses. Ja no coneix  aquest home en poder dels enemics. En veritat, Pere ja no pot abastar Jesús.   Transcorre el temps, podem imaginar el que pensava Pere: qui sóc jo, què vull, què se n’ha fet de la meva vida, per què se’m va ocórrer seguir aquest home, qui em va posar en tot això, no obstant, jo el creia, jo l’estimava, no tenia perquè defraudar-me d’aquesta manera. Tot el trauma d’un home que ha seguit un camí i, en un cert moment, ja no comprèn el designi de Déu sobre ell. 

 

 

I el tornen a acusar d’estar amb el galileu, i torna a dir que no. “No saps el que dius”. Les mateixes paraules que quan va viure la Transfiguració, i es creia tenir les claus del Regne.

 

Si Pere va passar per aquesta situació, diu Martini, és una prova que va passar per tots nosaltres, com a primer evangelitzador. No és possible ser evangelitzador si no ens hem deixat trastornar de tal forma pel designi de Déu que acceptem que, vertaderament, és el seu designi i no el nostre, és el seu Evangeli i no el nostre, la seva salvació per a nosaltres i no la nostra.

 

 

En el fons, el dilema de Pere es podria expressar així: Pere volia salvar Jesús, però en realitat era Jesús qui volia salvar Pere. Havia d’arribar a la convicció que era ell el salvat, el perdonat per Jesús, era ell el primer dipositari del perdó i de la misericòrdia evangèlica. Estava tan convençut d’ell mateix, de la seva fidelitat, de la capacitat de ser honest, lleial. En canvi, el Senyor li fa comprendre que també ell pot arribar en un moment determinat a perdre’s totalment, i, per tant, si vol evangelitzar, ha de tenir, abans de res més, una comprensió il·limitada de la misericòrdia salvífica de Déu i una capacitat sense límits de compassió pels seus germans en l’Església. 

 

El gall canta, denuncia el pecat de Pere, ell que creia posseir el Regne, que creia defensar el Mestre. Però, llavors, el Senyor va mirar Pere. La mirada del Senyor.

 

 

Pere comprèn què és l’Evangeli, comprèn el vertader ésser de Déu, que no és un reformador moral de la humanitat, sinó que, per sobre de tot, és l’Amor ofert sense límits, el pur Amor gratuït de la misericòrdia que no condemna, no acusa, no recrimina. La mirada de Jesús diu que estima Pere, tal i com és, sabent com és.

 

Pere fa l’experiència que, potser és la més difícil de la vida, de deixar-se estimar tal i com és. Fins aquell moment sempre havia estat orgullós d’ell, ara sap que davant de Déu només pot deixar-se salvar, perdonar.

 

L’evangeli és precisament dir gràcies a Déu per tot, sense excloure res. La imatge evangèlica del Déu que serveix, del Déu que posa la seva vida a la nostra disposició, imatge que l’Eucaristia ens posa cada dia a les nostres mans, per servir-nos, sobretot per servir-nos. L’essència de l’Evangeli és que Déu estima, ens cuida a cada un de nosaltres, ens envolta del seu amor sense límits, i, per tant, ens dóna seguretat i confiança, i valentia, per llançar-nos pel veritable camí cristià. He recollit les idees de Martini tan fidelment com he pogut, em sembla que aporten molt. El veritable camí cristià, no un Déu del poder, com tantes vegades ens han transmès, sinó un Déu que passa pels moments més foscos de l’existència, i hi passa, no recula, i, des d’allà, expressa la seva misericòrdia, la misericòrdia d’estimar-nos, tal i com som, justament tal i com som, i ens dóna la confiança de llançar-nos a viure en aquesta experiència.

 

Aquest Déu que serveix, com diu Martini, és el Déu en qui crec, el Déu que es cenyeix la tovallola i s’agenolla i renta els peus als seus germans. Aquest és el missatge més gran que es pot fer arribar a la vida, el poder dels humils, el poder dels pobres, el poder de la veritat. No ens confonguem de Déu, el Déu de Jesús és el Déu de Getsemaní, que recull tota la condició humana, que s’implica de tal forma  amb la vida que passa per l’angoixa i la solitud, és el Déu de Pere que arriba a anar més enllà de la seva pròpia experiència i s’obre a una dimensió molt més gran, que serà la que transformarà profundament la seva vida, una fonda experiència espiritual. Quan s’apaguen tots els llums de la vida, tantes vegades que passa, el sofriment, l’abandó que hi experimentem, és el mateix Déu que plora amb nosaltres, no el busquem lluny, ni en el poder dels dies de glòria, s’ha fet llàgrima de les nostres llàgrimes. Déu salva Pere, sabent qui és Pere, perquè el Senyor estima tot el que som, però no en una acceptació resignada, sinó en el gest de servir, ens renta els peus perquè anem nets, ens renta la vida perquè arribem a Ésser. L’Amor que estimant salva.

 

No sé si he aconseguit explicar-me.

 

En aquest Déu, fill meu, jo crec. En aquest Déu, germana meva, religiosa, jo crec. Des d’aquestes nits profundes de l’ànima que es tasten a Àkan, ho dic.       

Encara no hi ha cap comentari

 


WJkUV Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web