Dilluns, 27 d'abril del 2009

Esquitx de llum

Fill meu germana meva

 I just quan tot semblava que s’havia d’enfonsar en la debacle, quan un veia que tot era fosc, com sense llum, que aquesta crisi ens estava abocant a la desesperança més gran, quan vèiem un dia i un altre i l’altre també com la vida de molta gent es partia i es perdia, just quan passava tot això van aparèixer llums d’alba. Vam celebrar una setmana santa plena de llum. Tres dies magnífics: dijous sant, divendres sant, dissabte sant. Plens d’alba tots ells. Cristians i musulmans trobant-se plegats, resant plegats, meravelles de la vida. Units, veritablement units. Gens sols, acompanyats, contents.  Com a fruits, la proposta de la realització d’uns Exercicis Espirituals amb els immigrants.

 

Per Àkan han passat els Reis de la profunditat, del compartir, del silenci, de la pau, de la quietud enmig de les tempestes. Una unitat del temps com potser mai no havíem assaborit. Plenitud feta de retalls. Camí del cor, que es troba a ell mateix, que descobreix viaranys insospitats. Temps inundat d’esperança. Just arran de l’abisme, un món realment insospitat.

 

Acabada la setmana santa vingueren de nou les classes. Cinquanta persones inscrites. Comencem un grup especial de 5 a 6 de la tarda. Quant a dir! La mirada en la llengua, però tot esquitxat d’instants de companyia, de donar sentit, força. Un camí de veritat davant nostre. Déu és així, acompanya el temps, el converteix en un espai diví, impregna tot el que existeix, realment en Ell som, ens movem, vivim. Com deia Mercè Rodoreda: no hi ha paraules..., s’haurien de fer.

 

Vaig veure una entrevista magnífica a Aharon Appelfeld a L’hora del lector del Canal 33. Tot el que hi diu no té pèrdua. Hi ha unes paraules del seu avi que em van emocionar, diu que el seu avi obria la finestra de casa seva per pregar, un dia ell li pregunta per què ho fa i li contesta: perquè no vull que entre el cel i jo no hi hagi cap obstacle. Jo crec que alguns moments d’aquestes últimes setmanes no hi hagut cap obstacle entre el cel i Àkan, la llum ha entrat clara, assenyalant un camí. En paraules d’Appelfeld, però també en paraules de moltes de les persones que estan a Àkan: de vegades la memòria del passat és un enemic, si els horrors dominen la vida, deixes de ser persona. I les persones s’han de veure com a persones, més enllà dels horrors que els han tocat de viure. Penso que el dia que els nostres alumnes, immigrants tots ells, gràcies a l’obstinació d’en David Pagès, van pujar a l’escenari de l’Aula Viader de la Casa de Cultura, per recitar poemes de Verdaguer, realment van deixar enrere els seus horrors i van ser persones. Com parlen les paraules de vegades! He llegit amb veritable commoció El niño que miraba la luna del P. Duval , la història del seu alcoholisme, m’ha impressionat la seva vàlua personal, l’amor tan fi cap a  persones autèntiques, les seves dificultats cap als qui tenen alguna mena de poder, o no s’expressen pels mateixos canals que ell, la seva reacció al costat de l’abisme, l’amor caritatiu d’uns alcohòlics anònims, el valor del lliurament, saber dir: m’ha passat això, per més terrible que hagi estat. I quin despertar, el seu, tan ple de claror. I com ajuda llegir aquestes paraules, quant de bé fan les experiències dels homes humils que es lliuren als altres explicant les seves experiències, per més dures que siguin, perquè els altres siguin, puguin avançar, comprendre més! Beneïda sinceritat!

 

Appelfeld, Duval, i tants d’altres, alguns dels nostres immigrants mateixos, dient paraules d’una bellesa i d’una profunditat impressionants. No sabria com dir-ho, de cop la vida sembla fèrtil, fèrtil... He llegit aquest hivern les històries impactants de dos jesuïtes, De Goes i Matteo Ricci. Un fent un camí infernal amb una caravana per arribar a la Xina, com a últim missatge: que ningú intenti de nou fer aquest camí que jo he fet. Quina donació tan gran! Quants de nosaltres diríem paraules iguals? I paraules sàvies de Matteo Ricci, intentant dur el missatge de Jesús a la Xina. Una vegada a l’Índia diu al seu Superior: Sens dubte vostè coneix totes les coses millor que jo. Però jo em trobo en el lloc i observo les coses amb els meus ulls. Millor no dir res sobre els reis de l’índia que pronunciar-se a la lleugera. Quina lliçó, veritat, per al qui vulgui comprendre-la? I  més encara. Anaven vestits amb robes de monjos budistes i eren molt menyspreats, van canviar, mitjançant consell, per robes de magistrat, un punt luxoses, i algú els va dir si anar vestits d’aquella manera no els faria confondre, ell contesta que havien patit tant durant 12 anys, i tanmateix se’ls havia concedit de perseverar en els seus treballs, que ara Déu també els donaria la gràcia de no vanagloriar-se entre aquells honors. A quantes coses que hem viscut podríem aplicar aquestes paraules?

 

La vida és realment com un gran riu, tot flueix, i és etern. Déu no ens oblida, formem part d’Ell i Ell forma part de nosaltres. Només qui deixa de banda el propi ego, qui treballa per arribar a la despossessió, podrà arribar a tenir una consciència transformativa, com Jesús. Ell es buidà de la seva voluntat, per convertir-se en donació. Aquí està el veritable tresor amagat, la perla preciosa.

 

 

He escoltat molts horrors darrerament, ja porto sis anys escoltant-ne fortament, però crec que podem tenir esperança, molta. Acabaré amb paraules d’Obama, que parlen una mica de l’esperança que porto dins:

 

“D’aquesta manera, la fe particular que ens motiva pot promoure un bé més gran per a tots. En comptes de separar-nos, les nostres variades creences poden unir-nos en la intenció d’alimentar el famèlic i confortar l’afligit; en la intenció de dur pau on hi hagi conflicte i reconstruir el que ha estat trencat; per aixecar aquells que han caigut en temps de dificultat.

 

No em vaig convertir en Cristià sinó molts anys després, quan em vaig traslladar a la Zona Sud de Chicago... No va ser per adoctrinament ni per una sobtada revelació, sinó perquè vaig passar mes rere mes treballant amb gent de l’església que simplement volia ajudar els veïns que estaven passant un mal moment – sense tenir en compte el seu aspecte, o d’on venien, o a qui adreçaven les seves pregàries. Va ser en aquells carrers, en aquests barris, on per primera vegada vaig sentir l’esperit de Déu cridant-me. Va ser allà on em vaig sentir cridat per un propòsit superior. El Seu propòsit. 

En diferents camins i de diferents formes, és aquest esperit i aquesta sensació de propòsit el que va guiar els amics i veïns d’aquell primer esmorzar de pregària a Seattle, fa molt de temps, en un altre període de prova per a la nostra nació. És el que guia a amics i veïns de tantes nacions i confessions cap aquí el dia d’avui. Venim a compartir el pa i a donar gràcies i a buscar orientació, però també a enfortir la nostra dedicació  a la missió d’amor i de servei que hi ha en el cor de tota la humanitat. Com Sant Agustí va dir una vegada: “Resa com si tot depengués de Déu. Treballa com tot depengués de tu. “

 

Així que resem junts aquest matí de febrer, però treballem junts també tots els dies i mesos que tenim per davant. Perquè és sols a través de la lluita i de l’esforç comú entre germanes i germans, que acomplirem els nostres més grans destins com a criatures estimades per Déu. Els demano que s’uneixin a mi en aquest esforç, i també els demano que resin per mi, per la meva família, i per la contínua perfecció de la nostra unió. Gràcies. “

 

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • Marta| Enviat el dia 28 d'abril del 2009 a les 11:47h

    Gràcies, Lluisa, per aquest post carregat de llum. Mirava cada dia a veure si havies escrit alguna cosa... Us segueixo amb el cor des de Roma, compartint els moments de fosca i els de llum en Jesus. Una abraçada ben forta!

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web