Dimarts, 01 de febrer del 2011

Emmalaltim

Fill meu germana meva

Ahir, a la nit, em recorden la seva malaltia. Psíquica. L'entenc. Dona sola,amb un fill. Altres fills han quedat enrere en destins incerts. Donada la difícil situació econòmica que vivim, la falta de futur que temem, la por a no saber sortir del cercle,la por de veure que potser no tenim, o estan silenciades, en aquests moments les personalitats adequades per ajudar-nos a sortir del cercle, comprenc que moltagent emmalalteixi.I ella ha emmalaltit. La malaltia és un mirall de la vida. Cos i ment van junts.

 

No em resigno a deixar de pensar que hi ha d'haver una sortida. Se'n diu esperança? Voldria que en les converses que anem tenint poguéssim entendre que, més enllà de les visions catastròfiques, l'univers dóna suport a la vida, que hi ha abundància, però que cal canviar la mirada. La mirada interna i externa. Hem de començar a considerar que cada obstacle és una oportunitat única per trobar el nostre objectiu a la vida, potser per a ella és sobreviure amb els seus en aquesta terra. Si sap tractar justament l'obstacle alqual s'enfronta, l'obstacle tambéla tractarà bé a ella, i se'n podrà sortir. Si no, es negarà a ser allò que ella està destinada a ser. 

 

Projectar la mirada cap a la voluntat de Déu és l'estat més elevat al qual podem arribar, allà on resideixen els valors de debò. La vida profunda, interior, neix d'aquesta mirada. I ho vull pensar per a ella, que no té mitjans per sobreviure, que ha caigut en les mans ferotges del desesper i de la rendició vençuda.

 

Va morir el bisbe Samuel Ruiz, ho he seguit a la pàgina web excel·lent de Periodismo humano. Com ho sento! Una mica més sols. Quin goig aquestes vides, però!

 

Pensaments que ens acompanyen, Zygmunt Bauman deia: mai més no serem a casa. Potser no. He llegit La mujer temblorosa o la historia de mis nervios  de Siri Hustved. Llibre erudit en certs sentits, sincer, interessant  per a les persones motivades per entendre els laberints de la ment o per entendre què ens passa, que ja és molt. Aquesta vocació d'entendre que ens acompanya sempre. Hi llegeixo un pensament: La curiositat intel·lectual sobre qualsevol malaltia que patim sorgeix, sens dubte, del desig de dominar-la. Encara que no puguem curar-nos, potser podem entendre'ns a nosaltres mateixos. Tota malaltia té alguna cosa d'aliè a nosaltres i implica una sensació de pèrdua i d'invasió.  

 

 

Ho llegeixo en J M Rambla, en un quadern sobre acompanyament que m'interessa molt, l'acompanyament i el quadern: ... la importància que dóna Ignasi a l'examen, ja que és l'exercici de la lucidesa, "del caminar desperts" . Sense aquest exercici quotidià, ..., l'ideal de l'encontre amb Déu en la vida resulta pràcticament impossible. En l'examen té una prioritat total la mirada de fe i l'acollida afectuosa de la pròpia vida, que és el primer punt proposat per Ignasi. Des de la fe, tot el que fem i rebem és percebut com a diafania de Déu, que és present en la nostra vida i en  totes les seves circumstàncies... Ara bé, en aquest no solament es percep la crida a la conversió contínua, sinó  que se senten les mocions i pensaments que són la base del discerniment. Per tant, parlar d'examen és parlar de discerniment.

 

No sé si m'he sabut explicar amb tot plegat.

 

Encara no hi ha cap comentari

 


eApZU Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web