Baixava el camí entre arbres, grisos i marrons es barrejaven davant nostre, camí de fatjos, en hivern. Enlaire quatre clapes de neu. Placidesa, silenci, que poc costa tornar a ser feliç de vegades, senzillament feliç. A l’infinit, els seus ulls de vell gambià mirant-me, salvant-me. Amb la meva negativa d’ajuda, amb la seva renúncia, un cop més a la seva vida, iniciem inesperadament un nou temps, l’ombra es fa més petita, just quan em semblava que l’ombra s’allargaria i es faria un esvoranc fort entre nosaltres. Compartim la renúncia, ja no tinc res més per oferir-li que unes velles sabates, just les del seu número que quedaven, una tovallola que agafa curosament, una manta i un jersei gruixut. Acluco els ulls, mentre s’emprova la roba i les sabates. Conec tot el que era en el seu país i ara ja no és. Les seves mans estan plenes d’absències. No sé quantes angoixes li queden, vull creure que per a ell també tornaran els dies plàcids, com aquesta tarda per a nosaltres, grisa, opaca, enmig d’una naturalesa nua, amb una llum que ha anat enretirant-se suaument. Em diu pel nom i em fa seure a la cadira. Agafa fort les dues bosses amb la mà, em parla de la cultura africana, de promoure trobades entre les dues cultures: ah, el vell lleó rugeix dins seu! No té res, i encara pensa a promoure la cultura africana, escriu noms de gent amb qui es podria contactar, em demana si  podem fer debats. Per cada paraula seva, sento com una flor que s’obre, les flors que aquesta tarda deuen dormir sota la terra dels camins que hem vist. La vida és tossuda, penso, sentint-lo amb el català mig anglès. Quin misteri la vida! Em sembla un africà noble, orgullós. Per uns instants, potser m’enganyo, la plenitud triomfa. En arribar vaig sentir que no tenia pràcticament res per oferir-li i em vaig sentir malament, francament malament. En canvi, ara, asseguts a la taula, em sembla que hem compartit un moment màgic, un espai ampli, he pogut veure la seva força, potser només la força de la terra de les il·lusions. Crec en les seves paraules, sempre hi he cregut, era petita i ja hi creia, creia que una altra vida era possible i em desesperava la misèria del món, les injustícies, els desequilibris, amb paraules i passió d'adolescent, en debats de joves, tantes vegades vaig defensar una altra manera d'entendre el món, i, avui, al seu costat, les paraules del vell gambià omplen de sentit tota la meva vida, jo també vaig somiar un temps per viure en què homes i dones, vinguts de qui sap on,  poguessin asseure's en una taula a parlar dels somnis, com aquell que s'asseu sota un arbre i en comparteix la bella fresca de qualsevol estiu de la nostra vida. Força i somni s’han ajuntat, com sempre. Arrel i llavor alhora. No hi ha res que em sembli més ple de sentit a la vida que compartir-la amb els qui menys tenen, o amb els qui no tenen res. No em sembla que quedi destí més alt que aquest.  

Que callada em semblava la naturalesa aquesta tarda. La tardor s’acaba, vindrà l’hivern encara més profund. El vell gambià, lluny dels seus i de la seva vida, tremolarà sense saber què li espera. La vida dels arbres minvarà una mica més. No sé què serà la primavera. Enyoro els ametllers.