Dimecres, 19 de novembre del 2008

Dormir al carrer i un lloc al món

Fill meu germana meva

Dormir al carrer. No hi ha dia que aquest fantasma no arribi a l’associació. Formulat pels mateixos protagonistes o bé per diferents persones de l’administració. No és fàcil mirar als ulls de qui et demana ajuda per pagar una habitació i dir-li que la nostra associació no pot ajudar  més gent de la que està ajudant. Li recomanes certs circuits d’ajuda, normalment et diu que ha passat per tots. Dimecres passat un noi marroquí m’explicava el seu somni d’haver arribat a Europa per si podia estudiar, optar per algun treball més digne que els que tenia al Marroc, i m’explicava la primera nit al carrer, com  havia sentit que anava de veritat quan va arribar a la una, “llavors, em va dir, vaig saber que m’esperava tota una nit, i feia fred: quin fred que fa aquí de nit, al meu país podria, si fos l’estiu, podria, però quin hivern m’espera”. Vam allargar la xerrada, a ell no li era fàcil sentir-me dir que no, i a mi no m’era fàcil dir-li que no. Vaig compartir estones de silenci, vam callar, a la fi, es va aixecar, no recordo com ens vam acomiadar. No cal dir que a la nit vaig pensar en ell, i en altres que sé que passen la nit als carrers de Girona. Feia poc una parella havia vingut a demanar un lloc per dormir. Eren les 10 de la nit.  

 

Truca la setmana passada, i aquesta també, és una persona d’un organisme públic, demana un lloc per viure per una persona que està al carrer i que atenen. Li explico la situació. Insisteix molt, molt. Li dic que som molt petits, molt, que arribem on podem, i que fem tot el que podem, però que no podem acollir tothom que ens ho demana. No tenim recursos ni humans ni econòmics per fer-ho. I insisteix. Insisteix. Acabo la conversa dient-li que existeix una administració pública, i uns responsables polítics.

 

Llegeixo a “El correu de la Unesco” una entrevista a Stéphane Hessel, supervivent dels camps de concentració, va participar en la redacció de la Declaració dels Drets Humans. El que diu no deixa de fer-me pensar en els homes i dones que aquesta nit també dormiran al carrer, una nit d’hivern.

 

“Des del preàmbul, proclama el dret a la dignitat de tots els éssers humans. Aquest era l’objectiu que perseguíem després d’haver viscut drames com Auschwitz, Hiroshima i altres. ... La innovació de la Declaració de 1948 va ser proclamar que tots els governs eren responsables de la dignitat i dels drets de la persona. Aquest és el catecisme de la democràcia. Dit sigui d’una altra manera, no es governa pel plaer d’exercir el poder, sinó per garantir el funcionament d’una societat democràtica. A la Declaració vam poder consignar que els governs són responsables que els ciutadans puguin o no exercitar els seus drets. Així es va afirmar la responsabilitat universal per als drets humans.”

 

Avui, classe, les classes de Català d’Akan, d’aquí una hora, tornaré a veure la parella que em va demanar allotjament un dia a les 10 de la nit, i tornaré a veure el noi que em va dir que havia passat la seva primera nit al carrer, quantes en deu haver passades ja? On deuen dormir tots plegats, quines nits!, quins carrers!, quina fred! La dignitat i els drets, la seva dignitat, els seus drets, algú em pot dir on són?, qui els els pot garantir?, qui els protegeix?

 

Més aviat tot plegat em fa pensar en les paraules tan dures que Zygmunt Bauman dedica, en els seu llibre Temps líquids, a la humanitat en moviment. Encara que m’allargui, crec que val la pena consignar-les:

 

“ Jeremy Seabrook ofereix una descripció ben gràfica del destret en què viuen els pobles globals avui dia, expulsats de la seva terra i forçats a buscar maneres de sobreviure a les barriades en ràpida expansió de la megalòpolis propera:

 

“La pobresa global està en fuga permanent; no perquè la riquesa la foragiti, sinó perquè ha esta expulsada d’un rerepaís esgotat i transformat...

 

La terra que cultivaven, addicta als fertilitzants i als pesticides, ja no dóna un sobrant per vendre al mercat. L’aigua està contaminada, els canals d’irrigació estan embussats, l’aigua dels pous està contaminda i no és potable... El govern ha pres la terra per fer-hi un complex turístic costaner, un camp de golf, o pressionat pels plans d’ajustament estructural que l’obliguen a exportar més productes agrícoles. No s’havien fet intervencions per constrir escoles. S’havia tancat el centre mèdic. Els boscos, on la gent sempre havia recollit  combustible, fruita i bamú per fer reparacions a les cases, s’havien convertit en zones prohibides, vigilades per homes que lluïen logotip d’alguna empresa privada semimilitar.”

 

Acaben d’arribar a les classes dos nois de Darfur: quant de temps estaran també a tastar les nits dels carrers europeus?, se’ls denegarà l’asil també? Penso que les paraules de Bauman valen per a tothom:

 

“De camí cap als camps, als seus futurs ocupants se’ls prenen tots els elements que constitueixen les seves identitats tret d’un: el de refugiats sense Estat, sense lloc, sense funció i “sense papers”. Dins les tanques del camp, són amuntegats en una massa sense rostre, se’ls nega l’accés a les comoditats elementals d’on deriven les identitats, als fils amb què habitualment es teixeixen les identitats. Convertir-se en un “refugiat” vol dir perdre:

 

“Els mitjans en què es fonamenta l’existència social, és a dir, un conjunt de coses i persones ordinàries portadores de significats – terra, casa, poble, ciutats, pares, possessions, feines i altres marques quotidianes - . Aquestes criatures viuen a la deriva i no tenen cap altra expectativa que la seva “vida nua”, la continuïtat de la qual depèn de l’ajuda humanitària.”

(Hugues Lagrange)

 

Els refugiats es troben enmig d’un foc creuat; més exactament, estan lligats a una situació sense escapatòria possible.

 

Són expulsats per la força o terroritzats perquè fugin dels seus països natals, però se’ls nega l’entrada a cap altre país. No canvien un lloc per un altre; perden un lloc al món i se’ls catapulta a un enlloc.

 

Ho repeteixo: els ocupants dels camps de refugiats o sol·licitants d’asil no poden tornar al lloc “d’on vénen”, perquè els països d’on han sortit no volen que tornin, s’han destruït els seus mitjans de subsistència i les seves cases han estat saquejades, arrasades o ocupades per altres; però tampoc no hi ha un camí per continuar endavant, perquè cap govern veu de bon ull l’arribada de milions de persones sense sostre, i qualsevol govern faria tot el possible per impedir que els nouvinguts s’establissin al país.

 

Pel que fa a la seva ubicació “permanentment temporal”, els refugiats “hi són, però no en formen part”. No pertanyen realment al país on han estat muntades les seves cabanes o tendes. Estan separats de la resta del país d’acollida per un vel invisible, però no per això menys espès i impenetrable, de sospita i ressentiment. Es troben suspesos en un buit espacial on el temps s’ha aturat de cop. Ni s’han establert ni estan en moviment; no són ni sedentaris ni nòmades.”

 

 

 Tota persona que ha de marxar del seu país, buscant sobreviure, buscant una vida amb dignitat, no deixa de ser un refugiat.

 

Quan acabo aquest bloc és de nit. En acabar la classe ha vingut un alumne, em demana si podem ajudar a pagar una habitació. Que llarga és l’ombra de la impotència! Em diu que encara dorm en un pis, però que li han dit que, si no pot pagar, que marxi. Es veu al carrer.

 

És una nit silent, a la plaça de Vista Alegre on escric aquestes línies, acabo d’explicar el relleu de Catalunya a un noi refugiat. Què he d’explicar de la seva guerra, que ja no hagi explicat altres vegades? Lluita per estudiar el que no va poder estudiar quan li tocava omplir les aules d’una escola qualsevol, l’animo a estudiar, no tan sols crec que és un instrument per superar la pobresa, sinó que és un horitzó nou per la vida, parlem del coneixement, de la importància de saber en quin món hem viscut. L’admiro, admiro la seva tenacitat. Refugiats, terres d’enlloc, em diu per acabar la nit: vols dir que nosaltres no som també terres de transició com Catalunya, perquè ja no som gaire d’enlloc, saps, Lluïsa, em diu,  som com la una del migdia que no és el matí ni la tarda. Això som nosaltres.    

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


c8Yg3 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web